Un socialista: els primers trenta anys (per Francesc Trillas)

A l’estiu de 1982 milers de joves catalans i espanyols es van fer socialistes, en l’onada de canvi que començava a aixecar-se i que va culminar en la victòria per majoria absoluta de Felipe González el 28 d’Octubre d’aquell any. A mi em va afiliar en Vicenç Coscollà, que formava part d’una mena de secta d’iniciats que havia precedit l’onada del 82. Ell o algú de la seva secta em va presentar a Xavier Soto i altres, i allà va començar un llarg viatge.

Com que no tot han estat flors i violes, no cal mitificar. Hi hem sortit guanyant el món i jo a resultes d’aquesta aventura? Difícil de dir, però si milers de persones no donguessin aquest pas individual (el compromís) i no seguissin caminant passin els anys que passin, la nostra societat encara estaria en el feudalisme.

Com diu l’autor del llibre (per cert, molt recomanable) “El amigo alemán”, el jove historiador   Antonio Muñoz Sánchez, en un peu de foto del seu primer carnet quan es va afiliar  l’any 1981: “…personas de todas las edades se entusiasmaron con un proyecto que buscaba construir una España profundamente democrática, digna y justa“.

Vinga, trenta anys més, que no ha estat res: em comprometo a seguir contribuint a un món millor en tot allò que pugui i a ser ben incòmode per als poderosos i els instal·lats, amb les mateixes idees de sempre.