Felicitats, Pere Oriol

Deu fer uns tres anys en una reunió de Nou Cicle en Pere Oriol Costa va sorprendre a tothom proposant escindir el PSC en dos partits, tornant a la idea de la transició de tenir dos partits socialistes, un dels catalanistes i un dels altres, que es coaliguessin en les eleccions en una sola candidatura. Jo no em podia creure el que estava sentint i vaig saltar immediatament per dir que si això passava, ens estaríem carregant tot allò per què haviem lluitat durant els darrers trenta anys (més, alguns dels que hi havia a la reunió). També vaig dir que si això passava algun dia, jo no formaria part de cap dels dos partits. Vaig dir que el PSC tenia una llista enorme de defectes, però que la seva principal virtut era que servia per unir persones d'orígens i identitats diferents, i que separar-se per identitats seria un fracàs colossal, que ens portaria a situacions semblants a les de separació identitària a Bèlgica. Podia haver fet la comparació amb Israel/Palestina o l'antiga Iugoslàvia, però no vaig ser tan agosarat. Fins i tot si la virtut de ser un gresol hagués estat l'única, per a mi aquesta virtut és tan important que només per això ja valdria la pena militar en aquest partit (perdó, però no suporto els que presumeixen amb aires de superioritat moral de no militar a cap partit; no cal que militeu, però no en presumiu). Doncs bé, sembla que aquest divendres es constitutirà el Partit Socialista dels Catalans Autèntics (PSCA). No sé si el partit es dirà així, però certament aquesta és la idea. No crec que la intenció d'aquest partit sigui coaligar-se amb el PSC, sinó aparèixer en alguna de les versions dels partidets que donen suport al procés independentista que encapçala Artur Mas. No sé quina implantació tindrà aquest partit a l'Hospitalet i Cornellà, però dubto molt que la configuració final estigui gaire lluny d'aconseguir exactament el contrari del que es proposaven els fundadors del PSC: agrupar els socialistes en un sol partit d'identitats diverses i una sola ànima. Per a ells ja no serà mai més possible aprendre d'un Xavier Soto, d'un Paco Calero, o portar a la presidència de la Generalitat a un fill de la immigració andalusa. Ells s'ho perden. Molts són amics meus, per la qual cosa no escric des del despit, sinó des d'una serena i profunda tristesa. Jo no penso complir la meva promesa inicial de no militar a cap dels dos partits. Jo seguiré al partit de Xavier Soto, al partit de la Internacional Socialista, d'Olof Palme i Willy Brandt. La pitjor traició no és a una persona, ni a un grup, sinó a una idea noble.