C
ontra el que es pensa
convencionalment, una privatització per si sola no millora les finances públiques.
Una política d’ajust pressupostari no s’hauria de basar mai en privatitzar, a
no ser que s’intenti enganyar al ciutadà. Privatitzar vol dir que el sector
públic ven un actiu al sector privat. Amb un actiu per definició s’obté un
fluxe de rendes al llarg del temps. El valor de l’actiu avui és el valor
present del fluxe de rendes futures. Si el sector públic ven un actiu, rep
diners avui a canvi de deixar-los de rebre en el futur. Des del punt de vista
intertemporal, la transacció és neutral en les finances públiques. L’excepció
(sens dubte rellevant) té lloc quan l’operador privat és més eficient que el
públic, i (molt important!) aquests guanys d’eficiència els pot capturar el
contribuent gràcies a una licitació competitiva que permeti que l’operador
transfereixi al sector públic els guanys d’eficiència per la via del preu de la
privatització. Als meus estudiants els poso habitualment l’exemple d’una vaca:
si el govern es ven una vaca, perd els ingresos futurs de la llet, i això no queda compensat per la venda a no ser que
el comprador privat sigui més eficient que el govern munyint vaques i aquesta
superior eficiència es reflecteixi en el fet que li pagui al govern molt per la
vaca. Per altra banda, les privatitzacions donen bons resultats per als
consumidors quan no hi ha poder de mercat (monopoli o oligopoli) o aquest està
ben controlat per la via de la regulació o la política de defensa de la competència
(tot això ho explica John Vickers al New Palgrave Dictionary). Per altra banda,
els contractes de col·laboració públic privada poden ser útils quan es tracta
de construir noves infraestructures sobre les quals operi un servei que sigui
gestionat per la mateixa empresa que fa la construcció (així l’operador té en
compte la influència de la construcció en el cost i qualitat de la prestació
del servei). Això ho saben bé quatre o cins dels membres del CAREC (el Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement, que assessora el govern de la Generalitat), incloent el
seu president, que també ho és d’una de les principals multinacionals que
operen en el sector de la col·laboració públic-privada (deixem de banda en
aquest post els problemes de sospita de captura del govern per grans interessos
privats que pot aixecar aquest fet). Com ho sé jo pobre de mi, que alguns d’aquests
assessors això ho saben bé? Perquè els conec i almenys he treballat amb tres dels
membres del CAREC. Aquest organisme està format en la seva majoria, a diferència
del Consell per la Transició Nacional, per persones de prestigi i bons-es
professionals. Sorprenentment però cap dels seus 18 informes des que fou creat
en 2011 ha estat dedicat a les privatitzacions, malgrat que aquesta era una de
les principals estratègies del govern català per millorar les seves finances.
Difícilment hi havia un tema més urgent i important, i sobre el qual el CAREC
estigués més ben qualificat, que aquest, tenint en compte el drama de les
finances públiques catalanes.
Les privatitzacions recents de la
Generalitat han estat un fracàs estrepitós: s’han privatitzat monopolis que no
hi ha cap garantia que estiguin ben regulats (però tampoc no hi havia notícies que estiguessin especialment mal gestionats), i les transaccions de
privatització han estat un fiasco total. En un cas (Aigües Ter-Llobregat) la
Generalitat ha estat obligada a anul·lar el concurs de licitació. En un altre
(Túnels del Cadí) l’adjudicatari es va vendre amb posterioritat la seva part de
la concessió per molt més del que va pagar inicialment, senyal clar que el preu
de la privatització no permetia que el contribuent capturés els guanys d’eficiència
(o derivats del poder de monopoli del concesionari).
Per què serveix llavors
el CAREC? Perquè el president de la Generalitat es faci fotos amb persones de
prestigi i sembli que fa coses assenyades. Fan informes no remunerats sobre
qüestions genèriques i sobre els quals no se’ls poden demanar comptes. Si
assessoren sobre la reactivació econòmica i el creixement, no sembla que
aquests s’hagin produit. És culpa d’ells? És clar que no. Però seria molt
millor que si hem de confiar en experts, aquests assessorin sobre qüestions específiques
sobre les quals es pugui avaluar el seu input. I que se’ls pagui bé, i que
sapiguem quan temps dediquen a aquesta feina. Molts d’aquests experts també
saben que la teoria dels incentius explica que acostumem a fer bé la nostra
feina quan aquesta està ben delimitada i es pot observar amb precisió la
relació entre l’esforç que hi esmercem i el resultat observable que es deriva
del mateix. Per diferents raons, acostumo a desconfiar de la gent que dedica
els millors anys de la seva vida a feines no remunerades.
No hay comentarios:
Publicar un comentario