El dret a decidir i els liberals britànics

Els socis d'Artur Mas i CDC a la Internacional Liberal segueixen tenint idees que s'allunyen molt de les del sobiranisme català respecte a la democràcia i l'arquitectura institucional del món del segle XXI. Si els liberals canadencs, escocesos i belgues s'han mostrat ja en repetides ocasions partidaris del federalisme i no de l'estat-nació, ara són els liberals britànics majoritàriament els que manifesten tenir una idea molt més rica i complexa de la democràcia que el "dret a decidir" que ens hem inventat més al sud. Gràcies a aquest exitós eslògan, Artur Mas està aconseguint el seu objectiu real, que no ha estat mai la independència (quelcom mal definit i poc viable en l'Europa d'avui), sinó una Catalunya controlada pels independentistes. El lema ha tingut tant d'èxit que fins i tot persones cultes, lúcides i admirables en molts sentits han arribat a dir que algun dia es reconeixeria el dret a decidir com avui es reconeix el dret al matrimoni homosexual (quelcom que fa unes dècades era impensable, però que avui ens sembla el més normal almenys a molts). Llàstima que els drets dels homosexuals sigui quelcom que moltes persones comparteixen a moltes parts diferents del món; sigui quelcom fàcilment precisable; i no amagui cap intent de manipulació, a diferència del "dret a decidir" català. Que és quelcom que no és gaire compartit ho demostra l'actitud dels liberals britànics respecte al referèndum perquè el Regne Unit segueixi o no a la Unió Europea. Se suposa que per als partidaris del dret a decidir Catalunya té dret a triar mitjançant un referèndum si ser una part d'un estat o un estat independent en la Unió Europea o fins i tot fora d'ella. Els liberals britànics però no veuen amb cap simpatia els intents del partit conservador britànic, el seu soci de govern en aquests moments, per fer un referèndum el 2017 que plantegi la possibilitat que el Regne Unit surti de la UE. El polític més prestigiós del Partit Liberal, el ministre Vince Cable, ha estat molt taxatiu dient que un referèndum d'aquestes característiques causaria una gran incertesa entre els inversors i per tant un greu perjudici econòmic. Altres líders liberals, com l'escocès Menzies Campbell, s'han mostrat obertament partidaris d'un Regne Unit federal en una Europa federal. I encara altres han dit que no creien que la complexitat de la relació del seu país amb el conjunt d'Europa es pogués portar a referèndum esperant una resposta binària. Per descomptat és molt convenient que el Regne Unit segueixi a Europa amb la màxima comoditat, com és desitjable que qualsevol contribuent assumeixi voluntàriament les seves obligacions fiscals. Però d'aquí a crear el mite que qualsevol col·lectivitat auto-considerda nacional es cregui que pot decidir entrar i sortir dels col·lectius federals o internacionals organitzant referèndums a la carta va un camí que els liberals britànics, als quals no veig acceptant lliçons de democràcia i llibertat (ni de "desencant" amb el federalisme per part del senyor Junqueras) per part de ningú, no estan disposats a recórrer. El primer ministre conservador es pensava que amb el referèndum d'Escòcia es deixaria de parlar de les sobiranies al Regne Unit durant una generació. Davant de la pressió independentista (de l'UKIP al Regne Unit i dels nacionalistes escocesos), alguns parlen ara de "never-endum" ("never" vol dir mai en alglès: o sigui, el conte que no s'acaba mai). Ells tenen el never-endum. Nosaltres tenim el consultisme crònic (o plebiscitarisme, o digueu-li com vulgueu). La democràcia és una altra cosa.