Contra el “bullying” polític, fermesa i dignitat

El to de l’acte de l’Ateneu de Federalistes d’Esquerres, civilitzat, cordial, tolerant, gens estrident, és l’adequat per destacar que hi ha una Catalunya serena, probablement majoritària, que vol canviar les coses democràticament, racionalment i amb vocació de concòrdia. Les mateixes persones que van protagonitzar aquest acte han hagut de sentir de tot durant el darrer any aproximadament, des que es van reunir molts d’ells al teatre Goya de Barcelona la tardor passada. Jo mateix, als comentaris d’aquest blog o en les xarxes socials quan s’han compartit textos meus, he vist com em deien hipòcrita, feixista, mentider, ignorant, bleda, entre altres qualificatius. Els insults i les desqualificacions, el menyspreu farcit de maniqueisme, contra els que hem mostrat les nostres discrepàncies amb el projecte independentista han estat diaris, i continuen, la majoria de les vegades per part de personatges anònims. La cara amable la deixen alguns per l’onze de setembre, quan mira la CNN. No estic parlant de fets majoritaris entre els independentistes, però no són tampoc fets aïllats. La utilització abusiva de l’espai públic (estalades tan grans com la bandera espanyola de Colón a Madrid, banderes que no són les de tots en espais i celebracions que haurien de ser de tots) i la manipulació de la TV pública, incloent els seus programes infantils (els telenotícies són el problema menor), completen un panorama que no pot deixar d’inquietar a qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat democràtica. Quan dic això i algú em contesta dient que la premsa de la caverna madrilenya és pitjor, o TVE és pitjor, em resulta de ben poc consol, i la meva preocupació no fa més que augmentar. Al nacionalisme intolerant se l’ha de respondre amb nacionalisme intolerant???? Tornant a les xarxes socials, tradueixo el que va dir fa poc Paul Krugman explicant per què ell no és actiu a twiter: “veig que hi ha molta gent que es destrueix a si mateixa tuitejant coses realment ofensives. Per què ho fa això la gent? Sembla que molts tenen dimonis interiors d’una mena o una altra -sovint homofòbia, però també racisme, sexisme, o només algun tipus de menyspreu generalitzat per a moltes altres persones. I les xarxes socials els posen massa fàcil que aquests dimonis apareguin davant d’una gran audiència”.  Avui la seu del PSC de Sant Adrià ha aparegut amb una pintada que deia “Fora de Catalunya”. Molt benèvolament, aprofitant que hi havia en petit a sota una estelada, un diari ho ha qualificat de “pintada independentista”. La meva total solidaritat amb els companys de Sant Adrià: no esteu sols.

Catalunya fora de la Unió Europea: l’opció d’una dreta anti-europeista

El projecte de crear una Catalunya independent sempre ha grinyolat respecte al projecte europeu. Molts independentistes deien amb la boca petita que independentisme i europeïsme eren compatibles, i alguns encara ho diuen. Però més enllà de les dificultats legals perquè una Catalunya independent formi part de la UE, a mi no m’ha semblat mai que la forma d’avançar cap a un estat federal europeu sigui crear un nou estat-nació, cosa que segueix la lògica de reforçar una Europa intergovernamental, en comptes d’una Europa integrada, unida i democrática, on vagin desapereixent moltes barreres regulatòries i legislatives. Aquesta setmana però, els equilibris dels independentistes més assenyats (i probablement més ingenus, puix que el seny no els impedeix haver construit una certa realitat paral·lela) han saltat pels aires quan un portaveu de les institucions europees rere un altre (des del comissari Almunia fins a un portaveu –català i catalanista- del Parlament Europeu) han recordat que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea. La confusió en els cercles independentistes ha estat retratada antològicament per Joan Tapia.

Però hi ha altres independentistes que no tenen cap problema amb sortir de la Unió Europea. Són els que especulen amb un nou estat fora de la UE, però dintre de l’EFTA (l’àrea de lliure comerç de la qual formen part Noruega i Suïssa, per exemple) o que segueixi utilitzant l’euro (o les dues coses). Sembla que algun d’aquests, influits per alguns acadèmics formats entre els economistes nordamericans d’aigua dolça, és a dir, d’aquells que no tenen cap problema per dissimular la seva ideologia propera al Partit Republicà, han guanyat l’orella del President de la Generalitat, que ha dit que “en qualsevol cas” Catalunya seguiria utilitzant l’euro. L’acceptació oberta de la possibilitat de sortir de la UE obre una nova fase, molt més interessant que la viscuda fins ara i molt més realista i clarificadora, del debat independentista. Un aspecte d’aquest debat és la mateixa viabilitat de la proposta: per què països seriosos com Noruega i Suïssa haurien d’acceptar la presència d’un nou estat que tindria serioses dificultats per ser reconegut internacionalment, o com es podria sostenir la utilització d’una moneda sobre la qual no es pot exercir cap control ni es pot accedir amb normalitat als seus canals de crèdit o a les seves funcions de regulació bancària. Però més enllà d’això hi ha un debat de fons més important: és desitjable que Catalunya surti del gran projecte de seguir construint una Europa unida, el gran espai de pau i benestar que tenim a mig fer?

Optant per la sortida de la UE, els independentistes se situen en l’estela de partits com el britànic UKIP, o com l’alemany AfD, és a dir, de la dreta anti-europeista: la UE és un cost excessiu sobre les nostres economies, necessitem lliure comerç, no solidaritat ni coordinació fiscal. Això és molt clarificador. En realitat, en una cosa tenen raó aquests sectors independentistes: sortir de la UE (o la desaparició de la UE) és l’única possibilitat que Catalunya sigui independent. Hi estic d’acord, i crec que aquest és el debat: o estem a favor d’una Catalunya independent, o estem a favor de la Unió Europea. Per descomptat, dintre de la Unió Europea no s’esgota el debat, i alguns apostem per formes obertament federals en la transició dels estats cap a una UE integrada (l’autèntica transició nacional).

Per descomptat, els termes d’aquest dilema haurien de quedar molt clars en un eventual referèndum. Per això i per moltes altres raons (suficiencia de la participació i del resultat, neutralitat dels mitjans informatius, publicitat institucional) és molt important que el desig de decidir dels catalans no estigui en un buit legal. No es pot enganyar a la gent dient que Catalunya seria un estat de la UE.

O creem nous estats nació anant en direcció contrària o obertament abandonant, el somni europeu, o creem una autèntica Europa unida sense fronteres com a gran espai de prosperitat i solidaritat. Recolzar les dues coses alhora només es pot fer des d’una realitat virtual, que no existeix. A mi em sembla molt més il·lusionant el projecte de crear una Europa unida sense fronteres. La pau com a bé col·lectiu essencial és un bé econòmic i social que sovint obliden els economistes d’aigua dolça, com també obliden la solidaritat. Un avantatge de l’evolució del debat en aquesta direcció és que portarà a la desaparició de la reflexió en “dos eixos”: en l’eix “nacional” jo pensó això, i en l’eix “nacional” jo pensó allò, com si les dues coses no tinguessin res a veure. No: l’eix nacional és social, per moltíssimes raons (una d’elles, que l’efervescència nacional serveix per tapar les reivindicacions socials). La sortida de la UE apartaria Catalunya de la construcció de la més gran área de prosperitat compartida i de pau del món. Una opció legítima, però obertament de dretes.

L'H val la pena (per Domingo Moreno López)

Soy un hijo de la emigración, sé que la vida no es fácil. De hecho, soy emigrante no voluntario al marchar con sólo 4 años hacia un territorio, desconocido para mí y los míos, que supo ganar nuestros corazones y al que pertenezco desde entonces. Considero el sentimiento de pertenencia muy vinculado a las ideas, a la ideología, y en ese aspecto las mías van en un camino: soy socialista, de izquierda, porque quiero que entre todos hagamos de esta sociedad un espacio más justo, sin apenas desigualdades, y donde  vivamos mejor.

En 1964 mi familia y yo dejamos nuestra Cádiz natal para instalarnos en Pubilla Casas. En aquellos tiempos ir al barrio del Centro era “ir a Hospitalet”. Una ciudad en la que crecí, he vivido y siempre he querido estar. Conviene tener memoria histórica para comparar pasado y presente: L'Hospitalet hoy es una lugar de oportunidades, amplia red comercial y de hoteles, transporte público, equipamientos, cultura, enseñanza... Una gran urbe, orgullosa de sí misma, que ha logrado todo por el empeño y el trabajo de los que durante muchos años hemos creído en ella. Es importante recordar que en los 70, con la misma población escolar, apenas contábamos con 2 institutos públicos...hoy hay 15. Piensa y contesta cómo, con los mismos habitantes, hemos aumentado el número de escuelas, polideportivos, bibliotecas,... El Ayuntamiento está gobernado desde 1979 por los socialistas, apoyado siempre por todos aquellos que creímos en una ciudad por y para las personas. Es muy injusto renegar de una labor que salta a la vista. Los socialistas le hemos cambiado la cara a la ciudad, del gris especulativo a los colores de la ilusión del pueblo. Sí, era nuestra obligación como gente de izquierda velar porque nuestra ciudad fuera agradable para vivir, y los resultados están ahí.

Actualmente la clase política esta desprestigiada, en parte con razón. Pero los ciudadanos de L'Hospitalet no deberíamos olvidar que el PSC, que el socialismo catalán y,  por tanto, español, ha hecho todo lo que tenía que hacer porque L'Hospitalet se modernizara y avanzara. Soy una persona crítica, pero sé reconocer los aciertos. Me preocupa mucho que haya conciudadanos que no quieran seguir avanzando en esta línea, en la que estamos gente que hemos salido de la gente, que hemos vivido los mismo problemas de la gente. En estos tiempos solo los ideales y los principios pueden permitir que nuestra ciudad avance. Basta ya de mirlos blancos o de salvadores de la patria. Los que hemos participado en primera línea en estos más de treinta años de democracia construyendo un L'Hospitalet mejor, tenemos el derecho y la obligación de seguir apoyando a nuestra ciudad desde la izquierda. Algunos pensarán que somos unos trasnochados y unos caducos, quizás porque no conocieron la ciudad que yo vi cuando era niño, y que hemos conseguido cambiar entre todos los que pensamos que “L’H val la pena”.

Amigo Vicenç (por Javier Asensio)

Dices en tu primer párrafo que la razón para la independencia no puede basarse en el concepto de nación (que reconoces complejo, sujeto a múltiples interpretaciones, e incluso diluido), sino en que dé lugar a una organización política que mejor pueda servir al bienestar de “su” ciudadanía. ¿De qué ciudadanía? De la que se autoproclame como sujeto para poder ejercer el derecho a la separación, que no tiene porqué ser una nación, entiendo. En el último párrafo concretas tu justificación al independentismo (no nacionalista, no historicista), en términos  utilitaristas: la secesión de Cataluña del resto de España es la opción que mejor puede garantizar nuestro bienestar (el de los catalanes).

Sin entrar, como tu tampoco haces, en la capacidad de la alternativa federal como forma de dar respuesta al problema, o en rebatir el supuesto maltrato económico a Cataluña, quiero plantearte lo que considero la cuestión clave de tu argumentación: ¿no ves que estás justificando que cualquier grupo, se defina o no como nación, pueda exigir retirarse del colectivo del que forme parte par “garantizar su bienestar”?  Ningún sector público puede sostenerse si la participación en el mismo es voluntaria, pues ello haría imposible la redistribución de recursos consustancial a toda su actividad. Con la lógica que defiendes quizá Cataluña logre la independencia, pero al día siguiente tendría (tendríamos) serios problemas de legitimidad para justificar la actuación de un sector público redistributivo. Fíjate que no hablo de transferencias hacia o desde el resto de España, sino las que se producen entre los propios catalanes.

Entiendo que pueda haber quien, como tu, se considere explícitamente independentista, pero no veo como puede hacerlo desde posiciones supuestamente de izquierda o progresistas.

El que penso sobre el debat sobiranista (per Vicenç Coscollà)

Un resum del que penso en relació al nomenat “debat sobiranista”, feta des de la humilitat d’una persona a la que li agrada la política “a nivell d’usuari” i que darrerament no es troba, en relació a aquest tema, representada per cap força política. I les raons per les que participo a la Via Catalana per la Independència.

1.    No sóc nacionalista. Defineixo al nacionalisme com la ideologia basada en que la sobirania resideix en “la nació”, màxim referent identitari d’una comunitat de persones en un territori concret. La nació dóna la legitimitat política per convertir-se en Estat i conviure en una comunitat d’altres Estats-nació. A partir d’aquí, el nacionalisme pot configurar-se de moltes formes (tradicionalistes, revolucionaris, autoritaris, democràtics, xenòfobs, integradors...). Tanmateix, el concepte “nació” és complex i permet moltes interpretacions. A més a més, al segle XXI, en plena mundialització, les cultures, les economies i les societats de tots els racons del planeta estan cada vegada més interconnectades i barrejades, mentre que les identitats nacionals, si és que existeixen, es dilueixen. Per a mi, la constitució o no en un Estat per poder exercir de la sobirania política no ha de basar-se en les suposades identitats nacionals, sinó en que sigui l’organització política que millor pugui servir al benestar de la seva ciutadania.

2.    Sóc Europeista. Crec que l’organització política “estatal” que millor pot servir al meu benestar i fer front als reptes d’aquest segle és Europa. Una Europa unida políticament, democràtica i social, respectuosa amb les “particularitats nacionals” que siguin compatibles amb ella, amb forts poders centrals pels temes estratègics però descentralitzada en els altres (el famós principi de la subsidiarietat). Una Europa encara per construir però que, com deia fa poc José Ignacio Torreblanca, pot definir-se per tres números: 7-25-50: 7% de la població mundial, 25% de la riquesa mundial i 50% de la despesa social mundial. Una Europa de la que, al menys avui dia, es fa difícil dir que és una nació.

3.    Catalunya i Espanya. Catalunya, a la que reconec la categoria de nació, forma part des de fa segles d’un Estat, Espanya, al que també reconec com a nació (Catalunya inclosa). No veig incompatibilitat perquè crec que són possibles les nacions de nacions, com també crec que, a data d’avui, aquesta fórmula d’estructura política no és la millor pel assegurar el benestar dels que som ciutadans catalans. Les raons són diverses i és la suma de totes elles la que em porta a aquesta convicció:

a)    Raons econòmiques: des de fa dècades, la manca d’inversions estatals en infraestructures clau pels sectors productius de Catalunya, la discrecional i injusta redistribució territorial dels recursos comuns (incloent el nomenat “dèficit fiscal”) i la no coincidència entre les apostes estratègiques catalanes i les de l’Estat afecten negativament al desenvolupament de Catalunya i a la seva capacitat de creació de riquesa i benestar social.

b)    Raons polítiques: mentre el nacionalisme espanyol fomenta l’anticatalanisme perquè li dóna rèdits, la dreta catalana aprofita el nacionalisme català per emmascarar les seves polítiques econòmiques neoliberals i socialment conservadores, diluint altres debats polítics, econòmics i socials molt més importants. El mapa polític català no està normalitzat per la distorsió que provoquen ambdós nacionalismes (com la dicotomia Monarquia/República va distorsionar la política espanyola durant molt de temps).

c)    Raons de convivència: històricament, l’encaix de Catalunya amb la resta d’Espanya no sempre ha sigut sempre pacífic. En els darrers anys, però, les relacions entre aquestes comunitats s’han anat enverinant. Les reaccions polítiques espanyoles durant la reforma de l’Estatut d’Autonomia, el boicot als productes catalans, la sentència del Tribunal Constitucional, són alguns exemples. La manca de respecte cap a Catalunya manifestada permanentment per una part significativa dels generadors d’opinió espanyols sense que ningú els aturi no són anècdotes, sinó indicadors. I no em refereixo només a les rucades dels “tertulians” de la “TDT Party”, sinó sobre tot a coses com els comentaris del desaparegut Gregorio Peces Barba, “pare de la Constitució” i jurista amb un historial impecable, quan va comentar si s’havia de tornar a bombardejar Barcelona, o com quan uns quants dirigents socialistes espanyols qualifiquen al nacionalisme català democràtic (que, torno a dir, no comparteixo) com neonazi. Per equilibrar,  també es podríem posar exemples de l’altre banda (la campanya “Espanya ens roba”, el victimisme permanent de la dreta catalana, el boicot d’importants sectors catalans a la fallida candidatura olímpica de Madrid...).

La independència. No crec que raons històriques justifiquin la independència de Catalunya. És cert que hi ha molts episodis que posen de manifest el maltractament espanyol a Catalunya, però també és certa l’existència d’un passat polític comú i llargs períodes en els que la pràctica totalitat dels catalans i catalanes vivien el seu espanyolisme amb normalitat (i si no, perquè varen sorgir guerrilles catalanes populars que lluitaven contra els soldats de Napoleó reclamant la tornada de Ferran VIIè?). Però la situació política, econòmica i social actual, a la que s’afegeix la incapacitat de reconduir-la per part dels que podien haver-ho fet, ha generat un nou independentisme, no nacionalista, no identitari, amb el que em sento identificat. És un independentisme que no és antiespanyol, perquè també se sent vinculat a Espanya. És un independentisme utilitarista dels que creiem que la secessió de Catalunya de la resta d’Espanya és l’opció que millor pot garantir el nostre benestar mentre l’Estat d’Europa no s’acaba de construir. L’alternativa federal que alguns proposen la veig poc madura i, probablement, arriba massa tard. I si la majoria dels catalans volem la independència (caldrà fer un referèndum per confirmar-ho), quina raó impedeix assolir-la d’una manera pacífica i ordenada, des de la bona voluntat de totes les parts? Com, per posar un exemple no habitual, es va fer la secessió de Noruega de Suècia, a començaments del segle XX.

Nunca acabarán con las palabras de Allende

Excelentes y emocionantes artículos de Lagos y Dorfman, entre otros, sobre el golpe de estado en Chile de hace cuarenta años desde la perspectiva de hoy. La izquierda de hoy es distinta, y no se trata de contribuir a fabricar falsos mitos, pero heredamos el compromiso moral de unas palabras, las últimas de Allende, que nunca podrán acallar (el archivo de audio está aquí):
Seguramente Radio Magallanes será acallada y el metal tranquilo de mi voz ya no llegará a ustedes. No importa. La seguirán oyendo. Siempre estaré junto a ustedes. Por lo menos mi recuerdo será el de un hombre digno que fue leal con la Patria.
El pueblo debe defenderse, pero no sacrificarse. El pueblo no debe dejarse arrasar ni acribillar, pero tampoco puede humillarse.
Trabajadores de mi Patria, tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo en el que la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor.
¡Viva Chile! ¡Viva el pueblo! ¡Vivan los trabajadores!
Estas son mis últimas palabras y tengo la certeza de que mi sacrificio no será en vano, tengo la certeza de que, por lo menos, será una lección moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición.

¿Por qué debe preocuparnos la presencia de ex-políticos en las grandes empresas privadas?

Recientemente la revista liberal The Economist publicó un artículo argumentando que la influencia de las grandes empresas en la esfera política era excesiva. El nombramiento de personas con un pasado político o con claras conexiones políticas en el consejo de administración de las empresas privadas es potencialmente uno de los instrumentos que éstas tienen para influir en las decisiones que les afectan. Por supuesto, puede argumentarse también que algunos antiguos responsables políticos tienen otras habilidades además del acceso a los canales de decisión gubernamental. Pero la presencia de personal político en los consejos de administración de las grandes empresas privadas ha pasado a ser un motivo de preocupación respecto al funcionamiento de nuestras democracias y también de nuestras empresas.

Se ha documentado mediante evidencia empírica sistemática la amplitud del fenómeno en países tan distintos como Indonesia, Alemania (históricamente en la época de Hitler y contemporáneamente), Francia, o Estados Unidos (analizando entre otras la evolución de las empresas conectadas con el exvicepresidente Cheney y las conectadas con el exsecretario del Tesoro Geithner). El fenómeno tiene una enorme amplitud y se presenta en países tanto desarrollados como en vías de desarrollo. 

Existe además evidencia anecdótica para países como Suráfrica (donde algunos de los principales dirigentes del Congreso Nacional Africano, el partido de Mandela, han sido co-optados por empresas tradicionalmente en manos de la minoría blanca) o como Chile. Lo curioso es que en algunos casos existe una asociación negativa entre presencia de expolíticos y resultados empresariales y en otros casos esta asociación es positiva. 

(La totalidad del artículo puede leerse aquí, en Agenda Pública)

Las Olimpiadas no traen el mar

Esta mañana he participado en un interesante debate en la Cadena Ser sobre las repercusiones del fracaso de la candidatura de Madrid para albergar los Juegos Olímpicos de 2020. El archivo de audio está en este link, y el diálogo empieza aproximadamente en el minuto 8. Mi principal mensaje ha sido intentar desmitificar los beneficios económicos de las Olimpiadas. Los costes de los mega-eventos deportivos suelen infravalorarse y los beneficios suelen sobrevalorarse. Además, el monopolio del COI le da un poder de negociación que está en la fuente de las habituales escaladas de costes tras la nominación olímpica. La candidatura de Madrid probablemente era buena en cuanto a instalaciones e infraestructuras, pero se vio lastrada por las dificultades económicas por las que atraviesa España y por las problemas que experimenta para erradicar la corrupción y el dopaje. Por lo demás, no es lo mismo una candidatura encabezada por Pasqual Maragall que una encabezada por Ana Botella. Pero no hay que dramatizar. Al final del diálogo, una periodista rusa dijo que los turistas de su país preferían Barcelona antes que Madrid por el mar. Pues bien, ni el Mediterráneo se puso junto a Barcelona en 1992, ni lo iba a traer la Olimpiada a Madrid en 2020. No lo digo porque Madrid sea una ciudad peor en ningún sentido que Barcelona. No lo es, es una magnífica ciudad. Lo digo porque no hay que creer que las Olimpiadas hagan milagros. Y ahora, a trabajar en salir de la crisis y en regenerar la democracia.

El federalisme avança i té nova web

A mida que es va descobrint l’engany del president Mas, més i més persones van admetent que el millor per a l’encaix de Catalunya a Espanya i Europa és un model federal en una Unió sense fronteres, on els estats-nació perdin ràpidament importància. Alguns no ho diuen explícitament, per exemple admetent que el millor seria una solució “gairebé confederal” (no seria més curt dir federal?), o admetent que el més sensat és una solució entre el status quo i la independència (en realitat, el federalisme en una Europa sense fronteres és més ambiciós i avançat que la independència). A mi em sembla escandalós que cap responsable polític dels molts que sense creure-hi juguen a cavalcar el moviment sobiranista sigui capaç de dir-li la veritat a la gent. No és aquesta la principal responsabilitat dels responsables polítics, no enganyar a la gent, especialmente en temps de dura crisi? En fi, en aquests moments el federalisme avança, a Catalunya i a tot Espanya. El PSOE s’ha declarat federalista, el líder d’IU ha dit que aquesta era la millor solució per Espanya, i a Catalunya fins i tot molts simpatitzants de l’independentisme comencen a dir que l’independentisme i el federalisme no són incompatibles. Alguns preferim seguir dient la veritat: no només som federalistes, sinó que la independència de Catalunya a la Unió Europea és impossible. I exigim a Artur Mas, molt afeccionat històricament a intentar solucionar les coses a La Moncloa a l’esquena del poble català, que deixi d’enganyar a la gent. I ho seguirem fent. Per cert, ja tenim nova web, us convido a entrar-hi i a acompanyar-nos a l’acte que farem el dia 25 de setembre a l’Ateneu barcelonés.

Sóc catalanista i no aniré a la cadena

La cadena humana anomenada "Via Catalana cap a la independència" s'ha convocat amb un legítim objectiu que es ben explícit en el seu títol. Sembla lògic que els partidaris de la independència hi vagin i els que no en som partidaris, no hi anem. Jo no hi aniré, perquè no sóc partidari de la independència. Crec que vivim en un món de sobiranies compartides i solapades i que la majoria de catalans té uns lligams sentimentals, culturals o comercials amb la resta d'Espanya que seria perjudicial trencar. Crec que el catalanisme, és a dir, la causa de la identitat dels catalans i catalanes, se serveix millor en una Europa unida sense fronteres. Més radicalisme empetiteix la capacitat de recollir suports per al catalanisme i divideix la societat. No sóc nacionalista, però reconec la força del nacionalisme, per aconseguir coses bones i coses dolentes. Quan hi ha moltes banderes, o aquestes són molt grans, les persones queden petites. Dos tweets del diputat d'Iniciativa per Catalunya, Joan Coscubiela, m'ha semblat que explicaven molt bé aquest estiu amb economia de paraules dues idees que comparteixo. Per una banda, un país independent per si sol no pot fer res per contrarrestar el domini dels mercats i les forces conservadores. Per altra, el debat a Cataluya està molt allunyat dels "grans procesos" que viu la humanitat i pels quals val la pena lluitar. La deriva demagògica d'alguns dels convocants, especialment CDC, amb eslògans com “Espanya subsidiada i Catalunya productiva”, i “Espanya contra Catalunya” em confirmen que creixen el xovinisme i els estereotips, cada vegada més semblants als de la Lliga Nord italiana. Com va dir una vegada Pasqual Maragall, "Espanya forma part de Catalunya", agradi o no agradi, (és a dir, la cultura espanyola també és part dels carrers i barris catalans). El 50% de les exportacions catalanes van a la resta d’Espanya. Com va dir el filòsof Manuel Cruz, la campanya independentista té aspectes pseudo-religiosos, com pensar que per ser independents l'atur es reduirà i això serà com el manà caigut del cel i podrem tenir millors infrastructures, ignorant les òbvies incerteses que comencen per intentar imaginar com seria una Catalunya fora de la UE. Per ser la "nova centralitat", com de vegades es diu, l'independentisme ja està creant molta divisió, entre partits i dintre dels votants i militants de partits i coalicions (veure la sèrie del politòleg Lluis Orriols a El Pais aquest estiu). Sóc federalista, socialista, i europeista. No entenc els que diuen que l'independentisme és l'únic projecte "emergent" o "ilusionant". A mi el que m'ilusiona és el sempre emergent projecte de fer un món més just. No sóc independentista. No sóc tampoc sobiranista, o millor dit, sóc sobiranista europeu: crec que la sobirania s’ha de traslladar cada vegada més al nivell europeu, que és l’únic capaç de garantir benestar i rellevància, acompanyant la unió monetària d’una unió política i fiscal.