Hi ha alguna via que no sigui federal?

Per superar l'immobilisme al qual ens condemna el mite de l'estat-nació, hi ha una via perfectament identificada: la via federal. És la via que al segle XIX van emprendre definitivament els Estats Units d'Amèrica. És la via que han emprès la majoria de ciutadans que viuen en democràcia al món. És la via que ens assenyalen els fundadors del projecte europeu, que es manté viu malgrat els líders nacionals que no el defensen amb prou fermesa. Però quan se senten pressionats sí que ho fan (vegi's Renzi pressionat per grans federalistes com Eugenio Scalfari i Laura Boldrini), perquè quan es posen a pensar una mica veuen que no hi cap alternativa seriosa que no sigui aprofundir en la federalització d'Europa. I una Espanya federal trobarà l'encaix perfecte en aquesta Europa federal, on les sobiranies ja es comparteixen avui i es compartiran cada vegada més (com va dir el mateix Felipe González a la seva darrera entrevista, donant una lliçó de vocabulari a Susana Díaz). Una Espanya federal en una Europa federal no és com una cadira feta de cadires, com alguns voldrien ridiculitzar-ho. És una arquitectura institucional racional on cada nivell rellevant de govern rendeix comptes directament a la ciutadania, i no només a altres governs, i on són possibles unitats constituents diferents. Governs que responen a altres governs, i no a la ciutadania, és el que succeïria en una confederació, com volien els derrotats del procés de construcció dels Estats Units d'Amèrica, o com voldria David Cameron per a la Unió Europea. En realitat al món avui no hi ha cap confederació estable, ni cap realitat federal que es mantingui estable mantenint la sobirania absoluta de les seves unitats. Però quan hi ha oportunitats de canvi i no s'aposta amb decisió pel federalisme es perd una ocasió per accelerar els processos. Ara a Espanya hi ha l'oportunitat de constituir un govern recolzat per les forces de canvi que avanci en una interpretació federal de l'actual Constitució i que comenci els procediments per a una reforma constitucional federal. En aquest context es pot iniciar un diàleg amb tots aquells que volen introduir canvis en l'actual marc constitucional, i també amb els que no. Altres opcions són respectables, però no tenen ni l'ambició ni la claredat d'una proposta federal, que ens acosti més al model de funcionament de països com el Canadà, Austràlia o Alemanya, mentre Europa s'assembla cada vegada més (no serà ràpid, ni anirem sempre endavant, però ja és i serà) als Estats Units d'Amèrica en la seva arquitectura institucional. No hi ha cap altre invent, i tot el temps que es perdi explorant altres vies etèries és temps i recursos que no s'esmercen fent pedagogia de la cultura i el marc conceptual federal. Grups polítics com Unió i Iniciativa ja han perdut prou temps, amb èxit perfectament descriptible, explorant altres vies etèries que no portaven enlloc ni van definir mai amb cap precisió. Ara Podemos i Ada Colau es volen perdre per rutes semblants. El món va cap al federalisme. O l'accelerem o fem el joc al passat d'estats-nació, "subjectes polítics", sobiranies monopolístiques i altres edificis en runes.