A Catalunya, la novetat no és la violència

La novetat a Catalunya no és que hi hagi brots aïllats de violència, i que les víctimes siguin dirigents socialistes. A l'any 1984, el líder del PSC en aquell moment, Raimon Obiols, va ser objecte d'un intent d'agressió per part d'un servei d'ordre organitzat per un partit polític que havia ocupat el Parlament de Catalunya en un acte de violència amparat des del poder. En la manifestació convocada per Omnium Cultural al 2010, presidida pel llavors president de la Generalitat, José Montilla, aquest va ser objecte d'empentes i intimidacions, que no van arribar a més per l'actuació dels serveis de seguretat. No hi ha res a Catalunya que ens immunitzi especialment de la violència, en comparació amb altres societats desenvolupades. Fins fa no gaires anys a Catalunya hi han actuat grups terroristes, dels quals també n'han estat víctimes dirigents socialistes, o aquests han hagut d'alterar la seva vida quotidiana per a protegir-se'n. Una mica més lluny en el temps, Catalunya també va viure la Guerra Civil i la llarga violència franquista, a la qual van contribuir-hi molts catalans de dretes (les esquerres eren les víctimes). No, la violència, encara que ara efectivament és molt aïllada, no és nova. El que és nou és que diaris ben subvencionats com El Periódico, La Vanguardia, i Ara (el Punt Avui prefereixo no imaginar-lo, suposo que estan entretinguts entrevistant a Quim Nadal), entre altres mitjans informatius, es facin ressò de la culpabilització de la víctima, en aquest cas el primer secretari del PSC, Pere Navarro. En el passat, la violència aïllada es condemnava o en el pitjor dels casos s'ignorava per part de qualsevol persona o institució ben pensant. Ara no, ara es pressiona socialment els agredits perquè no denuncïin el que els passa i el que pensen. La violència a Catalunya és quelcom molt aïllat. El que cada vegada és ménys aïllat és la pèrdua del nord ètic i moral, el clima d'intimidació cultural, l'arrogància dels més forts, l'intent d'espiral del silenci denunciada per Manuel Cruz. Si un periodista ben subvencionat diu que el PSC està en una deriva feixista, i un altre diu que els federalistes som "col·laboracionistes", és esperable que qualsevol persona una mica desequilibrada trobi normal donar-li un cop de puny a Pere Navarro (què es pensa?), i a molta gent li sembli normal que aquest no tingui dret a denunciar l'agressió i a relacionar-la amb un clima on hi ha crides insurreccionals, sortides de to permanents, amics que deixen de parlar-se o que eviten certs temes, i pèrdua creixent de la racionalitat.