Sempre ens quedarà la BBC

Com que aquest serà el darrer post de 2012, seria un bon moment per fer balanç de l'any. Tots els anys tenen coses bones  i dolentes, tot depèn de quin sigui el punt de comparació, a nivell individual i col·lectiu. En aquest darrer, tot depèn de si ens posem catalans, espanyols, europeus o mundials. Realment, aquesta vegada el col·lectiu l'hem de fer tan gran com sigui possible, perquè si no, no hi ha manera. Millor que ens posem universals. Una vegada més, ha hagut de ser la BBC la que ens recordi on som. Ja va passar a l'any 2004, quan només els que teníem TV per satèl·lit i enteníem l'anglès vam saber a temps què estava passant, perquè els mitjans de comunicació espanyols van ser incapaços de dir qui havia perpetrat els atemptats de Madrid. Aquesta vegada, la BBC ha difós un documental exemplar, sobre com el que passa a Espanya enfonsa les seves arrels en el passat llunyà i proper, com les coses no són perquè si. El meu fragment preferit és quan un representant del govern valencià diu que les obres faraòniques de la seva comunitat autònoma seran algun dia reconegudes, en el llarg termini, com ho van ser... les piràmides dels faraons egipcis, els de veritat! A continuació es veuen imatges de Camps i Fabra inaugurant l'aeroport de Castelló amb un bisbe. L'ambaixador d'Espanya al Regne Unit, Federico Trillo ha protestat per la difusió d'aquest documental, afegint ridícul a la vergonya de ser on som. No tot el documental és perfecte (fins i tot la BBC ha renunciat  a les matemàtiques i compra que hi havia un milió i mig de persones a la mani de Barcelona), però a mi se m'han quedat ganes de substituir bona part de la TDT i posar-hi les millors cadenes públiques d'altres països degudament subtitolades. Bon any nou a tothom.

Contra la banalització del nazisme

Desitjo bones festes a tothom retent homenatge a les víctimes del nazisme, que en una recent nota han denunciat la banalització d'aquest, i la utilització d'aquest trist passat per a escombrar cap a casa en les nostres petites controvèrsies d'avui.
El meu amic Josep Franquesa m'insinua en un e-mail que jo vaig caure en aquesta trista equivocació també quan vaig escriure això en un post anterior:
"Em poso a la seva disposició per escoltar els seus arguments. Algunes independències van servir per fer un món millor, com la de la India de Gandhi suposo, i altres com la de la Sudàfrica de l'apartheid o la de Mali del nord tot el contrari. Jo no veig en què milloraria el món amb una Catalunya independent, potser sóc curt de vista. Catalunya té problemes, que pot intentar resoldre gestionant millor les seves interdependències, en comptes de buscar solucions miraculoses, que alguns branden senzillament per mantenir la seva hegemonia social. Ningú em convencerà d'estar a favor de la independència o el sobiranisme perquè està de moda o perquè ara hi ha una nova "centralitat". Si fós per les centralitats, de quin partit m'hagués hagut de fer a l'Alemanya dels anys 30?"
Em sap greu que el meu amic no detecti l'abisme que crec que em separa de persones que creuen que els castellonoparlants a Catalunya són víctimes com les del nazisme, però si una persona intel·ligent com ell no ho va detectar, és que alguna cosa vaig fer malament, i per tant demano disculpes. Preparem el nou any tots plegats amb humilitat i agafant energies per reconèixer les idees i valors que ens permetin avançar cap a un món millor.

Por una regulación inteligente

Asistí el pasado miércoles a un interesante debate en la Fundació Catalunya Europa sobre regulación, con la participación del ex presidente de la CNMV, Manuel Conthe.

Para preparar el debate, se distribuyó una documentación muy apropiada, donde se resaltaba la relación entre regulación y la nueva economía del comportamiento (o conductual, “behavioral economics” en inglés). También se proponía para España la creación de una agencia de supervisión regulatoria, parecida a la que existe en Estados Unidos, la OIRA, que depende directamente del presidente, y que durante la primera administración Obama estuvo presidida por el académico jurista Cass Sunstein.

Manuel Conthe, en una muy interesante intervención inicial basada en su experiencia como Secretario de Estado en gobiernos socialistas y como presidente de la CNMV, destacó la necesidad de no agarrarse a verdades absolutas, sino aprovechar lo que funciona y utilizar lo que existe para corregir lo que no funciona bien. La independencia máxima y la transparencia máxima, dijo, no siempre funcionan. La dirección general de seguros, puso como ejemplo, no es formalmente nada independiente, y funciona bastante bien fuera de los focos de la política partidista. La transparencia llevada a un extremo puede llevar a los responsables públicos a conducir sus negociaciones fuera de los foros oficiales, y limitarse en estos a intervenciones puramente protocolarias.

La idea de trabajar con lo que existe o a partir de ello es consistente con el carácter endógeno de las instituciones (en la línea de los trabajos de Aoki), que son malas viajeras y se complementan unas a otras, dependiendo su eficacia de la dotación institucional previa, del capital humano, la cultura o la tradición.

La independencia de los reguladores tiene ventajas e inconvenientes, y es cierto que en cualquier caso hay que tener en cuenta los sesgos conductuales de los propios reguladores. El 25 de enero voy a presentar un artículo en la Conferencia sobre Regulación y Competencia de la City University de Londres sobre la fusión de reguladores en España, que ha generado una polémica donde todas estas cuestiones están implicadas. El artículo lo estoy preparando a raíz de sentirme estimulado por una intervención del Sr. Amadeu Petitbò en unas recientes jornadas de la Autoritat Catalana de la Competència, que calificó de frívolo un comentario que realicé asociando el proyecto del gobierno del PP en este sentido con la abundante evidencia que existe en España sobre captura de la regulación por parte de las grandes empresas. Mis argumentos tendrán que ver por supuesto con la relación entre riesgo de captura e integración de agencias, y la relación entre dicha integración y el grado de independencia del regulador. Personas tan poco frívolas como Ignacio Pérez Arriaga, Luis Garicano, Gaspar Ariño, o en el blog "Nada es Gratis" de Fedea Juan Delgado o Gerard Llobet, no parece que crean que criticar la propuesta de fusión de agencias sea una frivolidad. Cuando mi artículo para la Conferencia de la City University esté listo lo colgaré por aquí.

Govern institucional i lluita contra la corrupció

Avui la direcció del PSC ha fet pública una declaració que coincideix en gran part amb el "discurs que esperem de Pere Navarro" que vaig escriure fa uns dies. Coincideix tant en conceptes i arguments concrets, de fet, que em pregunto si cal seguir mantenint un equip de suport professional al C/ Nicaragua, i no seria millor senzillament subcontractar l'elaboració de discursos i declaracions als blogs desinteressats que donem idees només perquè patim pel present i el futur del socialisme català. De totes maneres, companys, gràcies per fer-me cas (reconèixer-ho i donar les gràcies no entra dintre de les pràctiques habituals, però què hi farem).
Però no em faig ilusions, i el "discurs esperat" contenia una part final que deia que Pere Navarro entenia la indignació popular contra els casos de corrupció i que el PSC es dedicaria a canviar radicalment les formes de presa de decisió i de selecció del personal polític. Aquesta part final no està suficientment reflectida en la declaració d'avui. Ni en cap declaració des de la darrera irrupció de casos de presumpta corrupció, o des de les eleccions, o des del darrer congrés del PSC. El cas Bustos el decidiran els tribunals, però com sap tothom que conegui el PSC dels darrers 20 anys, reflecteix un estil caciquil i barroer que és molt familiar i que cal eradicar (i que ho sembli). Al PSC hi ha hagut casos, crec que aïllats, de corrupció. Però la corrupció tova, la que es dóna col·locant a gent, amenaçant explícitament o implícita als militants que pensen pel seu compte, premiant als mediocres obedients i castigant als brillants valents, aquesta ha estat molt estesa. Aquest és el principal problema del PSC, i no recuperarà la credibilitat, i l'eficàcia per fer propostes socials, econòmiques i institucionals, fins que miri cara a cara a aquest problema i li posi solució. A veure si ara us atreviu a copiar d'aquest blog desinteressat, tant de bo i no cal ni que em dongueu les gràcies.
Per cert, els sentiments contradictoris que m'inspirava l'organització Transparency International (TI) en el parent anglès d'aquest blog han quedat confirmats en el cas de Sabadell. Déu n'hi do la relliscada, amics de TI i amics de la UAB! Ja sé que cal esperar que decideixi la justícia, però ja es coneixen algunes converses i se sap molt de determinats estils. Aquest és el problema de fixar-nos en coses mesurables únicament. La lluita contra la corrupció no només és una qüestió de mesures institucionals i organitzatives concretes (que també) sinó sobretot una qüestió d'estil i ètica individual i col·lectiva.

No fa gràcia, Albà

L’actor humorístic Toni Albà ha tingut una trista i desafortunada aparició en el gurigall polític català suposadament seriós, airejant que no pretenia anar a veure una obra de teatre perquè la seva actriu principal, Carmen Machi, havia signat el manifest de federalistes espanyols que es va donar a conèixer durant la passada campanya electoral, reaccionant positivament a la crida a la Catalunya federalista i d'esquerres. Ha estat una intervenció més pròpia de la caça de bruixes o de la inquisició, que per sort està lluny de ser compartida per la immensa majoria d’independentistes. El fet que això es pugui produir, i que ho protagonitzi una persona del “mainstream” mediàtic català, no deixa de ser profundament preocupant.

Les paraules de Toni Albà, que ha requerit de diverses iteracions i la reacció ferma de demòcrates com Lluis Pasqual, fins a demanar disculpes amb la boca petita després d’insistir diverses vegades en la mateixa direcció, es poden seguir per exemple al diari Ara, i no requereixen de gaires comentaris addicionals.

No val la pena rebatre els arguments, si és que es volen considerar tals. Jo creia que havíem quedat que el problema és que no hi havia federalistes, donant a entendre que tant de bo que n’hi hagués. Quan en surten, se’ls tracta d’indesitjables. És totalment secundari que, a diferència del que diu Albà, el manifest signat per l’actriu sí que reconeixia el dret a l’autodeterminació. Aquest dret és tan discutible com molts d’altres, i si realment l’actriu l’hagués atacat el comportament d’Albà seria igual de reprovable. Pretendre que no és ideologia el dret a l’autodeterminació i que suposadament sí que ho és el federalisme, revela un essencialisme que fa el debat racional, desitjable en qualsevol societat democràtica, molt difícil.

Una reivindicació de moment pacífica s’està veient  acompanyada massa sovint d’una disminució substancial en la qualitat de la nostra democràcia.

Els federalistes molestem, i alguns prefereixen un món de “sobiranistes” contra “unionistes”. Per cert, aquesta darrera paraula és totalment aliena a la tradició política catalana i ha estat introduïda recentment per introduir un element de maniqueisme que només pot interessar a aquells que voldrien que Catalunya fos una societat dividida i enfrontada per raons d’identitat i no per raons relacionades amb la lluita contra les creixents injustícies socials que afecten a la nostra comunitat.

Els que creuen que sumar-se a les reclamacions independentistes o sobiranistes és necessari com a mitjà per assolir un millor tracte per a Catalunya, haurien de reflexionar, em sembla a mi, sobre si la fi justifica no només els mitjans, sinó les conseqüències no desitjades d’aquests mitjans, com és la deriva cap a una democràcia de baixa qualitat i una societat on les més elementals llibertats individuals es poden posar en qüestió.