Per un PSC fort

He avalat a Miquel Iceta. No perquè m'alegri que Pere Navarro, a qui no vaig recolzar quan va ser escollit primer secreatri, hagi dimitit. En un context de corrupció bastant estesa, demagògia i oportunisme per part dels principals dirigents del govern català, i paràlisi reaccionària per part del govern espanyol, em sembla lamentable que hagi de ser un líder net com una patena, dialogant, i que a sobre és víctima de la violència fruit de tota la demagògia imperant, qui hagi de dimitir.
He avalat a Iceta perquè crec que la prioritat del PSC ha der ser tornar a ser un partit fort i elegible, rellevant a Catalunya. El partit del federalisme ha de parlar amb una veu clara i escoltada, i en aquest moments realment greus per al sistema democràtic a Catalunya, crec que és molt important que hi hagi una persona amb experiència i capacitat de diàleg al capdavant del que jo segueixo pensant que és el partit polític més important de Catalunya, el que encara pot garantir la convivència.
Des de fa 20 anys he militat en els sectors crítics del PSC. Però des de la manifestació de la Diada de 2012 els sectors crítics han deixat de criticar, i s'han convertit en una corretja de transmissió d'un moviment sobiranista que, en els seus sectors dirigents i els seus altaveus, expressa unes derives que a mi em semblen profundament inquietants.
Crec que el PSC té enormes problemes no resolts, derivats d'un excés de burocratització i d'una selecció ineficient en general del seu personal polític. La no compareixença dels suposats crítics en aquestes qüestions no fan més que agreujar el problema, que per cert es reprodueix en ells cada vegada que algun sector crític fa veure que s'organitza (amb honroses excepcions, com el Nou Cicle de fa uns anys i el +PSC del darrer congrés).
No cal dir que en Miquel Iceta pot comptar amb tot el meu suport, que com el suport que dono habitualment és un suport crític i incòmode potser per a ell, molt allunyat del típic "estar a disposició de" que recordo haver sentit pronunciar a algunes persones (en privat, puc donar noms) que a la que han pogut han saltat del barco pensant que s'enfonsava i pensant que arribarien a alguna platja inexistent.
El PSC ha d'intentar no tornar a ser el que era, perquè les circumstàncies no tornaran a ser mai les mateixes, però sí tornar a ser fidel als seus valors fundacionals i recuperar-se des de la solidesa i el rigor. El PSC ha de ser un partit catalanista, però no del catalanisme seguidista de quatre oportunistes, sinó del catalanisme de José Ignacio Urenda, de Ramon Fernández Jurado, de José Montilla i de Javier Soto. El PSC no pot ser una coalició entre un sindicat d'alcaldes i un sindicat d'ex-consellers, sinó que ha de ser un partit de ciutadans compromesos amb el progrés, amb el federalisme i amb una democràcia millor. Només així podrem contribuir des del nostre racó de món a resoldre els greus problemes als quals s'enfronta no Catalunya, sinó el Planeta que habitem.