lunes, 29 de junio de 2015
Ni superioritat moral ni cognitiva
Lluis Basstets ha explicat molt bé els excessos de les pretensions de superioritat moral en determinades polèmiques dels nostres dies. Una cosa semblant es podria dir de les pretensions de superioritat cognitiva, és a dir, d'aquelles situacions on es defensen les preferències pròpies com si fossin veritats científiques i no senzillament com a preferències subjectives. Com que en aquests casos l'exercici complicat és intentar fer auto-crítica, jo intentaré fer la meva. Bé: fer auto-crítica és tan difícil i tan inusual (quan es fa sincerament) que jo trobo quasi impossible fer-me-la a mi mateix individualment, però l'aplicaré a persones amb les quals habitualment coincideixo en moltes coses (però no en totes). Un d'aquests amics va escriure l'altre dia (en el context d'un article sobre les esquerres i les banderes) que el partit Ciutadans tenia una visió "cabal" d'Espanya. Com que entenc que "cabal" intenta revestir el judici d'un aura d'objectivitat, em sembla que és criticable. La visió que Ciutadans té d'Espanya és tan opinable com la de qualsevol altre, i és resultat de les preferències dels dirigents i membres d'aquest partit. La visió que jo tinc d'Espanya és molt diferent, però no crec que sigui ni més ni menys cabal. Un altre amic titolava un article seu (amb el fons del qual jo hi estava d'acord) amb un "No t'equivoquis, Ada", referenint-se a la decisió de l'alcaldessa de Barcelona d'anar a la mani independentista. Com si hi hagués una manera objectivament equivocada i una encertada d'enfocar aquesta qüestió. El que hi haurà seran opinions i preferències polítiques que es poden compartir o no. Encara un altre amic, sobre el mateix tema, deia que sí que li semblava bé que Ada Colau hi anés, que ella "sí que havia entès" que no es pot anar en contra d'un moviment tan ampli de ciutadans, com si hi hagués de nou una veritat objectiva a "entendre" sobre aquesta qüestió. Jo sóc federalista, estic contra quasi totes les banderes, contra les fronteres i contra els himnes, però no perquè això sigui una veritat científica, ni perquè jo cregui que estic en la veritat i els altres en la foscor, sinó perquè són les meves preferències. En la discussió és útil aportar dades objectives (com dir que la majoria de persones que viuen en democràcia al món ho fan en federacions), però jo no defenso el federalisme per aquestes dades objectives (altres n'aportaran unes altres), sinó perquè en la meva modesta opinió un món organitzat sota els principis del federalisme (i el socialisme democràtic) és preferible, vistes les alternatives. També sobre la qüestió de la crisi de l'euro i la situació a Grècia, ja estan sortint molts experts que ho entenen tot i parlen amb molta contundència. Jo no sé què passarà, però sí que em sembla desitjable i coherent amb el món que m'agradaria que ens donguéssim, que s'arribés a un acord que permetés enfortir la unitat europea i avançar cap al federalisme en un context democràtic i igualitari (reestructuració del deute+reformes creïbles?).
viernes, 26 de junio de 2015
Avalant a Daniel Gutiérrez
He decidit avalar a Daniel Gutiérrez perquè pugui concórrer a les eleccions primàries per ser el principal candidat del PSC a les eleccions generals properes. Aquest regidor de Masquefa ha tingut el coratge de competir obertament i demanar el vot en un partit polític democràtic. El plantejament que fa és totalment en posititu, i pretén posar de relleu el capital humà que existeix en el socialisme català més enllà de les figures més o menys conegudes. Els socialistes catalans sempre han decidit sols els seus candidats o candidates i no han necessitat mai ningú de fora que els digui qui pot ser i qui no pot ser candidat. La democràcia i el pluralisme interns són molt desitjables, i poden tenir efectes molt positius sobre la resta del sistema polític. Per exemple, crec que seria molt desitjable avui saber què pensen de la deriva del seu partit persones com Carles Campuzano, Santi Vila o Xavier Trias. Però com que el seu partit és menys democràtic i plural que els altres, em temo molt que no ho sabrem mai. Més enllà d'aquestes consideracions, Daniel Gutiérrez fa un plantejament obertament federalista, i planteja la necessitat de defensar un federalisme plurinacional allà on faci falta. I ho fa sense enredar-se en debats estèrils i improductius sobre banderes i himnes. He tingut una breu correspondència amb ell (no el coneixia de res fins fa una setmana) i li he suggerit emfatitzar menys la radicalitat democràtica i més la qualitat democràtica. De moment no l'he convençut perquè ell diu que els dos conceptes són complementaris. Jo crec que el concepte de radicalitat democràtica, si s'entén com la celebració irreflexiva de referèndums sense masses requisits, porta a una menor qualitat democràtica, perquè la deliberació i la reflexió són substituïdes per la llei de la turba en el pitjor dels casos. Però crec que la seva posició és ben intencionada. L'avalo i faig una crida a tothom a fer-ho donant un pas més a favor del debat, el pluralisme i la regeneració de la nostra vida política.
domingo, 21 de junio de 2015
No estresseu al federalista
Igual que l'any passat quan s'acostava el 11-S i el 9-N, a molta gent de bona fe li agafa l'angoixa del que passarà aquest any amb el nou 11-S i el 27-S (en el supòsit que aquest dia hi hagi eleccions). "Cal que feu alguna cosa!" El que fem és tranquil·lament seguir fent pedagogia federal. Igual que el pianista de "no dispareu al pianista", segueix tocant el piano. I explicant els principis de la forma de govern sota la qual viuen la majoria de les persones que tenen democràcia al món. I promovent un documental que serà fantàstic si un suficient número de gent ens ajuda. Altres són més partidaris de crear xiringuitos diversos o de promoure galàctics o galàctiques a la plaça pública. Tindran o han tingut el recorregut que hagin de tenir. Després del 27-S sens dubte arribarà el 28-S (estic en condicions d'assegurar-ho), com després del 9-N va arribar el 10-N. Els federalistes no som ni de manifestacions ni de banderes, sinó de diàleg, reflexió i debat. No ens agrada tampoc el frontisme, ni ens agrada ser els del NO (i menys al costat del PP). De fet, som els del SI: sí al diàleg, al pacte, a la concòdria. Més aviat veiem amb un somriure agredolç com n'hi ha molts que porten mesos i anys dividint i segueixen omplint-se la boca d'unitat per reforçar el seu front particular. No volem que una part de la població s'imposi a una altra part, sinó que les diferents identitats aprenguin a respectar-se i a conviure, sobretot quan no tenen més remei. Com explica de nou avui Eugenio Scalfari, el gran repte és fer els Estats Units d'Europa, o encara millor, l'estat federal europeu. Aquest repte passa per moments difícils, però cada vegada costa més trobar-hi arguments en contra. Estic segur que acabarem enderrocant les fronteres i vivint amb naturalitat una democràcia multi-nivell, on el poder emergeixi des de baix cap a dalt i no a l'inrevés, i on ningú tingui el monopoli de la sobirania. I a seguir lluitant. Ahir el diari explicava que 150 anys després al Sud dels Estats Units seguia la guerra de banderes que es va iniciar amb la fi de la guerra de secessió (després de la qual han aprofitat per construir un sòlid sistema federal). Paciència.
viernes, 19 de junio de 2015
Haz posible “Federal”, el documental del diálogo
Este vídeo de promoción explica en su versión en castellano (la versión en catalán está aquí) el proyecto de realizar un documental sobre federalismo, dirigido por el cineasta Albert Solé. El documental pretende divulgar las ideas y el debate sobre el federalismo, que está llamado a vertebrar el diálogo sobre el futuro institucional de España y Europa en los próximos meses y años. Pronto se celebrarán elecciones al Parlamento de Cataluña y a las Cortes españolas, y a nadie se le escapa que en el contexto europeo en el que nos movemos y nos seguiremos moviendo, las cuestiones sobre soberanías, competencias y financiación de los distintos niveles de gobierno, sólo pueden resolverse, si es por la vía del diálogo, desde las recetas y principios del federalismo. Algunos partidos políticos en España, como el PSOE e Izquierda Unida, ya lo asumen abiertamente. Podemos no lo asume abiertamente, pero sus valores y su misma irrupción reflejan todo lo bueno del federalismo: democracia desde abajo y gobierno multi-nivel. Incluso Ciudadanos, con prudencia, se ha manifestado a favor de reformas federales por boca de Albert Rivera y Luis Garicano. El PNV y Unió Democràtica de Catalunya son confederales, pero están abiertos a un diálogo federal. Quedarían los más recalcitrantes, el PP y los independentistas catalanes, pero también entre ellos hay sectores lúcidos, europeistas y demócratas, que estoy seguro que se apuntarían a un nuevo acuerdo federal de convivencia, sin que nadie tenga que renunciar a sus convicciones y a sus valores. Que Artur Mas y los independentistas catalanes se hayan
metido en un lío del que no saben cómo salirse, y que el PP siga instalado en la parálisis, no significa que no haya que
esforzarse por construir alternativas al nacionalismo y al sectarismo. Esta es
una lucha que se libra en toda Europa y en todo el mundo y que por desgracia no
terminará nunca. Pero las posiciones de la concordia, la tolerancia y la
solidaridad se reforzarán si quienes creemos en ellas hacemos algo más que leer
este blog y nos rascamos un poco el bolsillo, apoyando financieramente el documental de Albert Solé, siguiendo estas instrucciones.
Artur!
Sembla que el pre-candidat del Partit Republicà a la presidència
dels Estats Units, Jeb Bush, pensa basar la seva campanya electoral en
l’eslògan “Jeb!” Noti’s el punt d’exclamació al final del seu nom de pila,
omitint de forma hàbil el seu cognom, no fós cas que algú hagués de recordar el
seu parentiu amb dos anteriors presidents dels Estats Units francament
impopulars.
Quan es tracta de blanquejar les connexions i implicacions
dels seus candidats presidencials, val a dir que la dreta nord-americana és
molt més hàbil que la nostra. A Catalunya ha començat la cursa per presentar un
nou perfil d’Artur Mas, com a líder d’un Partit Català d’Europa o d’un Partit Demòcrata
de Catalunya (donat que amb la independència no n’hi ha prou ni probablement
s’hi arribarà mai mentre Espanya segueixi a l’euro, encara que se li digui a la
gent de “les entittats” que sí…). No sé per què, però em fa l’efecte que els
demòcrates i europeïstes no comprarem la moto. La idea d'un partit català d'Europa va ser de Pasqual Maragall, mentre que Artur Mas ha passat la major part de la seva vida política fent de cap de l'oposició (poc amistosa) de Maragall a l'Ajuntament de Barcelona i al Parlament de Catalunya, fins al punt d'arribar a pactar la seva defenestració amb Zapatero. Per altra banda, no sembla que el grau de lleialtat a Europa hagi impressionat gaire als líders europeus en els darrers anys (faxos inclosos). Pel que fa a liderar una mena de Partit Demòcrata, seria interessant saber què en pensa l'economista pro-republicà (dels USA) Xavier Sala i Martín, un dels grans aliats de Mas. O com és que pensen fer un partit demòcrata sense primàries, o si pensen buscar un suport majoritari entre els grups culturals i ètnics no hegemònics (com fa el partit demòcrata d'Obama i Clinton), o si pensen fer com l'actual partit demòcrata nordamericà i defensar una sanitat pública.
Els fans d'Artur Mas el volen caracteritzar com un líder internacionalment homologable, però en la pràctica tots els esforços van, més que a desenvolupar un projecte creïble i homologable a l'Europa del segle XXI, a ocultar la corrupció i el conservadurisme, i a triar una oposició (les CUP, per cert euroescèptiques) que no li pugui crear cap problema, i on es puguin entretenir els fills mentre es fan grans i tornen al sentit comú. Els esforços també van adreçats a destacar problemes cognitius dels que no combreguem amb
l’independentisme ("aquests no han entès res"), sense adonar-se que comencen a ser objecte d'estudi en alguns centres de recerca sobre psicologia social. Però reconec que explotar els problemes cognitius de
l’electorat pot ser una bona estratègia. Ara bé: tot això de fer passar Artur Mas per demòcrata i europeïsta
crec que no funcionarà. Millor senzillament copiar els republicans dels Estats
Units i fer un bon cartell que digui senzillament: “Artur!” i així ens
oblidarem de tota la resta (Pujol, 3%, Millet, seus embargades, sanitat
retallada i privatitzada, educació segregada, autogovern ensorrat, país dividit…).
domingo, 14 de junio de 2015
L'estat-nació és un anacronisme
En el llibre d’assajos del desaparegut Tony Judt “When the
Facts Change”, he pogut rellegir “Israel: The Alternative”, escrit en 2003, un
monument de l’universalisme cosmopolita escrit per aquest historiador d’origen
britànic i jueu i d’ideologia social-demòcrata. Recordo que un dels líders
socialistes que va deixar el PSC per abraçar l’independentisme, en una de les
seves darreres converses amb mi, intentava fer-me veure que aquest era un dels
seus autors de referència. Probablement no l’havia llegit, o no havia processat
el que havia llegit. Si hagués existit Twitter, Judt hagués estat massacrat (com un "quisling" o traïdor a la pàtria) a l’estil
de Marina Pibernat o Quim Brugué per aquest assaig. La seva vídua igualment
explica al pròleg del llibre que els seus comentaris crítics amb el govern
israelià li van costar molts disgustos. L’assaig de Judt és el millor que es
pot fer llegir als independentistes catalans que veuen Israel com un exemple a
seguir, i que tenen com a mite el principi d’autodeterminació de les petites
nacions europees que va proclamar el president nord-americà Wilson fa uns cent
anys. Tradueixo literalment al català tres paràgrafs de l’assaig, que es pot llegir
en la seva totalitat (quin plaer) en anglès aquí:
“A l’albada del segle vint, en el crepuscle dels imperis
continentals, els pobles oprimits d’Europa somniaven en formar “estats-nació”,
pàtries territorials on els polonesos, els txecs, els serbis, els armenis, i
altres, poguessin viure lliures, amos del seu destí. Quan els imperis Habsburg i
Romanov van col·lapsar després de la primera guerra mundial, els seus líders
van aprofitar l’oportunitat. Una munió de nous estats van emergir; i la primera
cosa que van fer va ser posar-se a privilegiar la seva majoria nacional “ètnica”
–definida en termes lingüístics, religiosos o d’antiguitat, o les tres alhora-
en detriment de les minories locals que feien nosa, i que van ser consignades a
un status de segona classe: residents permanents estrangers a la seva pròpia casa.
Però un moviment nacionalista, el Zionisme, va veure les
seves ambicions frustrades. El somni d’una llar nacional jueva apropiadament
ubicada enmig del difunt Imperi Otomà, va haver d’esperar a la retirada de l’Imperi
Britànic: un procés que va necessitar més de tres dècades i una segona guerra
mundial. I així no va ser fins a 1948 que un estat-nació jueu es va poder
establir en l’antiga Palestina otomana. Però els fundadors de l’estat jueu van
ser influits pels mateixos conceptes i categories que els seus contemporanis de
final de segle a Varsòvia, Odessa o Bucarest; no és sorprenent que l’auto-definició
etno-religiosa d’Israel, i la seva discriminació contra els “estrangers”
interns, hagi tingut sempre més en comú amb, per exemple, les pràctiques de la
Romania post-Habsburg, del que qualsevol estigui disposat a reconèixer.
El problema amb Israel, per dir-ho breument, no és –com se
suggereix habitualment- que sigui un “enclau” europeu en el món àrab; sinó que
el problema és que va arribar massa tard. Ha importat un projecte separatista
característic de finals del segle XIX, en un món que s’ha mogut cap endavant,
un món de drets individuals, fronteres obertes i dret internacional. La mateixa
idea d’un “Estat Jueu” –un estat on els jueus i la religió jueva tenen
privilegis exclusius dels quals els ciutadans no jueus estan exclosos per
sempre- està arrelada en un altra època i un altre lloc. Israel, ras i curt, és
un anacronisme”.
viernes, 12 de junio de 2015
"Eppur"... el federalisme no és una ximpleria (el vídeo)
Galileo Galilei va afirmar davant de la pressió de l'Església, defensant aquesta les veritats de la fe, la famosa frase "Eppur si muove": malgrat tot, la Terra es mou. Com que als federalistes se'ns vol fer passar per ximples, sense que sigui massa habitual veure arguments una mica educats contra els nostres, de vegades no ens queda més remei que afirmar: "Eppur..." el federalisme no és una ximpleria. Ho dic perquè he bloquejat un comentari al post anterior, escrit per Francesc Falip, que deia textualment "S'ha de reconèixer
que escriure tantes ximpleries en tant poc espai i fer
una anàlisi tant esbiaixada de la realitat té els seus
mèrits". Bloquejo comentaris quan contenen insults o són anònims, o les dues coses. Aquest no era anònim, però contenia un insult (i una falta d'ortografia). De totes maneres, el poso aquí perquè em sembla interessant que es conegui el to d'alguns comentaris que de vegades rebem els blogaires. Inicialment al meu blog permetia automàticament tots els comentaris, però des que un personatge que signava com "Queixals on Fire" es va obsessionar amb mi, vaig decidir filtrar-los. Insisteixo però que acceptaré i he acceptat tots els comentaris que s'expressin amb respecte, per molt que discrepin de mi. Aquesta és certament una qüestió menor, en comparació amb les fàtues que van rebre Quim Brugué o Marina Pibernat per exemple, per expressar la seva discrepància amb l'independentisme i com el condueixen els dirigents del "procés". Suposo que no tenir compte de twitter em protegeix. Llàstima que comentaristes que sembla que tinguin intel·ligència suficient per la ironia, no es prenguin la molèstia d'entrar a presentar els seus arguments si creuen que els meus són tan pobres. De totes maneres, em ratifico en tot el que vaig dir en el post anterior. Els dirigents independentistes han devaluat el "dret a decidir", no només com deia per l'abús dels recursos públics defensant una possible opció, sinó perquè quan han pogut, amb el "full de ruta", han demostrat que el dret a decidir se'l saltaven a la valenta (sembla que els dirigents d'Unió Democràtica estan d'acord amb mi). No entenc per què és menys democràtic i més ximple el dret a compartir les decisions que el "dret a decidir" sense restriccions. Segurament se m'escapa alguna cosa. I si el que és una ximpleria és el federalisme, doncs és una ximpleria compartida per la majoria de les persones que viuen en democràcia al món, que ho fan en federacions. I també compartida per la majoria d'experts en Dret Constitucional, entre altres disciplines. Aquest vídeo explica el projecte de documental que s'està preparant per reflexionar sense insults sobre aquestes qüestions. Totes les persones demòcrates i civilitzades que vulguin participar d'aquest esforç poden fer-ho contribuint al seu finançament, tal com s'explica aquí.
martes, 9 de junio de 2015
El dret a decidir ja no és el que era
Ara que alguns independentistes veuen que s'han passat de frenada, intenten fer marxa enrera i tornar a l'estació anterior, la del "dret a decidir". Un problema que es troben és que ells mateixos han devaluat l'eslògan i el concepte, saltant-se alguns aspectes bàsics dels processos de decisió democràtica, com el de la neutralitat en l'ús dels recursos públics. A mi el concepte no m'ha agradat mai si s'interpreta com l'exercici del criteri de la majoria (sobre un cos electoral que s'autoproclama sobirà) per decidir-ho tot. Crec que una alternativa democràtica millor per a les qüestions que afecten a la convivència és el criteri igual de democràtic de les grans majories i dels grans acords. I si aquests no es produeixen, en les societats democràtiques, doncs ens hem de quedar en el status quo democràtic anterior, que també és democràtic. De totes maneres, avui el concepte està molt devaluat, de tant fer-lo servir. Els pares dels infants que no es vacunen branden el concepte perquè l'han vist brandar-lo en persones que es creuen més enllà del bé i del mal. Però un dret tan obvi com el de decidir democràticament, és el dret a no ser perjudicat per decisions que prenen altres i en les quals no se'ns deixa intervenir (els economistes en diuen "externalitats"). Quan les decisions tenen implicacions per a altres, ja sigui directament o perquè s'estableixen precedents, les decisions s'han de compartir. El "dret a decidir" ja no és el que era perquè s'ha vist que els seus màxims defensors no eren neutrals davant de les diferents opcions que es podien "decidir". Per exemple, el president del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, el Sr. Joan Rigol, ha acabat sortint de l'armari i posicionant-se amb els sectors independentistes del seu partit, Unió Democràtica. Algunes celebritats del món de l'esport i l'espectacle, que sense masses elaboracions intel·lectuals s'afegeixen a la idea de "votar és normal" (refererint-se a votar la secessió d'un territori que forma part de grans agregats democràtics, en aquest cas Espanya i Europa) ni dubten en canvi a l'hora d'elogiar els règims de països antidemocràtics, medievals i esclavitzants, com es el cas de Qatar. Quina tristesa l'últim viatge d'aquest gran campió, Xavi Hernández: com pot l'home més intel·ligent sobre un camp de futbol prestar-se per fer d'ambaixador de facto d'un país on només té dret a decidir una família. I què dir del dret a decidir-ho tot d'Ada Colau i Pablo Iglesias? Tot ho volen decidir per referèndum? No crec, sembla que les decisions d'Ada Colau d'assistir com a alcaldessa a segons quines manifestacions no les pensa compartir amb ningú més. És molt normal, tot no es pot decidir per referèndum, no almenys sense haver arribat abans a un gran acord que no divideixi a la ciutadania. La independència de Catalunya al segle XXI no és un error perquè és un excés en una construcció que per la resta és sòlida. Tota la construcció és feble. Catalunya, el seu auto-govern, el seu benestar, la seva democràcia, la seva llengua, només tenen un futur brillant en una construcció federal, sòlida, oberta i acordada amb els seus veïns, en un món globalitzat de sobiranies compartides i solapades.
viernes, 5 de junio de 2015
Evitar la devaluación del sector público
La mayor parte de las personas de izquierdas en España desea que los nuevos gobiernos municipales y autonómicos progresistas funcionen bien. Para ello es esperanzador que la prioridad de todos ellos sea reducir las desigualdades y combatir la pobreza. Es importante también que se corrijan algunas actitudes y declaraciones iniciales que pueden tener efectos no deseados sobre la capacidad de actuación del sector público, para un gobierno fuerte y respetado en definitiva. Me refiero en primer lugar a las declaraciones de alguna candidata sugiriendo que no sólo ella, sino también los gerentes municipales, iban a ganar 2200 euros al mes. Con eso es imposible atraer buenos gestores públicos y por lo tanto se estaría devaluando la capacidad de los gobiernos de actuar con eficacia en un mundo complejo a favor de la igualdad. Es probable que así también aumentara la probabilidad de que algún gerente municipal considerara la posibilidad de complementar sus ingresos con pagos irregulares. También es un error que debe ser corregido por bien de la acción pública afirmar que las leyes que no le gusten a alguna gobernante se deben incumplir. Si así fuera, sería difícil hacerle pagar las multas a la gente o los impuestos municipales. Y también es un error poner en cuestión la autoridad de los agentes del orden. En definitiva, la autoridad pública se asienta sobre un funcionariado y personal contratado de calidad, una capacidad formal e informal por hacer pagar los tributos, y una autoridad respetada en el legítimo uso de los mecanismos de coherción propios del Estado. Estos aspectos son precondiciones para desarrollar una acción pública eficaz, que trabaje en profundidad por la creación y distribución de riqueza y por la regeneración democrática. Finalmente, también devalúa el sector público pretender que todo se puede decidir en todo momento por la regla de la mayoría. No es así, hay cuestiones de fondo que requieren amplios consensos duraderos, y que una exigua mayoría y mucho menos una minoría grande no le puede imponer al resto de la sociedad.