El bosc és la democràcia europea amenaçada

Que els arbres no ens impedeixin veure el bosc, ens repeteixen els savis. A mida que anem arrencant fulls de “dies històrics” al calendari català, ens entretenim amb el “què passarà” (oblidant que predir el futur és cosa de superdotats), com si no haguessin passat prou coses ja. Per a mi el més greu que ha passat és el cost social d’oportunitat que paga Catalunya pel procés independentista. M’explico: per cost d’oportunitat els economistes entenem allò que sacrifiquem quan prenem una determinada decisió. Què hem sacrificat a Catalunya des de 2012? La possibilitat de practicar el nostre autogovern, la possibilitat de negociar-ne noves cotes, la possibilitat de moure’ns per l’Europa sense fronteres fent propostes sensates. Les energies que molts independentistes han dedicat a mobilitzar-se de bona fe haguessin estat dignes de millor causa: la causa de la igualtat, de la lluita contra el canvi climàtic, de la justícia social, de la regeneració democràctica no demagògica. Però també les energies que moltes persones partidàries d’altres vies dediquen a posar-se nerviosos pel procés (seguint tota mena de tertúlies i columnistes que també podrien fer moltes altres coses de profit) es podrien dedicar a altres coses. Per descomptat això també afecta a aquest humil blocaire, i per això intento seguir la disciplina de llegir coses que en principi no tenen res a veure amb Catalunya i Espanya, cada dia. Però quan llegeixo aquestes altres coses m’adono que en altres indrets, especialment a Europa, no estan molt millor. Quan veig que els senyors Homs i Mas presideixen la llotja d’un gran estadi de futbol encapçalant una campanya per la llibertat d’expressió, o quan veig que el seu partit decideix presentar-se a les eleccions amb una candidatura que porta per nom “Democràcia i Llibertat”, em sembla veure com George Orwell dóna cops a la seva tomba per sortir-ne, suposant que hagués estat enterrat. Quan veig com Pablo Iglesias i Ada Colau, en comptes de fer cas de les amables recomanacions que se’ls hi fan, es fan un embolic intranscrivible quan parlen de llei i democràcia, em sembla veure a Tony Judt ressucitant d’entre els morts per recordar a l’esquerra el deure pendent de fer una democràcia europea de qualitat. Tres articles recents al diari italià La Repubblica posen els punts sobre les i’s del repte que suposa, i els perills que implica, la situació de desprestigi de la política tradicional al nostre continent: mentre que Marc Lazar emmarca aquests perills en el context francès, i Ilvo Diamanti ho fa en el context italià,Eugenio Scalfari no perd l’oportunitat de recordar-nos que el repte de la democràcia al segle XXI només es podrá resoldre si pensem i no deixem de fer-ho amb un marc mental europeu.