domingo, 29 de julio de 2012

Seguiu llegint a Jordi Llovet (per Francesc Trillas)

Que el Quadern en llengua catalana del diari El Pais no torni a publicar-se fins al mes de setembre no implica que haguem de deixar de llegir a Jordi Llovet. Podem fer-ho llegint "Brins de literatura Universal", precisament un recull de les seves columnes seleccionades per temes. El fil conductor és l'ordenació cronològica d'autors comentats per Llovet en les seves columnes, però com que en cada columna parla de moltes coses alhora, aquest ordre és un artifici arbitrari. Té un capítol final sobre qüestions de política cultural i educativa. Es recomana començar per aquí.
El llibre ens serveix per recordar moltes perles. Per exemple aquestes dues:
-Quan parla de Stephane Hessel (a l'article "Hessel i Gretel"), Llovet ironitza sobre el món de flors i violes en què viu l'autor francès i, referint-se als títols dels seus pamflets, "Indigneu-vos" i "Comprometeu-vos", acaba dient que l'últim títol de la sèrie hauria de dir: "Formeu un patit polític, i lluiteu als parlaments democràticament constituïts, per malament que vagin les democràcies parlamentàries". Tant de bo ho llegeixin no només els indignats, sinó també tots els experts que reclamen solucionar-ho tot creant comissions d'experts, o sigui esperant al sofà de casa seva que els cridin per resoldre els problemes.
-Quan parla de la visita que Paul Valéry va fer a Barcelona el 1924, on es va endur la imatge que la nostra ciutat és "un gran port que pensa" tal com va dir en una carta d'agraïment, Llovet diu: "Hauria escrit Valéry una carta semblant si hagués vingut a Barcelona el mes de maig de 2011? Hauria pensat que la suma de la Vila Olímpica, el Maremàgnum, el World Trade Center i l'Hotel Vela permetien definir la ciutat com un port que pensa?". Tant de bo que ho llegeixin els que viuen del mite del 92.

sábado, 28 de julio de 2012

Señorías muy amables (por Pedro Alas)

Esta semana han comparecido en el Congreso de los Diputados varios políticos con posibles responsabilidades por la crisis económica y financiera. Y en el Parlament de Catalunya el Sr. Oriol Pujol, para responder sobre el hecho de que el juez que investiga el saqueo del Palau de la Música ha llegado a la conclusión de que una buena parte del saqueo sirvió para financiar a CiU. Se me hace difícil pensar que si en lugar de los diputados españoles y catalanaes, los comparecientes hubieran tenido delante a diputados británicos o estadounidenses, hubieran salido tan sonrientes de las sesiones.
En el Congreso, Rodrigo Rato y Narcís Serra entraron con el gesto relajado y salieron sonrientes, porque a nadie se le ocurrió preguntar por qué dos ex vicepresidentes del gobierno tenían que presidir cajas de ahorros, y cómo bajo su presidencia, ejecutiva o no, se permitió que esas entidades que presidían se fueran contra las rocas. Alguien preguntó a Serra por qué había una presencia tan masiva de políticos en las cajas, y no hizo falta que Serra respondiera, porque un diputado del PP respondió que sólo faltaría que un político quedara vetado para ocupar cualquier cargo en una empresa o en la sociedad civil. Supongo que este diputado ya se ve en algún consejo de administración dentro de poco.
En el Parlament de Catalunya, Oriol Pujol dijo que "en rigor" podía afirmar que CiU no se había lucrado, y que en una carta los actuales dirigentes del Palau (algunos muy cercanos a CiU) exhoneraban a la federación nacionalista conservadora de haber cometido algo ilegal. Lo que no explicó es por qué, "en rigor", lo que recibía del Palau una empresa constructora que reibía contratos de la Generalitat presidida por CiU, el Palau lo ingresaba en las arcas de CiU o su fundación o empresas que trabajaban para CiU. O sea, por qué el juez investigador ha llegado a la conclusión de que CiU, la federación que preside la Generalitat, ha robado a los ciudadanos. O por qué otro juez ha llegado a la conclusión de que el hijo del ex-presidente Pujol, está en el meollo de la corrupción alrededor de las concesiones de ITV en Catalunya. "En rigor" si en lugar de Catalunya, tan española en esto, hubiéramos estado en el Reino Unido o en Estados Unidos, Oriol Pujol esa noche a lo mejor hubiera dormido en su casa, pero no de un tirón. Pero bueno, supongo que lo digo porque soy un mal catalán y quiero oscurecer la reivindicación del pacto fiscal. Porque tras tantos casos que han salpicado a Unió o a Convergència, todavía es hora de que los dirigentes de CiU, y en particular la familia Pujol, reconozca que Catalunya puede ser un país normal, donde la corrupción se persigue socialmente, y donde denunciarla no es atacar al país, sino defenderlo de las sanguijuelas.

miércoles, 25 de julio de 2012

No cal mitificar (per Francesc Trillas)

Avui fa 20 anys de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992. La commemoració ha coincidit amb el paper de treball de la Càtedra Pasqual Maragall de la Universitat de Barcelona redactat per Joan Pasqual, Eloi Serrano i per mi mateix que posa les bases per a una anàlisi cost-benefici ex post d'aquest esdeveniment històric. Aquesta anàlisi cost-benefici, encara que pugui sobtar, no s'ha fet mai. I és important que es faci, perquè amb posterioritat als Jocs de Barcelona, una abundant recerca acadèmica, resumida en el paper de treball, ha arribat a la conclusió que, en general, els grans esdeveniments esportius impliquen més costos socials que beneficis socials. Tothom coincideix que els de Barcelona van ser uns jocs excepcionals, i ho van ser, i ho expliquem en el document. Però hi ha molts dubtes que les lliçons que se n'han tret siguin les correctes. També a Barcelona hi va haver sobrecostos i el llegat de grans instal·lacions esportives fastuoses infrautilitzades. Barcelona s'ha obert al mar, té les rondes, i està plena de turistes, però no està clar que siguin necessaris uns Jocs (una aventura cara, perquè generen una cascada de sobre-costos) per a aconseguir-ho. Si llegiu el document, i algunes de les referències de la bibliografia, us ho pensareu dues vegades abans d'aplaudir qualsevol candidatura a uns grans esdeveniments esportius.

martes, 24 de julio de 2012

Explicaciones insuficientes (por Pedro Alas)

El profesor Antoni Serra Ramoneda se pregunta cómo puede ser que habiendo en España tan buenos economistas académicos, la economía vaya tan mal. Ofrece tres explicaciones, a saber:
1) Que los políticos no hacen caso a los economistas.
2) Que los economistas prefieren quedarse en su torre de marfil y no se comprometen en la práctica.
3) Que como nuestros buenos think tanks eran fuertes sobre todo en política monetaria, al haber delegado ésta en Frankfurt, no hemos llenado el vacío dedicando los think tanks a aquello en lo que seguimos teniendo competencias.
El profesor descarta la segunda explicación, porque dice que sí hay ejemplos de buenos economistas que han sufrido “dolores de cabeza” por ocupar cargos de responsabilidad. Lástima que el profesor no explore otras dos explicaciones:
4) Que los economistas no daban buenos consejos, porque sus trabajos académicos se caracterizaban por unos métodos científicos que no estaban a la altura de otras ciencias, en la línea de lo argumentado por Eric Beinhocker.
5) Que el consejo de los economistas a veces es fútil o vano, en el sentido de que a veces dan consejos de imposible cumplimiento en una democracia, en la línea de lo argumentado en un artículo clásico por el gran economista indio Kaushik Basu.
En definitiva, Serra Ramoneda parece compartir el sueño de que una élite benevolente e ilustrada de economistas dictará cuál es el bien común a una masa de políticos indocumentados mientras las masas, supuestamente pasivas, agradecerán su labor a los primeros. Así habría sido en el pasado, cuando economistas ilustrados como Sardà nos sacaron de la miseria en pleno franquismo. No se tiene en cuenta en esta reflexión los sesgos y errores que han plagado la labor de los expertos económicos (y políticos), como nos recuerda Philip Tetlock, ni (en el caso de la historia de España) los años de retraso y el sesgo capitalista y desigual del desarrollo obtenido. Lo bueno es gracias a los economistas (como si fueran un colectivo homogéneo en calidad e ideología) y lo malo es porque los economistas no han influido suficientemente. Como decía Javier Cercas comparando a Fraga y Suárez, algunos lo saben todo y no entienden nada, y otros no saben nada pero lo entienden todo. Y eso que en el punto 2) el profesor tiene razón: algunos economistas han tenido y tienen responsabilidades importantes, y otros mucha influencia (¿de dónde seleccionamos los ejemplos, de los Estados Unidos, de Alemania, de España o de las cajas de ahorros catalanas? ¿Hacemos un Inside Job local?), y sin embargo cada día estamos peor…

domingo, 22 de julio de 2012

Un bon debat econòmic... i polític (per Francesc Trillas)

El dissabte abans de l'hora de dinar vaig intervenir en un debat sobre la crisi econòmica en el marc de l'escola d'estiu de la Joventut Socialista de Catalunya, en una casa de colònies a prop de Banyoles. Va ser un gran plaer i haig d'agraïr molt la invitació als organitzadors. Feia 24 anys que no assistia a una escola d'estiu de la JSC, i l'anterior a la qual havia assistit l'havia organitzada jo. Vaig començar les meves paraules recordant aquest fet, i elogiant els participants perquè a l'any 1988 els assistents a l'escola d'estiu no estaven en condicions, el dissabte al matí després de la nit anterior de divendres, de seguir un debat sobre economia (ni cap debat, en realitat). Així com els professors fan anar el tòpic de dir que els estudiants cada any són pitjors, jo vaig constatar que, almenys els joves socialistes d'avui semblaven més sencers, un dissabte al matí en una escola d'estiu, que els de fa 24 anys.
Més enllà d'aquesta anècdota, va ser un debat molt interessant. Sobretot per les dues persones que m'acompanyaven en les intervencions inicials i per les preguntes dels assistents, totes molt ben formulades i d'alt nivell. Els que m'acompanyaven jo els coneixia "de lluny" però mai els havia tractat, i em van causar molt bona impressió. L'un era Joan Tugores, el catedràtic de la UB i autor del "Tugores", i l'altre David Lizoain, un català d'origen canadenc que està a la direcció de les Joventuts Socialistes d'Espanya i que té un discurs econòmic crític molt elaborat. Jo em vaig limitar a dir que estava molt d'acord amb l'anàlisi de la crisi que feien ells, i que l'important per als joves socialistes era contribuir a millorar la política, perquè la crisi que estem vivint és econòmica, però també és una crisi de la política i de les institucions (i estic totalment convençut que només la política ens podrà salvar). I la política convé millorar-la en dos aspectes:
-Traslladar l'acció política al nivell internacional. I en això els joves socialistes també s'havien avançat, donat que assistia a l'escola d'estiu el responsable del Moviment de Joves Socialistes de França.
-I canviar els partits polítics, i en concret el nostre, el PSC. I en això, explicant una altra batalleta, els vaig recordar com, també als anys 80, vaig acompanyar a Xavier Soto i altres dirigents de la JSC de l'època a veure l'ex-president de la Generalitat Josep Tarradellas, i aquest ens va dir: "tot això que vostès m'expliquen està molt bé, però jo el que els vull dir és que canvïin el seu partit, i que aquest és el millor servei que li poden fer a Catalunya". Ep! ja ho deia en Tarradellas. Tant de bo que els reunits el dissabte passat mantinguin la serenitat i l'esperit crític, i no caiguin en la burocratització i la institucionalització de la generació anterior (perdoneu, però la conec bé, i hi mantinc grans amistats).

viernes, 20 de julio de 2012

Clar que Alemanya és culpable de l’abast de la crisi!! (per Siscu Baiges)


Sorprèn la resistència d’una bona colla d’analistes econòmics a acceptar que la part principal de la crisi que està patint Europa des de fa anys cal imputar-la al Govern alemany. Pel que sembla, tothom té una culpa particular en la crisi que els afecta. Els espanyols, primer per la bombolla immobiliària i, si aquest argument no era suficient, el doblem ara amb la feblesa del seu sistema bancari. Els grecs, perquè havien amagat l’abast del seu dèficit. Els italians perquè tenien un primer ministre que era un faldillaire i, a més, deia una cosa a Brussel.les i en feia una altra a Roma. Els portuguesos perquè.... Perquè? Els irlandesos també van construir massa, es veu!

I quan li toqui el rebre a França, la culpa serà que estaven massa pendents del Tour, de menjar formatge i perquè són una mica creguts!

Tonteries! Es poden gestionar millor o pitjor els pressupostos d’un Estat, construir massa o massa poc, tenir prou diners als bancs per fer front a les situacions difícils o tenir les caixes fortes bastant buides, però, quan s’arriba a l’extrem de la crisi europea actual, les raons de fons són unes altres. És una altra. I ben senzilla. Alemanya  s’ha apartat de la línia de crear una Europa sòlida, segura i solidària, i ja fa temps que ha decidit treure profit de la crisi en comptes de resoldre-la. Amb un deute de dos bilions d’euros, uns bancs dels quals no se’n dóna cap informació i amb uns forats impressionants, Alemanya, els seus banquers i governants, volen preservar els seus diners, recuperar els que els deuen i guanyar les properes eleccions.

Els importa ben poc o, més ben dit, no volen que la crisi es resolgui. I fa mesos que cada dia se suma una veu més a denunciar-ho. Veus de radicals grecs i veus de moderats del FMI.

Els “germanòfils” fan veritables equilibris per defensar una teoria que no s’aguanta per enlloc i que sosté que Alemanya és el model que funciona. Acabo de llegir un article d’Angel Pascual-Ramsay, director de “Global Risks” a ESADE, que és l’exemple més evident d’aquesta incapacitat de dir les coses pel seu nom. Escriu primer que “És fals que la culpa (de la situació actual) sigui de Merkel i Alemanya”. Per afegir un grapat de paràgrafs més enllà que “Alemanya podria estar jugant un paper més útil”. O sigui que no és del tot fals. Alemanya podria fer més del que fa. I aleshores?

Doncs que no ho fa perquè se’n beneficia. Econòmicament els seus inversors i adinerats. Políticament, la dreta que la governa avui. És tant senzill com seguir el criteri dels detectius. Busquem qui es beneficia d’un delicte i en detectarem el responsable. Tant senzill com que la famosa prima de risc és la comparació entre els interessos que es paguen pels bons espanyols o italians de deute a 10 anys i els que es paga pels alemanys. S’ha arribat a la situació absurda que Alemanya demana diners i en comptes de pagar interessos, els paguen els que li deixen els diners. Així, els dos bilions de deute alemany podrien passar a ser considerats una inversió més que com una càrrega.

Ridícol! Tothom sap que els eurobons tallarien d’arrel aquesta crisi. Però Alemanya no els vol. I no els vol perquè, per primer cop en molt tems, formar part d’Europa li costaria diners en comptes de donar-li beneficis. Mentre no hagi de pagar un preu real, Alemanya, pel camí que porta, seguirà oposant-se a resoldre la crisi. “Fer més”, en l’expressió d’Angel Pascual-Ramsay.

És evident que Alemanya fa massa que ha deixat de ser la “locomotora d’Europa”, si és que ho va ser mai. I ja fa massa temps que és l’entrebanc, el pes que ens hem de treure del damunt per avançar. I, donant per fet el que assumeixen una bona colla d’economistes mesells, que és que Alemanya no farà res contra els seus interessos o els dels seus governants, toca dir-li adéu. La fórmula adequada l’hauríem de decidir entre els milions d’europeus que estem patint l’egoïsme i la curtedat de mires de Merkel, Schäuble, Weidmann i companyia.

domingo, 15 de julio de 2012

Més lluny de la BBC (per Francesc Trillas)

Convergència i Unió segueix una estratègia política basada en dos eixos (als nacionalistes sempre els agrada tenir més d’un eix, i fer veure que els diversos eixos no tenen res a veure entre ells):
-Recolzar el govern del PP en una sortida ortodoxa de la crisi econòmica.
-Traslladar el debat polític cap a la reivindicació d’un concert econòmic com un pas previ cap a una independència que no té mai data (la “transició nacional”), amagant en l’efervescència nacional les tensions socials internes.
El segon “eix” és inviable. Catalunya només serà independent (crec) si col·lapsa la Unió Europea (UE), com van ser independents nous estats quan van caure l’Imperi Austro-Hongarès o la Unió Soviètica. Resulta que ningú raonable vol aquest destí per a la UE, i sembla que l’única forma perquè aquesta sobrevisqui és una creixent centralització fiscal, no a Madrid, sinó a Brussel·les  o a Frankfurt. Com que aquest esquema admet pocs concerts, per això en la pràctica el segon “eix” acaba reduït a un debat ben humà i poc èpic: com millorar el sistema de finançament autonòmic, objectiu difícil en temps de duríssima crisi financera, amb les autonomies en el focus dels mercats internacionals, però que els socialistes catalans fan bé a recolzar.
El primer “eix” (recolzar el PP en l’ortodòxia econòmica) és comprensible des d'una òptica conservadora, i s’escau al que és esperable d’una dreta civilitzada. Sempre es pot argumentar que hi ha poques alternatives, que els mercats i els creditors ens deixen poc marge de maniobra.
El que és ben poc comprensible (perquè en això el marge de maniobra és total) és que el paquet d’aliança amb el PP inclogui el desmantellament de les reformes democràtiques a la televisió pública, tant al conjunt d’Espanya com a Catalunya. És una llàstima que ens allunyem de nou del model BBC, que ens permetria almenys fer les preguntes correctes en els mitjans públics de comunicació. Però és el model cultural que comparteixen el PP i CiU, que inclou també tenir pocs escrúpols per promoure massivament quelcom tan edificant com la indústria del joc. Què en deuen pensar en Ferran Mascarell i en Joan Pluma? Per què fer veure que es té una "política cultural" quan es permet que les grans eines de promoció cultural (els grans mitjans de comunicació i el model econòmic) en comptes d'avançar, retrocedeixin en el temps?

sábado, 14 de julio de 2012

Rubalcaba y Valenciano: algo más (por Pedro Alas)

La mayoría de socialistas sensatos apoyamos a Rubalcaba y Valenciano en el último congreso del PSOE. La alternativa era y sigue siendo una huida hacia adelante, o hacia no se sabe dónde. La línea de actuacion de no hacer con el PP el tipo de oposición que el PP hizo con el PSOE es lo sensato y civilizado. Sin embargo, el PSOE sigue sin despegar en las encuestas y en Madrid algunos manifestantes indignados protestan ante las sedes del PP pero también ante las del PSOE. Por otro lado, difícilmente Rubalcaba puede ser visto como una apuesta de futuro por sí solo, y la alternativa puede ofrecer el señuelo de lo joven y lo nuevo. En este contexto, se sugiere considerar dos ideas:
-Trabajar a largo plazo. Si el corto plazo es muy complejo y hay pocos réditos electorales a capturar, trabájese en la reflexión y elaboración de nuevas propuestas y formas de actuación.
-Impulsar nuevas formas de activismo (más centradas en el voluntariado social que en la formación de cuadros para el poder institucional) y nuevos protagonistas, como por ejemplo lo que el movimiento "Avancem" está haciendo en Cataluña.
Si no se trabaja en estas dos líneas, o en otras parecidas, apuntando más hacia el futuro que hacia el presente, y no digamos el pasado, la huida hacia ninguna parte se producirá, y con ella quizás la recomposición total, probablemente para peor, del mapa de partidos políticos en España. En el Reino Unido, no sin dificultades, los laboristas vuelven a encabezar las encuestas, pese a que su experiencia de gobierno no está tan lejos. Si se trabaja bien, en España no tiene porque ser distinto, pero hace falta alejar a un nuevo partido socialista de las costumbres y hábitos burocráticos del poder.

domingo, 8 de julio de 2012

Mercats, institucions i justícia distributiva (per Francesc Trillas)


Com diu J.M. del Pozo, la “llibertat extrema” dels mercats, és a dir llibertat sense un horitzó de valors i drets creïbles, és l’anul·lació de la llibertat dels individus, únics éssers que poden ser-ne titulars. També diu que el conflicte entre els mercats i l’ètica individual és també, com no podia ser d’altra manera, el conflicte entre els mercats i la democràcia, que és la forma màxima de l’ètica col·lectiva.
Els mercats junt amb algunes altres institucions han fet del capitalisme una gran força de creixement econòmic i canvi social en els darrers dos segles d’història de la humanitat. Aquestes altres institucions inclouen els estats-nació i la gran empresa sota la forma de responsabilitat limitada, que han permès garantir la propietat i augmentar l’escala de producció limitant el risc dels inversors. Les institucions que han acompanyat la gran expansió dels mercats també inclouen la moneda fiduciària recolzada pels Banc centrals, que faciliten l’intercanvi, i més recentment l’estat del benestar i la seguretat social, que per la pressió organitzada de sindicats i partits d’esquerres (dues institucions molt importants) permeten quan estan prou expandits una redistribució dels recursos que fa assumibles els riscos inherents a l’economia de mercat. Els mercats no operen en un buit, sinó en un complex de relacions institucionals formals i informals.
Carles Marx compartia una admiració pel potencial transformador de les forces del capitalisme amb una crítica profunda a la injustícia que suposava que en el seu sí ocupés un espai nuclear la propietat privada dels mitjans de producció i el control del poder en la societat per part d’aquests propietaris. La democràcia i les forces d’esquerres van aconseguir al llarg de dècades que aquest poder fos més compartit. Les nostres societats són societats d’economia mixta, però a partir dels anys 80 del segle XX, amb l’acompanyament ideològic del fonamentalisme de mercat, les forces s’havien decantat de nou cap a l’acceptació d’un funcionament cada vegada més desregulat dels mercats. L’esquerra i el centre-esquerra no han aprofitat de moment el fracàs contundent experimentat per aquesta ideologia després de la crisi econòmico-financera apareguda a partir de 2008.
Com explica un dels millors economistes catalans, Joaquim Silvestre, al llibre Public Microeconomics, els mercats només garanteixen un funcionament eficient de l’economia sota condicions molt estrictes. En molts casos, com per exemple quan es tracta de produir béns col.lectius o béns que produeixen efectes en aquells que no prenen decisions (externalitats), o quan les interaccions socials estan plenes d’incertesa, els mercats no garanteixen solucions eficients. Per això no deixem al lliure mercat ni l’educació, ni la sanitat, ni el transport públic. A més, que els mercats sota condicions força estrictes condueixin a l’eficiència no garanteix, ni tan sols en aquests casos, que garanteixin una distribució equitativa dels recursos. La distribució dels recursos i el benestar que resulti del mercat depèn fonamentalment de la distribució prèvia de recursos, per la qual cosa les desigualtats tendeixen a perpetuar-se.
El repte de les forces progressistes en els propers anys serà fer un millor diagnòstic de la combinació entre mercats i institucions que millor ens pugui permetre crear riquesa en forma de béns relacionats amb el coneixement (i no en l’acumulació de recursos materials en un planeta de recursos limitats sotmès a un problema gravíssim de canvi climàtic), repartir-la molt millor i tallar les formes escandaloses de reproducció de les desigualtats. En un món d’interaccions globalitzades i de disseminació instantània de la informació, les institucions que serveixin per a un món millor hauran d’incloure noves formes de govern transnacional i noves formes d’organització política, que permetin l’acció col.lectiva dels sectors més vulnerables que no tenen accés al poder econòmic.

viernes, 6 de julio de 2012

La crisis y el euro amenazan el sueño europeo (por Marc Prat)

La actual crisis económica, que se originó en los Estados Unidos, ha acabado siendo la crisis de Europa y del euro. En estos momentos es evidente que entre las víctimas de la crisis se encuentra el proyecto de unidad europea. Si analizamos el origen de dicho proyecto, en los años cincuenta del siglo XX, veremos que había dos motivos fundamentales para apostar por una integración económica de Europa Occidental. El primero era político: hacer imposible otra guerra entre las naciones europeas. La primera mitad de siglo XX fue testimonio de la inmensa capacidad de destrucción que podían llegar a generar las rivalidades nacionales. Sobre las ruinas de las ciudades destruidas, de los millones de cadáveres, de las miserias morales de la guerra, de un continente dividido, los políticos de Europa Occidental se confabularon para que eso no volviera a suceder nunca más.  La manera más eficaz y políticamente más viable era desarrollar un mercado común, ya que las instituciones económicas compartidas generaban menos reticencias de los ciudadanos que las de carácter político. Además, había un segundo motivo, estrictamente económico, que justificaba el mercado común: la existencia de fuertes economías de escala en la producción de bienes industriales. Sólo con un gran mercado era viable la producción de coches, electrodomésticos o de muchos otros bienes. Si los países de la Europa Occidental querían seguir siendo potencias industriales, debían compartir un mercado único.
Analizado desde estos dos objetivos fundacionales, el proyecto de integración europea ha sido un éxito absoluto. Los países europeos occidentales han vivido una segunda mitad de siglo XX de prosperidad económica y de paz. En mi opinión, han sido precisamente los éxitos de las sucesivas fases de integración lo que les ha llevado al fatal último paso en falso: la unión monetaria. Ésta ha resultado un fracaso porque los países de la Eurozona no constituyen un área monetaria óptima, debido a que no tienen un mercado de trabajo plenamente integrado –los distintos idiomas son una fricción importante-  ni disponen de transferencias fiscales potentes a nivel europeo. Creer que economías tan distintas podrían compartir la misma moneda, o que el hecho de tener una moneda única las homogeneizaría rápidamente, ha sido un inmenso error. La fuerte crisis económica internacional ha puesto en evidencia la disfuncionalidad de la zona euro, una integración monetaria sin integración real del mercado de trabajo ni integración política. Los países del Sur de Europa no han podido devaluar para ajustar sus economías, y los del Norte son reticentes a políticas expansivas que les ayuden a salir de la actual situación. Quizás esta crisis fuerce a una mayor integración fiscal y política, pero las identidades nacionales siguen siendo muy potentes en el Viejo Continente. Los europeos sólo querían ser buenos vecinos pero pueden acabar viéndose forzados a compartir un mismo hogar.
(publicado originalmente en la revista chilena "Capital")

jueves, 5 de julio de 2012

domingo, 1 de julio de 2012

Sense faristol, però amb organització (per Francesc Trillas)

Ahir a l'assemblea constituent del Moviment Avancem van passar-hi coses i s'hi van dir coses molt interessants. A mi la que em va agradar més va ser que la trobada s'iniciés amb la retirada simbòlica del faristol que hi havia a l'escenari, davant de totes les patums de l'esquerra catalana. Després, a l'escenari, no s'hi va fer res més, i tot va tenir lloc a peu pla. És la millor forma de retre homenatge a la sang llibertària que corre per les nostres venes. Després d'aquesta acció simbòlica, qualsevol que organitzi un acte amb faristol els propers dies farà ben bé el ridícul.
Però fins i tot els anarquistes, o potser sobretot els anarquistes, estaven ben organitzats, i per això la trobada d'ahir va ser relativament exitosa (hi ha moltes coses a millorar), perquè es va preparar minuciosament durant moltes setmanes. I cal seguir posant molt d'èmfasi en l'organització. Algunes persones que ens veuen amb escepticisme, per no dir amb profunda desconfiança, tenen raó en algunes coses. Per exemple, que de programes ja se n'han fet molts (tot i que no hi ha res més pràctic que una bona idea i no diguem ja una bona teoria) i que de moviments en la perifèria del partit socialista també se n'han fet molts.
El que marcarà la força futura d'Avancem serà la capacitat per ser un moviment ben organitzat, amb molta gent, a molts llocs; i la capacitat per aprendre de les experiències anteriors, que van tenir molts aspectes positius, però que també ens ensenyen què corregir. Per exemple, no ens hem de conformar amb arribar a unes minories elitistes de determinats barris i professions, sinó que hem d'intentar arribar als llocs on hi ha el nucli de la reproducció de les coalicions d'esquerres: les classes populars, especialment els fills i filles de la classe treballadora (sense excloure a ningú, és clar). I hem de ser un moviment efectiu, que tingui entre una (no l'única) de les seves tasques, forçar una transformació real de les estructures del partit central de l'esquerra catalana. Sense un altre partit socialista no hi ha aliança catalana de progrés, però no hi haurà un altre PSC sense que milers de persones obliguin a fer-lo.
Ah, i com molts pares de nens petits saben, hi ha un conte que és el de la gallineta vermella: aquesta va plantar una llavor (com la llavor del Raval)  i va demanar ajuda, i ningú la volia ajudar. Després va créixer el blat, i ningú la va ajudar a segar-lo, així fins que va fer la farina i el pa, i llavors tothom s'oferia per ajudar-la a menjar-se'l. Però ella, orgullosa, va dir que ja no necessitava ajuda. Avancem necessitarà ajuda fins i tot a l'hora de menjar-se el pa, però potser alguns es penediran de no haver ajudat abans.