En record de Jordi Miralles

Tot i que algú m'havia dit que estava malalt, m'ha sorprès la notícia trista de la mort de l'ex-dirigent comunista Jordi Miralles. Vaig coincidir amb ell en els moviments juvenils i després l'havia vist en un parell d'ocasions. Ens diuen que la medicina avança molt, però malauradament encara hem d'aguantar el cop dur de la desaparició de persones que encara estan en la plenitud de la seva vida. En Jordi destacava per la seva seriositat. En un doble sentit: no era donat a la broma fàcil. I no era una persona frívola. Un no se l'imagina lliurat al populisme barat, ni parlant de coses sense haver-se-les pensat o fins i tot estudiat dues o tres vegades. Parlava clar i a poc a poc, tant quan el visitaves al Parlament de Catalunya com quan te'l trobaves al metro, circumstàncies que no canviaven ni la seva forma de vestir ni la seva forma de comportar-se (ho vaig poder comprovar). Que jo no estigués d'acord amb les seves idees en molts casos no m'impedia tenir per ell un gran respecte. Seria fàcil dir que és una espècie en vies d'extinció. Però també seria injust. Hi ha moltes persones com ell, que es dediquen temporalment a la política, que tornen al seu ofici, que fan un esforç per estudiar malgrat les dificultats financeres i de temps. En recordo d'altres, potser no casualment alguns d'ells també comunistes. En fi, no dic res més perquè no sóc qui per glossar més la seva figura. A la política es coneix a la pitjor gent i a la millor, encara que els primers de vegades coincideixin amb un en ideologia i els darrers no sempre. En Jordi era dels darrers.