Sóc catalanista i no aniré a la cadena

La cadena humana anomenada "Via Catalana cap a la independència" s'ha convocat amb un legítim objectiu que es ben explícit en el seu títol. Sembla lògic que els partidaris de la independència hi vagin i els que no en som partidaris, no hi anem. Jo no hi aniré, perquè no sóc partidari de la independència. Crec que vivim en un món de sobiranies compartides i solapades i que la majoria de catalans té uns lligams sentimentals, culturals o comercials amb la resta d'Espanya que seria perjudicial trencar. Crec que el catalanisme, és a dir, la causa de la identitat dels catalans i catalanes, se serveix millor en una Europa unida sense fronteres. Més radicalisme empetiteix la capacitat de recollir suports per al catalanisme i divideix la societat. No sóc nacionalista, però reconec la força del nacionalisme, per aconseguir coses bones i coses dolentes. Quan hi ha moltes banderes, o aquestes són molt grans, les persones queden petites. Dos tweets del diputat d'Iniciativa per Catalunya, Joan Coscubiela, m'ha semblat que explicaven molt bé aquest estiu amb economia de paraules dues idees que comparteixo. Per una banda, un país independent per si sol no pot fer res per contrarrestar el domini dels mercats i les forces conservadores. Per altra, el debat a Cataluya està molt allunyat dels "grans procesos" que viu la humanitat i pels quals val la pena lluitar. La deriva demagògica d'alguns dels convocants, especialment CDC, amb eslògans com “Espanya subsidiada i Catalunya productiva”, i “Espanya contra Catalunya” em confirmen que creixen el xovinisme i els estereotips, cada vegada més semblants als de la Lliga Nord italiana. Com va dir una vegada Pasqual Maragall, "Espanya forma part de Catalunya", agradi o no agradi, (és a dir, la cultura espanyola també és part dels carrers i barris catalans). El 50% de les exportacions catalanes van a la resta d’Espanya. Com va dir el filòsof Manuel Cruz, la campanya independentista té aspectes pseudo-religiosos, com pensar que per ser independents l'atur es reduirà i això serà com el manà caigut del cel i podrem tenir millors infrastructures, ignorant les òbvies incerteses que comencen per intentar imaginar com seria una Catalunya fora de la UE. Per ser la "nova centralitat", com de vegades es diu, l'independentisme ja està creant molta divisió, entre partits i dintre dels votants i militants de partits i coalicions (veure la sèrie del politòleg Lluis Orriols a El Pais aquest estiu). Sóc federalista, socialista, i europeista. No entenc els que diuen que l'independentisme és l'únic projecte "emergent" o "ilusionant". A mi el que m'ilusiona és el sempre emergent projecte de fer un món més just. No sóc independentista. No sóc tampoc sobiranista, o millor dit, sóc sobiranista europeu: crec que la sobirania s’ha de traslladar cada vegada més al nivell europeu, que és l’únic capaç de garantir benestar i rellevància, acompanyant la unió monetària d’una unió política i fiscal.