Elogi de Napolitano, Bersani i el centre-esquerra italià

El centre-esquerra italià no va assolir el seu objectiu de guanyar amb una majoria convincent a les darreres eleccions italianes, tot i que en va resultar la primera força en número de vots i representació parlamentària. Com a conseqüència del resultat per sota dels objectius marcats del centre-esquerra, tota l’atenció s’ha centrat en el Moviment de protesta liderat pel còmic Beppe Grillo.

Malgrat totes les vicisssituds de la política italiana en els darrers 20 anys, el partit bàsicament hereu del vell PCI (el Partito Democratico) s’ha mantingut en vida a la vegada que es renovava profundament. No només ha realitzat eleccions primàries ciutadanes i obertes (sense cap trampa) per elegir el seu candidat a primer ministre (president del consell, si traduïm literalment de l’italià), sinó que també ha utlitzat eleccions primàries ciutadanes per elegir la resta dels candidats. Com a resultat, el Congrés i el Senat estan profundament renovats, i no només com a conseqüència de l’entrada dels partidaris de Beppe Grillo, com destaca avui Eugenio Scalfari a La Repubblica.

A proposta del centre-esquerra, han estat ja escollits presidents de les cambres parlamentàries, i un jurista compromès en la lluita anti-màfia ha estat elegit, amb els vots suficients d’alguns grillistes, per presidir el senat. Això desperta l’optimisme en la possibilitat desitjada per tota l’esquerra renovadora europea, de veure una solució a la siciliana, amb govern del centre-esquerra europeïsta amb el suport d’un número suficient de grillistes que no creguin en el “com pitjor, millor”.

El centre-esquerra té l’obligació i l’oportunitat de distingir entre allò que hi ha de genuí i potencialment benèfic en els moviments de protesta i allò que hi ha de populista. Però allà està el centre-esquerra italià. A mi no és Beppe Grillo el que em dóna esperança, és la dignitat del president Napolitano, la renovació seriosa de Pierluigi Bersani, i l’existència d’un partit amb arrels, programa i vida, el que em fa pensar que Itàlia, i per consegüent Europa, encara tenen remei.