Mercats, institucions i justícia distributiva (per Francesc Trillas)

Com diu J.M. del Pozo, la “llibertat extrema” dels mercats, és a dir llibertat sense un horitzó de valors i drets creïbles, és l’anul·lació de la llibertat dels individus, únics éssers que poden ser-ne titulars. També diu que el conflicte entre els mercats i l’ètica individual és també, com no podia ser d’altra manera, el conflicte entre els mercats i la democràcia, que és la forma màxima de l’ètica col·lectiva.

Els mercats junt amb algunes altres institucions han fet del capitalisme una gran força de creixement econòmic i canvi social en els darrers dos segles d’història de la humanitat. Aquestes altres institucions inclouen els estats-nació i la gran empresa sota la forma de responsabilitat limitada, que han permès garantir la propietat i augmentar l’escala de producció limitant el risc dels inversors. Les institucions que han acompanyat la gran expansió dels mercats també inclouen la moneda fiduciària recolzada pels Banc centrals, que faciliten l’intercanvi, i més recentment l’estat del benestar i la seguretat social, que per la pressió organitzada de sindicats i partits d’esquerres (dues institucions molt importants) permeten quan estan prou expandits una redistribució dels recursos que fa assumibles els riscos inherents a l’economia de mercat. Els mercats no operen en un buit, sinó en un complex de relacions institucionals formals i informals.

Carles Marx compartia una admiració pel potencial transformador de les forces del capitalisme amb una crítica profunda a la injustícia que suposava que en el seu sí ocupés un espai nuclear la propietat privada dels mitjans de producció i el control del poder en la societat per part d’aquests propietaris. La democràcia i les forces d’esquerres van aconseguir al llarg de dècades que aquest poder fos més compartit. Les nostres societats són societats d’economia mixta, però a partir dels anys 80 del segle XX, amb l’acompanyament ideològic del fonamentalisme de mercat, les forces s’havien decantat de nou cap a l’acceptació d’un funcionament cada vegada més desregulat dels mercats. L’esquerra i el centre-esquerra no han aprofitat de moment el fracàs contundent experimentat per aquesta ideologia després de la crisi econòmico-financera apareguda a partir de 2008.

Com explica un dels millors economistes catalans, Joaquim Silvestre, al llibre Public Microeconomics, els mercats només garanteixen un funcionament eficient de l’economia sota condicions molt estrictes. En molts casos, com per exemple quan es tracta de produir béns col.lectius o béns que produeixen efectes en aquells que no prenen decisions (externalitats), o quan les interaccions socials estan plenes d’incertesa, els mercats no garanteixen solucions eficients. Per això no deixem al lliure mercat ni l’educació, ni la sanitat, ni el transport públic. A més, que els mercats sota condicions força estrictes condueixin a l’eficiència no garanteix, ni tan sols en aquests casos, que garanteixin una distribució equitativa dels recursos. La distribució dels recursos i el benestar que resulti del mercat depèn fonamentalment de la distribució prèvia de recursos, per la qual cosa les desigualtats tendeixen a perpetuar-se.

El repte de les forces progressistes en els propers anys serà fer un millor diagnòstic de la combinació entre mercats i institucions que millor ens pugui permetre crear riquesa en forma de béns relacionats amb el coneixement (i no en l’acumulació de recursos materials en un planeta de recursos limitats sotmès a un problema gravíssim de canvi climàtic), repartir-la molt millor i tallar les formes escandaloses de reproducció de les desigualtats. En un món d’interaccions globalitzades i de disseminació instantània de la informació, les institucions que serveixin per a un món millor hauran d’incloure noves formes de govern transnacional i noves formes d’organització política, que permetin l’acció col.lectiva dels sectors més vulnerables que no tenen accés al poder econòmic.