L’estratègia dominant de la Catalunya sense fronteres

En la teoria de jocs, una estratègia dominant és aquella que dóna un millor resultat a un jugador independentment del que facin els altres jugadors, és a dir, sigui quina sigui l’estratègia triada per aquests. Això és rellevant per als que som partidaris d’una Catalunya sense fronteres en una Europa oberta i integrada, federal. És a dir, els que som contraris a l’aventura independentista liderada per l’actual govern de la Generalitat, perquè creiem que Catalunya hi sortirà gunyant en un horitzó federal, on no es crein fronteres noves, sinó que s’eliminin les existents.  Ho és perquè no sabem què passarà en el futur immediat o a mig i llarg termini. En particular, no sabem si s’arribarà a produïr un referèndum seriós sobre la secessió de Catalunya respecte a Espanya. No només no sabem si es farà aquest referèdum, sinó que entre els partidaris d’una Catalunya sense fronteres tenim legítimes discrepàncies sobre si  és desitjable afavorir aquest referèndum. Alguns dels partidaris d’una Catalunya sense fronteres creuen que seria convenient fer aquest referèndum, perquè només si es derrota democràticament (associant democràcia a referèndum) l’opció independentista, es podrà deixar enrera almenys durant un temps perllongat aquesta polèmica i podrem pasar a treballar en altres coses, potser més necessàries per a Catalunya.  Altres pensem que un referèndum sobre el sí o no a la secessió dividiria (més del que ja està passant)  innecessàriament i perillosa a  la societat catalana, i que obriria un precedent a Europa pel qual altres territoris relativament rics amb personalitat pròpia dels estats membre de la Unió podrien reclamar referèndums de secessió, i aquest no ens sembla el camí per construir una Europa integrada sense fronteres. En qualsevol cas, els que som partidaris d’una Catalunya sense fronteres  és bo que dialoguem i busquem formes de fer sentir més la nostra veu (també de forma col·lectiva), ara que la fugida cap endavant d’Artur Mas sembla que comença a perdre bufera.

Una mica de llum al dèficit

TV3 acaba d'emetre el documental del programa 30 Minuts titolat "Un rebut amb poca llum", sobre les ombres de la liberalització de l'energia a Espanya. Al voltant del minut 20 del vídeo podreu veure-hi la intervenció d'un personatge familiar per als lectors d'aquest blog. Crec que el documental explica molt bé els components del rebut elèctric, i també explica molt bé per què, malgrat que l'estat reconeix un deute amb les companyies elèctriques (el "dèficit de tarifa"), aquestes han realitzat uns beneficis força injustificats, que venen donats sobretot pel fet que les plantes que produeixen l'electricitat amb uns costos marginals més baixos i que ja han estat compensades amb escreix pels seus costos de capital (les nuclears i hidràuliques) cobren l'electricitat al preu de les plantes que generen de forma més cara. A mi m'hagués agradat que s'acompanyés el reportatge d'una explicació de la relació d'aquests beneficis extraordinaris amb l'expansió internacional de les grans empreses espanyoles, però suposo que no hi ha temps per a tot. Crec però que aquesta expansió internacional, de beneficis dubtosos per als accionistes (és a dir, crec que s'expandeixen perquè tenen beneficis extraordinaris, però no a l'inrevés), està relacionada amb la presència, també extraordinària, de polítics als seus consells d'administració, cosa que sí que s'emfatitza correctament en el reportatge. Enhorabona als bons professionals del periodisme que han fet possible aquest reportatge, al qual sembla que incomprensiblement no hi han volgut contribuir ni algunes de les grans empreses ni els seus reguladors. Hagués estat també interessant conèixer l'opinió d'alguns dels ex-polítics (Aznar, González, Salgado, Acebes) que participen en els consells d'administració de les empreses energètiques. Per què no ens expliquen què hi fan? Una miqueta més de llum, sisplau...

Cal seguir fent el ridícul?

En aquest vídeo del programa Singulars, de la televisió pública catalana, un suposat expert parla amb tota seriositat del que passaria en una Catalunya independent respecte a la pertinença a la Unió Europea. Diu que, com que Catalunya no tindria exèrcit i els catalans tenen aversió a la violència (com si la Guerra Civil espanyola i el que va passar després no haguessin succeït mai en sòl català), cridaríem als xinesos, que farien de "primo de Zumosol" i, a canvi de fer servir els ports de Tarragona i Barcelona, ens protegirien de les ànsies expansionistes d'altres països. Anticipant aquest escenari, però, la Unió Europea preferiria que això no passés i ens deixaria seguir formant part de la Unió. Mentre el suposat expert (no sé si fent mèrits per al nou consell assessor de la "transicio nacional") diu això, el presentador del programa, Jaume Barberà, se'l mira amb gran interès i fascinació. L'escena està presidida per una quadre il·lustratiu, encapçalat per una bandera estelada. Sembla una broma del dia dels innocients, però la veritat és que darrerament sembla que estiguem en un permanent 28 de desembre (no cal parlar del president Mas dient que tenim corrupció perquè no tenim independència). Tot això té un fort component còmic, i millor prendre-s'ho així. Jo no sé què deuen pensar quan veuen això els centenars de professors d'història, de geografia, o de filosofia, que hi ha a les universitats, escoles i instituts de Catalunya. Se'n deuen fer creus. Ja es poden esforçar a donar una educació sòlida i crítica als seus alumnes, perquè després vingui la televisió pública i llenci tota la seva feina per la borda.

Jo sí que demano la dimissió de Bustos

M'ha sorprès que molta gent els darrers dies escriu fent propostes genèriques, moltes ben interessants, contra la corrupció i a favor de la regeneració democràtica, i ningú, almenys des de les files del socialisme català i el seu veïnatge plural, hagi demanat públicament la dimissió de l'encara Alcalde de Sabadell, Manuel Bustos. Espero ser corregit ràpidament, i que algun comentarista o corresponsal em posi algun exemple d'algun socialista que hagi demanat aquesta dimissió urgent. Segons per què, tots tenim molt de coratge, però aquest coratge sembla que té un caràcter selectiu. Com també té un caràcter selectiu la contundència de la minoria que ostenta el poder orgànic en el PSC, orientada a marcar territori amb el discrepant, o senzillament aquell (massa sovint darrerament, aquella) que va per lliure. Per què no som valents i contundents contra la corrupció concreta, amb noms i cognoms? Em recorda el que deia l'altre dia un articulista, que recordava com mentre al Districte de Ciutat Vella la regidora havia de dimitir perquè se sentia desemperada contra la corrupció, a uns metres al CCCB els intel·lectuals progressistes feien debats sobre la postmodernitat francesa, com quan els violinistes seguien tocant mentre s'enfonsava el Titànic.
Avui Bustos està imputat per:
-Tràfic d'influències.
-Malversació de fons.
-Delicte contra l'administració pública.
-Omissió del deure de perseguir el delicte en una suposada trama de corrupció urbanística que implica empresaris (entre altres un parent seu) i càrrecs municipals.
 El codi ètic del PSC demana l'allunyament de persones que incorren en faltes molt menors a aquestes. L'allunyament de càrrecs orgànics és insuficient. Per descomptat, no crec que aquesta necessària dimissió (de l'alcaldia en representació del PSC) sigui l'única resposta que el PSC ha de donar al fenomen de la corrupció, ni tampoc no crec que qualsevol imputació hagi de ser motiu suficient per dimitir. Però en aquest cas hi ha suficients precedents, sabem prou coses sobre els fets i sobre "l'estil Bustos", com perquè la mesura sigui una condició necessària, però no suficient, per a restaurar la credibilitat del PSC. D'altra manera, sense una postura clara en aquest sentit, les candidatures socialistes difícilment podran demanar el vot a les properes municipals, no només a Sabadell, sinó a Barcelona, a Terrassa, a l'Hospitalet i a Lleida, entre molts altres llocs. El PSC necessita donar aquest pas, i fer una severa autocrítica sobre com és possible no només que Bustos fós Alcalde de Sabadell, sinó secretari de política municipal (temporalment apartat) i president de la Federació de Muncipis de Catalunya a proposta del PSC. Si volem guanyar les properes municipals, si volem ser creïbles en les denúncies dels casos de corrupció (molt més greus) del PP i de CiU, no es pot deixar de demanar la dimissió de Bustos. Per a això jo demano el coratge dels uns i la contundència dels altres, que s'ha tingut en altres qüestions del debat polític nacional.

Catalunya independent, lliure de corrupció?

El president Artur Mas i el líder d'ERC, Oriol Junqueras, amb diferents declaracions, han intentat treure cullerada de l'apoteosi de la corrupció que sacseja Espanya arrel dels sobres del PP, per establir una relació entre la independència de Catalunya i l'eliminació de la corrupció. Artur Mas almenys va venir a reconèixer que els casos de corrupcio que també afecten a Catalunya són un obstacle en el camí de la construcció d'un estat nou. I Junqueras, amb la seva escassa capacitat per la sofisticació intel·lectual, ha dit que el que passa a Espanya demostrava un cop més la necessitat imperiosa de la independència de Catalunya. Per sort, a la roda de premsa d'Artur Mas, el primer periodista que va demanar la paraula li va preguntar al president si la seva iniciativa contra la corrupció (reunint una sèrie d'institucions per plantejar propostes en aquest sentit) incloïa prendre mesures contra Oriol Pujol en cas que fós imputat, recordant-li que aquest només era un entre els molts casos de corrupció que havien afectat i afectaven la seva coalició, Convegència i Unió. Per cert, sobre aquests casos Artur Mas no ha hagut de respondre encara al Parlament de Catalunya perquè ha gaudit del suport per no fer-ho d'ERC. És un misteri com en una Catalunya independent de cop i volta ens veuríem deslliurats de la corrupció que ens ha afectat a Lloret de Mar, el Palau de la Música, Santa Coloma de Gramenet, Sabadell, la família Pujol o els nombrosos casos que han afectat i afecten a Unió Democràtica. És un misteri com amb el mateix capital humà, la mateixa propensió al frau fiscal, i les mateixes estructures socials, de cop i volta, pel mer fet de passar de formar part d'un estat a un altre, veuríem fer-se fonedissa la corrupció. Suposem però que el miracle es produeix i que inicialment les estructures polítiques del nou estat neixen pures i netes com si fóssim un país nòrdic. El problema seria que els nostres veïns no són nòrdics. Si el que volem és una Catalunya "independent" en una Europa unida i sense fronteres, com reclamen la majoria d'independentistes, aleshores formaríem part d'un mateix mercat amb "Espanya", i no s'entén massa bé com ens deslliuraríem de les pràctiques corruptes de les grans empreses espanyoles, de la construcció, de les finances, etc., algunes de les quals són catalanes. Tan difícil és entendre que en un món interconnectat, no existeixen solucions aïllades? A no ser que ens volguem desconnectar, separar també econòmicament i socialment, desenganxar-nos d'una Europa de la qual no podem triar uns trossos sí i uns altres no... Però és que si ens desenganxem d'Europa, aleshores sí que ens desenganxem definitivament de la nostra darrera esperança d'estar ancorats en un marc institucional que almenys fa que la corrupció sigui il·legal.