HOMENATGE ALS NOSTRES AVIS POLÍTICS

Molts no tenim la sort de tenir massa temps per conèixer els nostres avis, perquè se’ns en van massa aviat o fins i tot abans que apareguem. Ni els de la vida real ni els avis polítics, els pares polítics dels nostres pares polítics. Però m’he acabat de llegir “El mínim que es pot dir”, el llibre de memòries polítiques de Raimon Obiols, on es parla amb admiració i emoció de la generositat, entusiasme, senzillesa, i idealisme realista d’aquells que no es consideraven derrotats i que van posar els anys 1940, 50 i 60 els fonaments del socialisme català que hem viscut en l’etapa democràtica. Aquests van ser els pares polítics de l’Obiols. Quina sort que va tenir!

En el llibre destaca el gran detall en la precisió dels records, probablement fruit d’un treball de molts anys de recopliació de notes. La primera part, probablement pel meu desconeixement de molts detalls, m’ha agradat i emocionat més que la segona, sobre fets més recents i per a mi més coneguts.

Jo sabia que el PSC havia tingut l’honor de comptar entre els seus militants amb ex militants del vell POUM, com en Salvador Clop, amb qui vaig compartir agrupació a Nou Barris amb el meu amic Palomas, un dels meus pares polítics. El que no sabia és que bona part dels militants del POUM (el partit més honrat del món segons Trotsky) que quedaven després de la guerra espanyola havien jugat un paper tan important en la fundació mateixa del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), l’embrió que generaria a través de successives fusions el futur gran partit socialista català. Celebro que el POUM estigui molt més present en els nostres gens que el que jo em pensava.

M’ha semblat molt interessant la reflexió que es fa al llibre sobre la diferència entre la unitat democràtica a Catalunya i la manca d'unitat a la resta d’Espanya, i com això pot explicar mancances en la democràcia i el federalisme espanyol que arriben fins a l’actualitat. Tot i que se’n parla poc, estic molt d’acord amb la defensa que es fa de la unitat socialista a Catalunya i de l’aliança amb el PSOE, el partit recolzat per la Internacional Socialista i la socialdemocràcia alemanya des dels temps de Willy Brandt. El llibre també és un saludable alegat anti-pujolista, no com un atac personal a ningú, sinó com a retrat d’uns sectors socials que mai no han concretat amb fets profunds la seva retòrica de servei al país.

S’hi parla amb autocontenció del congrés de Sitges del PSC i del procés posterior d’aglutinar la plataforma Nou Cicle. El lector atent arribarà fàcilment a la conclusió que el temps ha reivindicat als derrotats de Sitges que després vam arreplegar-nos a Nou Cicle, que sempre va ser un moviment per la regeneració democràtica d’un partit polític i que mai no va ser una plataforma especialment més catalanista que la resta del partit. Les pàgines dedicades al combat nacional revelen la tensió a flor de pell d’un home català d’esquerres, europeïsta i obert al món. Una tensió tan allunyada d’aquells que tenen el cervell escindit entre un hemisferi social i un hemisferi nacional.

Jo sóc un lector hipercrític i tinc una petita llista de crítiques menors al llibre, que ja li passaré al seu autor, al qual ni li agrada ni necessita que li facin la pilota.

Però es tracta d’un testimoni extraordinari. Al llarg dels anys s’ha associat interessadament a Raimon Obiols a la figura d’un intel·lectual, probablement perquè en un país amb el nivell cultural del nostre, així es desacredita un polític amb idees perilloses. Jo al llarg dels anys he anat coneixent intel·lectuals i polítics, i no és veritat que sigui un intel·lectual, ni bo ni dolent: és un politicàs (això sí, d’una rara avis a Catalunya i Espanya: un que sap idiomes i que sap escriure per si sol), i el llibre en qüestió està escrit des de l’ànima més que des de l’intel·lecte. Hauria de ser lectura obligatòria, peça bàsica de la transmissió de valors al llarg de generacions socialistes. Per mi, el PSC podria deixar de gastar en “formació” i dedicar els pocs recursos que li queden a regalar als militants que quedin aquest llibre, i obligar-los a llegir-lo.  Els qui hem recolzat al llarg d’aquests anys a l’autor d’aquest llibre (sentint diverses vegades allò de “no t’equivoquis”) veiem llegint-lo i seguint els esdeveniments dels darrers anys al PSC i a l’esquerra catalana que teníem més raó que uns sants.
Això és el mínim que es pot comentar.