L'estat-nació és un anacronisme

En el llibre d’assajos del desaparegut Tony Judt “When the Facts Change”, he pogut rellegir “Israel: The Alternative”, escrit en 2003, un monument de l’universalisme cosmopolita escrit per aquest historiador d’origen britànic i jueu i d’ideologia social-demòcrata. Recordo que un dels líders socialistes que va deixar el PSC per abraçar l’independentisme, en una de les seves darreres converses amb mi, intentava fer-me veure que aquest era un dels seus autors de referència. Probablement no l’havia llegit, o no havia processat el que havia llegit. Si hagués existit Twitter, Judt hagués estat massacrat (com un "quisling" o traïdor a la pàtria) a l’estil de Marina Pibernat o Quim Brugué per aquest assaig. La seva vídua igualment explica al pròleg del llibre que els seus comentaris crítics amb el govern israelià li van costar molts disgustos. L’assaig de Judt és el millor que es pot fer llegir als independentistes catalans que veuen Israel com un exemple a seguir, i que tenen com a mite el principi d’autodeterminació de les petites nacions europees que va proclamar el president nord-americà Wilson fa uns cent anys. Tradueixo literalment al català tres paràgrafs de l’assaig, que es pot llegir en la seva totalitat (quin plaer) en anglès aquí:

“A l’albada del segle vint, en el crepuscle dels imperis continentals, els pobles oprimits d’Europa somniaven en formar “estats-nació”, pàtries territorials on els polonesos, els txecs, els serbis, els armenis, i altres, poguessin viure lliures, amos del seu destí. Quan els imperis Habsburg i Romanov van col·lapsar després de la primera guerra mundial, els seus líders van aprofitar l’oportunitat. Una munió de nous estats van emergir; i la primera cosa que van fer va ser posar-se a privilegiar la seva majoria nacional “ètnica” –definida en termes lingüístics, religiosos o d’antiguitat, o les tres alhora- en detriment de les minories locals que feien nosa, i que van ser consignades a un status de segona classe: residents permanents estrangers a la seva pròpia casa.

Però un moviment nacionalista, el Zionisme, va veure les seves ambicions frustrades. El somni d’una llar nacional jueva apropiadament ubicada enmig del difunt Imperi Otomà, va haver d’esperar a la retirada de l’Imperi Britànic: un procés que va necessitar més de tres dècades i una segona guerra mundial. I així no va ser fins a 1948 que un estat-nació jueu es va poder establir en l’antiga Palestina otomana. Però els fundadors de l’estat jueu van ser influits pels mateixos conceptes i categories que els seus contemporanis de final de segle a Varsòvia, Odessa o Bucarest; no és sorprenent que l’auto-definició etno-religiosa d’Israel, i la seva discriminació contra els “estrangers” interns, hagi tingut sempre més en comú amb, per exemple, les pràctiques de la Romania post-Habsburg, del que qualsevol estigui disposat a reconèixer.

El problema amb Israel, per dir-ho breument, no és –com se suggereix habitualment- que sigui un “enclau” europeu en el món àrab; sinó que el problema és que va arribar massa tard. Ha importat un projecte separatista característic de finals del segle XIX, en un món que s’ha mogut cap endavant, un món de drets individuals, fronteres obertes i dret internacional. La mateixa idea d’un “Estat Jueu” –un estat on els jueus i la religió jueva tenen privilegis exclusius dels quals els ciutadans no jueus estan exclosos per sempre- està arrelada en un altra època i un altre lloc. Israel, ras i curt, és un anacronisme”.