Canvis institucionals, elits extractives i independència

El llibre d’Acemoglu i Robinson “Why Nations Fail”, traduït al castellà amb el títol “Por qué fracasan los países” ha tingut cert ressò a Espanya, i és citat explícitament per alguns autors com César Molinas per justificar algunes propostes polítiques, com la d’avançar cap a un sistema majoritari, que acabi amb la suposada “elit extractiva” que ens governa. Oriol Bartomeus ja ha fet una crítica encertada de l’article de Molinas i no ha estat l’únic. Gabriel Tortella ha quedat menys enlluernat pel llibre d’Acemoglu i Robinson, i alerta sobre el risc de caure en explicacions unidireccionals. D’altres, sense citar el llibre i potser fins i tot sense haver-lo llegit, evoquen idees semblants a les de “Why Nations Fail” a l’hora de plantejar “canvis institucionals”. Jo crec que aquestes recomanacions que associen canvis institucionals molt concrets amb millores substancials en el progrés dels països parteixen d’una lectura simplista no només d’aquest llibre, sinó també de critiques que se li han fet, i de l’amplíssima recerca existent sobre economia de les institucions, que repasso en el parent anglès d’aquest blog.

Carles Rivera, en un comentari al post abans esmentat d’Oriol Bartomeus, ens diu que en una entrevista posterior a l'article César Molinas reconeix: "La otra mitad de la historia es que la clase política es bastante reflejo de la ciudadanía. Esto se dice mucho menos". I en un altre article anterior (4/3/2012) sosté tesis similars a les de Bartomeus, sobre algunes "elits empresarials".

Un altre exemple d’excessiva fe en canvis institucionals miraculosos és un text recent de Jesús Fernández Villaverde, on diagnostica el que ell identifica com els grans problemes d’Espanya i proposa, entre altres solucions, substituir els rectors universitaris i els alcaldes elegits democràticament per experts de carrera amb un currículum adequat. Quina garantia hi ha que aquestes institucions, fins i tot si han triomfat als Estats Units, puguin resultar eficaces a Espanya? No és un exemple d’un consell fútil, és a dir, que no és part de cap equilibri polític imaginable a Espanya? Per cert, entre els grans problemes que esmenta Fernández Villaverde no apareixen ni el de la creixent desigualtat entre els espanyols ni el de la necessitat de buscar una millor organització federal de l’Estat, que semblen també problemes importants que potser dificulten la solució d’altres problemes “d’eficiència”, en la mesura que dificulten tenir-nos confiança mútua sobre un repartiment just de les càrregues associades a assumir les anomenades reformes estructurals.

Els problemes d’eficiència a mi no em semblen separables dels problemes d’equitat i d’organització federal de l’estat. Caldrà doncs solucionar-ho tot junt, políticament, democràticament (com diuen encertadament Acemoglu i Robinson). Els problemes institucionals profunds no se solucionen posant un expert, ni dos, ni mil. Per cert, a mi també em sorprèn que autors com Molinas o Villaverde posin més l’èmfasi en els “polítics” i no en la gran empresa privada (de fet, Villaverde la lloa), quan les grans empreses espanyoles tenen un percentatge d’expolítics en els consells d’administració només equiparable a països com Pakistan.

Un altre exemple d’ingenuitat respecte al potencial per crear noves institucions amb grans efectes traumatúrgics el trobem en el debat sobre la independència a Catalunya. Alguns economistes, com Jordi Galí en una sèrie d’interessants articles a La Vanguardia, massa intel·ligents i ben informats com per defensar la independència en termes d’uns guanys a curt termini per a l’economia catalana, posen l’èmfasi en el potencial a llarg termini que la independència tindria per crear noves institucions, caracteritzades per la transparència, la meritocràcia i l’absència de corrupció. Santa innocència. Com recorda Antoni Zabalza en la mateixa sèrie "la independència, per si mateixa, no ens donarà nous polítics, ni nous sindicats, ni noves patronals, ni alterarà significativament els interessos corporatius avui existents. No eliminarà el frau fiscal i la corrupció d’un dia per l’altre. No ens dotarà d’un capital humà millor que el que ara tenim". Xavier Vives també mostra en la mateixa sèrie d’articles el seu escepticisme, quan ens recorda que ja vam ser incapaços de fer servir la recuperada autonomia per crear una nova administració sense els vicis de l’antiga. Gregorio Morán, en el mateix diari, ens recordava no només que la independència difícilment farà aquests miracles, sinó que, sota el títol de “Plebiscit per a la Impunitat”, argumentava que precisament el suposat suport de determinades elits (extractives?) a la independència només es podia explicar en termes de crear una cortina de fum que ocultés, entre altres coses, gravíssims casos de corrupció. Els matisos no ajuden a vendre llibres o a aconseguir grans espais als mitjans de comunicació, però ajuden a entendre les coses i a construir projectes econòmics, socials i polítics més sòlids.