Jugant amb la democràcia

Els insults anònims a la xarxa  que de forma creixent rebem els que mantenim una actitud ferma de qüestionament  de l’estratègia sobiranista de CiU, només és un dels elements que ens ha de preocupar des del punt de vista de la qualitat democràtica a Catalunya. Sap greu no rebre massa solidaritat d’altres demòcrates i de persones que discrepant de nosaltres són amics nostres o ho eren fins fa poc, però no és probablement el més important. Aquests insults (en alguns casos després d’insistir acaben amb petició de disculpes) reforcen un dels nostres arguments: el risc creixent de xoc identitari.

Un altre element que pot fer relliscar la democràcia cap al xoc identitari és avalar eslògans com “Espanya contra Catalunya”, en una societat on milions de persones tenim (en major o menor mesura) lligams d’afectivitat amb la resta de pobles d’Espanya, que no necessàriament amb els seus governants. Un altre és la pretensió del conseller Homs de crear un “Registre d’adhesions”, finalment retirada després de rebre fortes pressions. Un altre és jugar amb la idea de convocar unes “Eleccions plebiscitàries”, quelcom no contemplat en la llei, i força inquietant, com ha declarat el politòleg socialista Gabriel Colomé. Un altre és el ridícul partidisme de TV3 i els mitjans discrecionalment i vergonyosament i abundantment subvencionats pel govern de CiU en l’actual context de crisi. La corrupció i el finançament il·legal del partit majoritari a Catalunya, que lidera el President de la Generalitat, sense asumir-ne cap responsabilitat, és un factor adicional que contamina la democràcia a Catalunya. La paràlisi política, econòmica i social del govern de Catalunya davant la crisi econòmica més greu des del restabiment de la Generalitat completa el panorama. El dret o millor dit el desig o la conveniència de decidir determinades coses (a més de les que ja decidim des de fa 30 anys en eleccions i referèndums, a diferència per exemple de Qatar) no poden ser excuses per saltar-se els procediments democràtics que sí que hem decidit repetidament acceptar. Podríem pensar llavors quina és la millor forma de decidir: una consulta d’estar per casa (l’opció preferida per Mas, la pitjor per a mi), un referèndum de secessió vinculant (és il·legal, i no la desitjo, per divisiu i traumàtic –enriueu-vos-en, dels insults actuals a la xarxa, però podria ser una solució en última instància), o la construcció deliberativa d’un consens (que finalment es pugui ratificar en un referéndum, com es va fer amb la constitució i l’estatut), que a mi em sembla el més civiltzat en un país que majoritàriament comparteix l’europeisme i l’anhel democràtic. Si això fracassés després de provar-ho seriosament  i una clara majoria de partits que sense cap ambigüitat i amb totes les conseqüències (no com fa ara CiU, parlant d’"estructures d’estat" o d’"estat propi a Europa") es diuen independentistes,  guanyen les eleccions amb gran claretat, aleshores em semblaria necessari fer un referèndum, que primer hauria de tenir una nova constitució que no l’impedís (com ara; per això els federalistes demanem un canvi constitucional, per donar un marc legal al "dret a decidir", que ara no té, tot i que sembla que això no preocupa als que tant en parlen).

En comptes d’això tenim una “Consulta” sense pregunta al 2014 (és a dir, demà i en mig de l’"Espanya contra Catalunya") demanada per carta a un president del govern espanyol en hores baixes i en plena crisi econòmica i institucional. Un consell assessor per la transició nacional sense experts estrangers, però amb catedràtics afins i tertulians (alguns són les dues coses) que en poques setmanes ha escrit 200 pàgines sense haver-se reunit ni una sola vegada al complet, avala la “consulta”.  No és estranya llavors l’absència d’aliats internacionals (a diferència del federalisme: veure el que diuen Maiz, Arroyo, de Ramón, Minc, Dion, Cohn-Bendit –perdó, havíem dit que no hi ha federalistes mes enllà de quatre grillats a Catalunya).

Europa està en crisi i està en perill, i està amenaçada pels nacionalismes contra els quals ha nascut per combatre’ls, i pel populisme de la qual la crisi és el principal combustible. Fer una Europa democràtica sense fronteres i decidir amb els nostres socis el paper que Catalunya vol jugar en ella és l’únic futur moralment defensable. La resta és oblidar la realitat i la resta del món, com ens ha recordat de forma eloqüent Arseni Gibert. El risc no és acabar amb camps de concentració, no dic això, el risc és acabar amb una democràcia de baixa intensitat, assetjada per flamarades identitàries, com Hongria, Israel, Veneçuela o Kosovo.