Jo no hi aniré tampoc... (per Francesc Trillas)

...però crec que l'Artur Mas sí que hi hauria d'anar, a la mani de la Diada a favor de la independència de Catalunya. Crec que seria millor que hi anés per honestedat. No em sembla seriós per al poble de Catalunya deixar que alguns consellers del seu govern hi vagin i no assumir la responsabilitat d'anar-hi ell. Crec que la independència de Catalunya és quelcom prou important com per no jugar-hi. Hi estan a favor o en contra? Si hi deixa anar un conseller, que hi vagi el President també, perquè llavors es veuria obligat a explicar una sèrie de coses, com per exemple:
-Quin procediment se seguirà per aconseguir la independència de Catalunya.
-Quines implicacions tindrà la independència per a les cotitzacions socials dels treballadors a la Seguretat Social espanyola.
-Com serà el salari mínim i les normes laborals (i els impostos de societats, i de la renda) i si es faran servir per competir amb els veïns per atraure inversions.
-Quina estratègia internacional se seguirà i, en cas que haguem de seguir sent membres de la Unió Europea i l'OTAN, com es convencerà els aliats.
Tot això seria molt clarificador. Com que de vegades sembla que la independència ho hagi de resoldre tot, potser com més aviat ho fem, millor, i veure si té aquests resultats tan positius. Que hi vagi, doncs, el President, que l'encapçali i que es posi ràpidament mans a l'obra.
Jo no hi aniré, perquè no estic convençut que, com a socialista, igualitarista i internacionalista que sóc, la independència de Catalunya (suposant que en el món d'avui aquesta independència sigui fàcil de definir, cosa que els escocesos estan trobant molt difícil) hagi de contribuir a fer un món millor: acabaria la fam al món, les desigualtats, es frenaria el canvi climàtic? No tinc tampoc gens clar que Catalunya estaria millor. Potser els catalans en promig estarien millor en una independència ideal, on es manté la convivència, mantenim el dret a una pensió digna, no hi ha costos de transició, els veïns s'ho prenen bé, qui vulgui pot seguir fent servir el castellà... Però és tot això creïble? A mi no m'ho sembla, però estic obert a ser convençut. Hi ha molta gent civilitzada que és independentista (també molts que no compleixen aquesta condició, com a totes les famílies). Em poso a la seva disposició per escoltar els seus arguments. Algunes independències van servir per fer un món millor, com la de la India de Gandhi suposo, i altres com la de la Sudàfrica de l'apartheid o la de Mali del nord tot el contrari. Jo no veig en què milloraria el món amb una Catalunya independent, potser sóc curt de vista. Catalunya té problemes, que pot intentar resoldre gestionant millor les seves interdependències, en comptes de buscar solucions miraculoses, que alguns branden senzillament per mantenir la seva hegemonia social. Ningú em convencerà d'estar a favor de la independència o el sobiranisme perquè està de moda o perquè ara hi ha una nova "centralitat". Si fós per les centralitats, de quin partit m'hagués hagut de fer a l'Alemanya dels anys 30?

L'enemic públic número 1 d'Europa hauria de ser a la presó (per Siscu Baiges)

No és una qüestió d’opinió, discutible. És un fet científic, constatable. Dos i dos són quatre i Angela Merkel impulsa una política que perjudica molts països europeus en benefici del seu país, Alemanya. Estem parlant d’economia, no de qüestions culturals, esportives o ideològiques. Ni tan sols d’esquerres o de dretes. Estem parlant de diners i de com circulen dins la Unió Europea.

La política d’austeritat que el grup de països que lidera Angela Merkel imposa al conjunt d’Europa està accentuant la crisi econòmica de molts països en benefici de les arques alemanyes (les públiques i les de la seva banca). Ho diu tothom que no té interessos ocults o sense ocultar en quedar bé amb Alemanya. Quan veig economistes dir que Espanya hauria de seguir l’exemple d’Alemanya, perquè l’economia d’aquest país funciona tan bé penso que en l’economista que queda retratat a “Inside Job” quan va cobrar una fortuna per fer un informe dient que Islàndia era una meravella econòmica, quatre dies abans que se n’anés en orris.

Ho diu tothom que analitza la realitat sense prejudicis o interessos creats. The Economist, Mayor Zaragoza, Anton Costas, Josep Fontana o Nouriel Roubini. A Angela Merkel l’interessa ben poc que la gent es suïcidi a Grècia o Itàlia per culpa de la crisi o que les famílies treguin els seus pares de les residències perquè no poden pagar els diners que els demanen. Ella vol quedar bé davant dels seus (els votants i els mitjans de comunicació que estan fent una demostració fastigosa del que és desinformar i falsejar la realitat del país i d’Europa).

Així les coses, i si els dirigents polítics europeus no gosen tossir-li a la nova emperadriu, cal que la ciutadania reclami l’empresonament o la dimissió de la governant alemanya. Amb quatre anys de comèdia/tragèdia ja n’hem tingut prou.

Cal un moviment europeu que reclami el processament d’Angela Merkel i el seu govern per crims contra Europa. Un jutge progressista em deia que no ho podem fer des del nostre país. Que cap jutge acceptaria una denúncia d’aquestes característiques.

I si el proper suïcida deixés escrit que en responsabilitza Merkel, Schauble i companyia de la seva mort, algun jutge en recolliria la denúncia? A les manifestacions dels “indignats” es demana que banquers i polítics vagin a la presó. Una periodista alemanya em demanava fa uns dies fotografies contra la Merkel a la darrera manifestació multitudinària contra la crisi. No en vaig trobar cap.

Jo m’he fet una samarreta amb la cara de la Merkel dins un cercle de direcció prohibida i l’exhibeixo sempre que puc davant els alemanys que vénen de vacances a casa nostra. No és descortesia. És informació. La informació que els neguen a casa seva.

Garzón ¿tu com ho veus això de detenir els màxims dirigents del govern alemany per obstaculitzar la solució de la crisi a mitja Europa? Com en podem dir? Maquinar per alterar el preu de les coses? Prevaricació a escala europea? Homicidi a gran escala?

Un socialista: els primers trenta anys (per Francesc Trillas)

A l’estiu de 1982 milers de joves catalans i espanyols es van fer socialistes, en l’onada de canvi que començava a aixecar-se i que va culminar en la victòria per majoria absoluta de Felipe González el 28 d’Octubre d’aquell any. A mi em va afiliar en Vicenç Coscollà, que formava part d’una mena de secta d’iniciats que havia precedit l’onada del 82. Ell o algú de la seva secta em va presentar a Xavier Soto i altres, i allà va començar un llarg viatge.

Com que no tot han estat flors i violes, no cal mitificar. Hi hem sortit guanyant el món i jo a resultes d’aquesta aventura? Difícil de dir, però si milers de persones no donguessin aquest pas individual (el compromís) i no seguissin caminant passin els anys que passin, la nostra societat encara estaria en el feudalisme.

Com diu l’autor del llibre (per cert, molt recomanable) “El amigo alemán”, el jove historiador   Antonio Muñoz Sánchez, en un peu de foto del seu primer carnet quan es va afiliar  l’any 1981: “…personas de todas las edades se entusiasmaron con un proyecto que buscaba construir una España profundamente democrática, digna y justa“.

Vinga, trenta anys més, que no ha estat res: em comprometo a seguir contribuint a un món millor en tot allò que pugui i a ser ben incòmode per als poderosos i els instal·lats, amb les mateixes idees de sempre.

Socialdemocracia a la Mascarell (por Pedro Alas)

El consejero de Cultura Mascarell dijo el otro día que él era socialdemócrata. Me gustaría saber cómos se compagina esto con formar parte de un gobierno que:
-Ha suprimido el impuesto de sucesiones.
-Cuando tiene que empezar a no pagar algo empieza por los centros geriátricos y los centros de menores sin familia.
-Promueve las patrullas vecindarias en la matriculación escolar y en los trenes.
-Suprime camas de hospital y reduce la inversión en educación pública antes que el gasto en canales de deporte y espectáculos deportivos, y la subvención de centros religiosos escolares.
-Retrocede en el camino de conseguir una televisión pública no partidista, alejándonos del modelo de televisión de calidad y plural como la BBC, que había intentado aplicar el gobierno anterior.
-No reconoce los casos de corrupción que le afectan (incluídos altos responsables de su departamento) y que afectan a dirigentes de su partido.
-No sólo no ha dado ningún paso para corregir desigualdades, sino que promueve una salida de la crisis basada en el sálvese quien pueda.
¿Se ha desmarcado el consejero de cultura, que asiste a todas las reuniones de su gobierno, de alguna de estas actuaciones?
¿Qué ha hecho de socialdemócrata Mascarell o su gobierno?
Mientras tanto, un colega suyo de gobierno, el consejero Recoder, hace una llamada a los catalanistas del PSC (como si fueran una minoría, y el PSC no fuera el partido sin el cuál sería inconcebible la inmersión lingüística en Catalunya) para que se pasen a CiU, como hizo Mascarell. Pareciera como si éste lo hubiera hecho por una cuestión de ideas, y no porque le ofrecieron un cargo (pasó en cuestión de días u horas de trabajar en proponerse como Alcalde de Barcelona por el PSC a consejero de Cultura de CiU, sin duda un catalanismo de alta velocidad). Mascarell sería un ejemplo a seguir desde el punto de vista de las ideas si hubiera tomado su decisión de cambiar de proyecto no de un día a otro y porque le ofrecieron un cargo, sino si la hubiera tomado en alguna época de declive electoral de CiU sin mediar cargo de por medio. Quizás hubiera sido más lógico que el consejero Recoder hubiera hecho una llamada a los "trepas" del PSC a seguir el camino trazado por Mascarell.

Patrulles veïnals contra els pobres (per Francesc Trillas)

FGC ha estrenat una nova aplicació per a mòbils que permet als viatgers avisar de “comportaments incívics” en trens o andanes, incloent la indigència i la música ambulant. Com diu Miquel Rubio "aquesta vergonyosa aplicació fins i tot permet classificar en la denúncia el ‘tipus de captaire o pidolaire’ del que es tracta". Així, a partir d'ara, qualsevol podrà denunciar als pobres que es trobi en el seu trajecte pels ferrocarrils catalans, perquè així puguin “viatjar tranquils".Tot això és una vergonya, i és un indicador més del tipus de societat que promouen els actuals dirigents catalans aprofitant la crisi, decidits a reduir els nivells de solidaritat, confiança i capital social entre nosaltres. Per sort, existeixen ciutadans que s'estan mobilitzant contra aquest tipus de vergonyoses iniciatives, i qualsevol s'hi pot afegir recolzant les seves campanyes. De moment ja s'hi han afegit més de 14.000 persones.

La excepción de Albert Marcet (por Pedro Alas)

En el Reino Unido existe desde que tomó posesión el gobierno de coalición entre conservadores y liberales un debate entre economistas sobre si es necesario el grado de austeridad presupuestaria que está aplicando el ministro de Hacienda Osborne. Al principio del período de gobierno, los economistas favorables a las políticas de austeridad hicieron público un manifiesto defendiendo sus tesis. La revista New Statesman ha preguntado a una veintena de economistas firmantes de ese manifiesto si todavían pensaban que las políticas de austeridad drástica que practicaba el gobierno eran necesarias o convenientes. Todos los economistas consultados por la revista menos uno, en un mayor o menor grado, se han retractado de sus opiniones iniciales. Entre los economistas que han matizado o cambiado su opinión se encuentran  Danny Quah (London School of Economics), David Newbery (Cambridge University), Michael Wickens (York University), Hashem Pesaran (Cambridge University), Costas Meghir (Yale University) y el premio Nobel Christopher Pissarides (London School of Economics). La excepción ha sido el economista catalán Albert Marcet, que considera que no existe virtualmente ninguna teoría económica que respalde políticas de crecimiento keynesiano en el cuarto año de una recesión. Sin entrar en el fondo del debate, algo que se puede hacer siguiendo los trabajos de estos economistas y el artículo de la revista citada, lo que ilustra esta noticia es lo bien representados que están en España y en Cataluña (parece que sobre-representados en comparación con el Reino Unido mismo) los economistas de agua dulce ("freshwater economists" en la terminología habitualmente utilizada por Paul Krugman).

Menos capital social en Catalunya (por Pedro Alas)

El capital social, entendido como la acumulación de experiencias compartidas y confianza acumulada en una sociedad, es uno de los principales determinantes del crecimiento y el desarrollo económico. Ello es así porque muchas actividades creadoras de valor dependen de que otros también emprendan actividades parecidas. O porque una determinada acción sólo tiene un resulatado positivo si otros emprenden una acción parecida. Por ejemplo, si yo pago impuestos, el resultado será un mejor estado del bienestar si los demás también pagan impuestos. Sólo cuando los demás también pagan impuestos es individualmente racional para mí hacer lo mismo.
Por eso sorprende que el gobierno de la Generalitat de Catalunya haya decidido emprender medidas que atacan directamente la acumulación de capital social. Una de estas medidas (no la única) ha sido facilitar a los padres la denuncia de otros padres que "hacen trampas" en el sistema de puntuación para acceder a la red de enseñanza pública y concertada. El clima de sospecha que este procedimiento puede facilitar redundará en menores niveles de confianza y capital social. No sé en qué estudios concretos basa el gobierno catalán su política, pero estudios recientes de Samuel Bowles y otros modernos investigadores muestran como los incentivos explícitos a menudo van en detrimiento de las preferencias intrínsecas, las que se derivan de los valores cooperativos de las personas. Esperemos que en este caso no sea así, y que a lo sumo el efecto de este política desacertada sea neutral. Pero por el sólo hecho de aprobarla, se está enviando una mala señal del tipo de sociedad que la Generalitat cree que gobierna, una donde no sólo se hacen trampas, sino donde los padres se denuncian unos a otros en un clima de patrullas vecindarias en la comunidad educativa. Hubiera sido mejor que la Generalitat reforzara la inspección y a la vez enviara mensajes positivos alentando a lo mejor de los valores de la ciudadanía.

Independencia regulatoria: no es una panacea (por Francesc Trillas)

Un interesante artículo de Gerard Llobet en el blog de Fedea ha suscitado un interesante debate on line sobre la independencia de los reguladores sectoriales. Como el Prof. Llobet cita dos trabajos míos (uno con Montoya, otro con Gual) como apoyo a su tesis de la bondad de la independencia de los reguladores, creo que es oportuno que matice mi posición, por otro lado embrionariamente resumida en un artículo más reciente que los que cita Llobet, y en una presentación todavía más reciente.

En comparación con mis trabajos de hace unos años, aunque creo que sin entrar en contradicción con ellos, en la actualidad soy más escéptico sobre las ventajas de un regulador independiente. Creo que la institución presenta problemas serios de coordinación con el resto del gobierno, puede presentar problemas de captura, y difícilmente es una institución estable, como ilustra no sólo los problemas de los reguladores en España, sino también en Dinamarca recientemente, por no citar la gran inestabilidad de los reguladores en América Latina, que ya mencionaba en mis trabajos citados por Gerard Llobet. En general, la independencia no soluciona el problema de compromiso que se presenta en presencia de inversiones específicas, sino que lo desplaza un peldaño más arriba, y lo convierte en el problema del gobierno de respetar la independencia del regulador (algo que a menudo acaba no produciéndose). Los expertos independientes deben ser un input importante en las políticas públicas, pero también están sujetos a sesgos y limitaciones, como hemos visto con la crisis financiera.

Por supuesto, mi reflexión no tiene nada que ver con la decisión del gobierno del PP. El anuncio del Ministro de Economía del PP y antiguo miembro del Consejo de Administración de Endesa, Sr. De Guindos, de fusionar entes regulatorios y reducir su independencia, siguiendo los dictados de un informe de consultoría encargado por Telefónica, es un ejemplo de libro de texto oportunismo político y de captura de los responsables públicos.

Creo que la forma correcta de proceder hubiera sido encargar un libro blanco donde expertos, pero también cualquier parte interesada, hubiera podido hacer propuestas de mejora. Yo mismo habría presentado mis modestas reflexiones, basadas en años de investigación.

Los problemas de España no se solucionan generando más independencia de los organismos públicos sino cambiando la forma de hacer política. No hay atajos: la solución (casi imposible) pasa por practicar la acción colectiva y reformar los partidos políticos o crear uno nuevo si no se considera ello posible con alguno de los existentes. Tengo la sensación que los economistas demasiado a menudo hacen propuestas desde el sillón de su casa esperando que les nombren para solucionar los problemas, como dijo hace poco mi colega Pedro Alas.

Per unes primàries de veritat (per Francesc Trillas)

Dono tot el meu suport a aquest article que ha estat publicat a El Periódico.
El 77% de l’opinió pública (segons enquesta publicada a El Pais, però coincident amb centenars de dades demoscòpiques semblants) considera que els partits no compleixen amb la seva missió de realitzar una bona selecció del personal polític.  Jo formo part d’aquest 77%, però considero que la forma de revertir aquesta dramàtica situació és arremanagar-me i practicar l’acció col·lectiva amb les plataformes que intenten transformar els partits polítics, no abolir-los. 
Unes primàries al PSC en les condicions que reclama l'article publicat a El Periódico seria un pas endavant molt positiu. 

No, Ramoneda: es el pujolismo de siempre (por Pedro Alas)

El otro día Josep Ramoneda en un artículo en El Pais insinuaba su esperanza de que Artur Mas diera por acabado el pragmatismo pujolista y decidiera no aceptar migajas en su posible negociación por el “pacto fiscal”.

Yo, la verdad, veo pujolismo por todas partes, empezando por el apellido del número dos de Covergència Democràtica de Catalunya. Hoy Oriol Pujol se defiende de los casos de financiación ilegal y corrupción que acechan a su partido y a él personalmente diciendo básicamente que son ataques a Catalunya. ¿En esto consiste el declive del pujolismo? ¿En decir lo mismo que la familia Pujol ha venido diciendo desde hace 30 años? Por supuesto, mini-Pujol conecta su argumentario con la necesidad de hacer oídos sordos a estos ataques a Catalunya centrando la atención en la “transición nacional” hacia la “libertad”. ¿Hay algún plan jurídico concreto en que se concreten estas palabras vacías? Pujolismo del bueno.

Es el pujolismo de siempre pero está más gastado que nunca. ¿Y si construimos una alternativa nueva, sobre la base de un proyecto amplio protagonizado por las jóvenes generaciones, que reúna a los partidos, movimientos y personas que simplemente deseen que Catalunya contribuya a un mundo mejor (donde por cierto, se pueda también hablar de planes tangibles y concretos por reformar la organización de las soberanías)?

Un govern irresponsable i immoral (per Francesc Trillas)

El govern de la Generalitat de Catalunya, quan s'ha vist obligat per la falta de liquidesa a deixar de pagar alguna cosa, ha decidit començar pels serveis d'assistència social, per exemple, centres de menors tutelats i centres geriàtrics. És a dir, els treballadors d'aquests centres no han cobrat la nòmina de juliol, i se'ls demana implícitament que segueixin treballant a canvi de no saber quan tornaran a cobrar. El govern de la Generalitat posa en perill aquest servei bàsic, al qual tenen dret els sectors més vulnerables de la societat. Si un govern o una societat es caracteritzen per la manera com tracten els sectors més vulnerables, aquest govern i els sectors que encara li donen suport han quedat retratats.
Això no té res a veure amb el sistema de finançament de la Generalitat. Qualsevol postura que es tingui respecte al pacte fiscal o concert econòmic o sistema de finançament, no té res a veure amb acceptar que, quan s'ha de començar a deixar de pagar, es comenci pels sectors absolutament més vulnerables. El mateix dia 31 de juliol en què es va saber que els treballadors d'aquests serveis no cobrarien, molts altres treballadors que depenen de la Generalitat sí que van cobrar el seu sou. Jo mateix vaig cobrar el meu, igual que molts altres treballadors de la Universitat pública una minoria no petita dels quals té uns nivells de productivitat ben baixos (i una minoria encara més petita, són uns absoluts impresentables, alguns uns privilegiats, a qui ningú qüestiona el seu sou). El mateix dia, els 5 canals de la televisió pública catalana van seguir funcionant, incloent programes en directe amb periodistes i experts convidats al canal d'esports de 24 hores. I el circuit de Montmeló de Fórmula 1 seguia funcionant, i tantes altres coses. Jo vaig agafar un tren de Rodalies, i regalaven el diari La Vanguardia (qui l'havia pagat? per cert,a la portada no apareixia la retallada als centres socials). És demagògic seguir amb la llista? És demagògic recordar que l'actual majoria política a Catalunya va eliminar l'impost de successions, afavorint els sectors més privilegiats?
Catalunya té el nivell de deute més alt pel PIB de totes les comunitats autònomes. Aquesta és una realitat que s'ha anat desenvolupant lentament, i és responsabilitat molt repartida, però aquells que han tingut el poder durant més anys, incloent els dos darrers, en tenen una part no petita.
Ahir van oferir un lamentable espectacle. I anar a Madrid a deixar la cadira buida amb l'inefable ministre Montoro tenia un objectiu: que la retallada als centres socials fós la segona, i no la primera, notícia al Telenotícies, i que els sectors afectats donessin la culpa a Montoro i als espanyols. Senyors Mas (Artur i Colell): no ha colat. Irresponsables i immorals.