Ja sé que els economistes ortodoxos diran que no sé de què parlo. Poden pensar el que vulguin. Però que ho facin després de llegir l’editorial de The New York Times de fa uns dies on podran escoltar una veu suposadament seriosa que diu el mateix que jo: que la dreta que governa Alemanya, dirigida per Angela Merkel, està portant a la ruïna mitja Europa (especialment, però no només, la del Sud).
I que llegeixin després el Bloc que escriu el corresponsal de “La Vanguardia”, Rafael Poch. El seu darrer “post” diu el mateix que The New York Times i afegeix que aquesta dreta merkeliana fia els seus suposats èxits econòmics en vendre a la Xina allò que ja no li poden comprar els veïns europeus del Sud. Cap limitació, doncs, a la comercialització dels seus productes amb països que no respecten els drets dels treballadors ni el medi ambient.
I ara parlo jo. Perquè Alemanya vagi bé cal que Espanya, Grècia, Itàlia o Portugal vagin malament. No és cap invent d’un periodista emprenyat que no entén d’economia. Són faves comptades. El nostre gran problema és l’evolució de la famosa prima de risc. I què és la prima de risc, que porta els nostres governants a tancar quiròfans, deixar vells en la indigència i facilitar l’acomiadament fins extrems indignes? Doncs la comparació entre els interessos que han de pagar països com Espanya pels diners que demanen a les entitats financeres i que s’ha de tornar d’aquí a deu anys, comparat amb els interessos que ha de pagar Alemanya en les mateixes condicions.
No és tan complicat. Tothom ho pot entendre. Per tant, si la nostra prima de risc, els alemanys han de pagar menys pels préstecs que demanen. Solucions? Es poden adoptar per un costat o per l’altre. Que s’abarateixin els interessos que hem de pagar o que s’encareixin el que paguen els alemanys. Alemanya no té cap interès (perdoneu la reiteració) en pagar més pels diners que demana. Per tant, tot allò que fa el seu govern apunta en aquesta direcció i, consegüentment, en encarir els interessos que paguen els altres.
Davant d’aquesta guerra evident (i que molts economistes s’entesten a no veure, per desídia, incompetència o mala fe), la sortida és que empitjori la nostra economia o la seva. Per tant, cal amenaçar Alemanya amb atacs directes contra la seva economia.
Alemanya té un deute superior al de tots els països de la Unió Europea. Mes de dos bilions d’euros. I mentre alguns despistats o subornats canten les seves excel.lències, va fent-li front amb uns avantatges que no tindria si li plantéssim cara.
Si hem de morir, morirem matant, però cornuts i pagar el beure, és absurd. Posar impostos especials als ciutadans alemanys que es desplacen a casa nostra. Cobrar taxes d’importació als vehicles que pretenen vendre’ns. Començar campanyes de denúncia contra les seves vendes d’armament a països en conflicte. Posar impostos especials als ciutadans alemanys que viuen a Mallorca per les propietats que hi tenen... Són idees que se m’acudeixen. Em direu que es contradiuen (algunes, no totes) amb l’esperit de solidaritat que hauria de predominar a Europa. Parlem-ne de solidaritat! És evident que les orelles de Merkel i companyia no estan preparades per aquesta paraula. Sinó, ja faria anys que haurien acceptat crear algun tipus d’eurobons, de deute mutualitzat entre tots els països de la Unió per evitar aquest desequilibri que fa que Alemanya tingui diners més barats que els que aconsegueix Espanya, Itàlia, Portugal o Grècia.
Angela Merkel es pensa que ens enreda quan diu que ella el que vol és salvar l’euro. Ella, el que vol és guanyar les eleccions del 2013. O salvar el seu “euro”, els seus diners. Salvi’l, salvi el seu euro, salvi el seu cul, ... Però no a costa de la salut de la resta d’europeus!!
El primer que li ha dit amb valentia ha estat el proper president francès, François Hollande. Ella no ha volgut ni rebre’l. Un dia vindrà ella, o els seus hereus, a demanar que l’escoltem. I ho farem. No per respecta a ella o els seus. Sinó per respecte als alemanys que ara viuen enredats per una propaganda mediàtica que els fa creure que viuen en el millor dels móns, mentre la resta són una colla de corruptes, poca-soltes i vividors.
No hay comentarios:
Publicar un comentario