Dos drets a decidir aparentment irreconciliables

En Lluis Bassets va publicar ahir un article molt interessant on acaba apuntant a una possible via de negociació que desbloquegi el "problema català". Ve a dir que els sobiranistes catalans haurien d'estar oberts a acceptar que una forma d'exercir el dret a decidir és un referèndum sobre una reforma constitucional s'entén que prèviament acordada per una gran majoria parlamentària (com s'han fet les coses fins ara, amb l'excepció de l'Estatut retallat per una sentència posterior al referèndum). I que els federalistes hauríem d'estar oberts a la possibilitat d'una legislació de claredat que permeti un referèndum vinculant sobre la independència. Aquesta darrera opció ja l'accepten alguns federalistes molt ben intencionats, com Odón Elorza i Javier Cercas, amb arguments poderosos (però des del meu punt de vista insuficients, perquè no tenen en compte les dificultats i inconvenients de la seva proposta, només els avantatges). Diu Bassets: "el més sensat és que els uns i els altres accedeixin a asseure's a negociar sense restriccions i amb totes les possibilitats obertes: els uns, per discutir una reforma constitucional, en què l'aprovació pels catalans es consideri l'exercici del dret a decidir tan reivindicat; i els altres, per escoltar la proposta d'un referèndum d'independència. Si tots es mostren oberts a tot, és fàcil que al final s'aconsegueixi la sortida que convingui a tothom." Jo no ho veig tan fàcil, perquè es tractaria de fer compatibles dues maneres de decidir molt diferents. En el primer cas (refrendar un gran acord parlamentari previ) estem parlant de permetre que la ciutadania es pronuncïi sobre un acord detallat (un text constitucional), que es pot començar a fer efectiu el dia després del referèndum. Però per què haurien ni els més moderats independentistes d'acceptar aquesta via si tenen la perspectiva d'un possible referèndum "vinculant" a la cantonada? En el segon cas estem parlant de votar sobre un desig, que requerirà negociacions posteriors, no només amb l'estat espanyol, sinó amb cadascun dels altres 28 estats-membres de la Unió Europea (donat que parteixo de la base que els independentistes majoritaris, com van dir a la darrera campanya electoral, no volen un estat fora de la UE). La segona forma de decidir només seria aparentment vinculant, perquè en la pràctica quedaria pendent de les decisions de molts altres agents, com els va passar recentment als grecs, que van trigar dies a veure que allò que havien decidit en referèndum no es podia aplicar, o com està passant als suïssos (veure l'excel·lent article a The Economist sobre les dificultats de decidir coses que afecten a la UE fins i tot per a països que només tenen una relació d'associació amb ella), que van aprovar en referèndum restringir la immigració que venia de la UE i que ara troben moltes dificultats per fer efectiu allò que van aprovar. Seria agradable fer compatibles els dos drets a decidir, perquè així les reunions d'amics acabarien millor, però en la pràctica de l'Europa integrada del segle XXI crec que es tracta d'una síntesi de molt difícil aplicació. No vull sonar tan taxatiu com sonen els tertulians i columnistes habituals, i per això he posat "aparentment" al títol. Potser m'equivoco, però si és així honestament no sé en quina part del meu argument.