Olof Palme: pobresa i canvi climàtic (per Francesc Trillas)

Ahir vaig donar una classe en un curs de la Fundació Internacional Olof Palme a Badalona, sobre el tema de "Pobresa i Canvi Climàtic". L'argument principal que vaig sostenir és que els objectius de reduïr la pobresa al món i de frenar el canvi climàtic no són separables. És a dir, no es pot progressar en l'un sense progressar en l'altre simultàniament. No és un argument nou, sinó que l'ha plantejat sovint Nicholas Stern, l'autor de l'informe més important sobre el canvi climàtic. Vaig afegir però que hi ha dos objectius addicionals inseparables de la lluita contra la pobresa i el canvi climàtic. Són els objectius de millorar la democràcia i d'avançar cap a una reforma federal de la governança global, cap a un nou internacionalisme. Això és així perquè per reduir la pobresa i frenar el canvi climàtic cal una nova revolució tecnològica verda que només es podrà assolir mitjançant la intervenció pública de la majoria de governs coordinats a tots els nivells. Però les opinions públiques no acceptaran els necessaris graus elevats d'intervenció pública sense una reforma en profunditat de la política que elimini la corrupció i que faci possible l'acció democràtica a nivell internacional. Vaig atrevir-me a dir que això ho hagués subscrit Olof Palme, el màxim exponent històricament de la gran tradició que suposa la social-democràcia nòrdica. Els països nòrdics són sistemàticament, gràcies a aquesta tradició, els que puntuen més amunt en tots els rànkings de puresa democràtica, protecció del medi ambient, igualtat de la renda i apertura internacional.

Homenaje a los indignados (por Pedro Alas)

Sueño con una acción parecida en el despacho del Centre d'Estudis Jordi Pujol, ante el primer firmante del manifiesto pidiendo el indulto de los dirigentes de Unió condenados por corrupción y financiación ilegal.
Instituciones y personas que gozan de un injustificado prestigio deberían (qué menos) sufrir de vez en cuando por lo menos el escarnio de sus conciudadanos.
 Gozad del video.

Finances al servei del poble (per Francesc Trillas)

El Siscu Baiges diu que jo vaig defensar la necessitat de l'economia de mercat per ordenar la societat i la veritat és que jo no em reconec en aquestes paraules. Dubto haver parlat de "necessitat" i d'"ordenar," però, o ho vaig fer i no ho recordo, o vaig dir quelcom que li va fer entendre això al Siscu. I és que en qüestió de mercats els matisos són molt importants. En general, els mercats poden funcionar bé, però sota condicions molt especials. Si el mercat d'un producte és competitiu (no hi ha monopolis) i no es veuen afectades persones que no prenen decisions ni com a consumidors ni com a productors (és a dir, no hi ha efectes externs, com la contaminació), els mercats poden ser mecanismes molt eficients. Ignorar-ho porta al desastre econòmic, i si no que els ho preguntin als nordcoreans. El que passa és que moltes vegades els mercats no compleixen aquestes condicions ideals o, fins i tot quan les compleixen, condueixen a l'eficiència però no necessàriament a la igualtat (tot i que no la impedeixen, si hi ha un sistema impositiu adequat). Quan els mercats no funcionen bé, cosa que passa sovint, hi ha marge per a la intervenció col.lectiva. Així ho ha entès sempre la socialdemocràcia, que és la ideologia que ha donat més benestar, durant més temps, a més gent. Es tracta de promoure una economia mixta amb una forta presència d'un estat transparent, ben gestionat, que reguli els mercats i que construeixi un estat del benestar eficaç. I el mateix passa amb els mercats financers, però té part de raó el Siscu quan es posa més a la defensiva. Uns mercats financers desregulats són més perillosos que un mercat desregulat de qualsevol altre producte. Uns mercats financers desregulats, com s'ha vist, porten a la inestabilitat i poden causar en poc temps enormes pèrdues de benestar. Els mercats financers han d'estar molt regulats i molt ben regulats. Però han d'existir: o és que no volem que hi hagi targetes de crèdit, ni hipoteques, ni préstecs, ni actius en els quals invertir per diversificar el risc. El que s'ha de fer és aconseguir que els mercats financers treballin en benefici de tota la societat, com ensenya el gran savi de les finances Robert Shiller, el curs del qual a la Universitat de Yale sobre mercats financers està per cert lliurement disponible en vídeo per Internet.

Economia de mercat, d’acord! Economia de mercats financers, no! (per Siscu Baiges)

Amb motiu de la campanya electoral de les autonòmiques catalanes del novembre del 2010, l’amic Francesc Trillas i jo vam mantenir un intercanvi de reflexions sobre el sentit de l’economia de mercat al segle XXI. Trillas em defensava la necessitat de la seva existència per ordenar el funcionament de la societat i jo insistia que han de ser les administracions públiques les que governin la societat i, tot  cas, que els mercats s’ocupin dels buïts que deixa lliures aquest govern, allò que no és imprescindible per garantir la salut i l’atenció social als seus ciutadans.

Jo estava convençut que les opcions socialistes estaven perdent suport a tot Europa per culpa de la seva prevenció a l’hora de cantar-li la canya a l’economia de mercat i Trillas em replicava que l’esquerra ha de trobar fórmules per gestionar de forma progressista i solidària la societat que es mou en base a aquesta economia.

Els socialistes van perdre les eleccions autonòmiques, les municipals i les generals i, al meu entendre, en cap cas, va ser per mèrits especials dels seus adversaris sinó pel desànim de l’electorat socialista davant la seva manca de coratge en plantar cara. Però, amb els mesos que han anat passant, he canviat una mica el meu plantejament. Crec que els socialistes, l’esquerra, els progressistes no han de plantar cara tant a l’economia de mercat sinó a la que gira entorn els mercats financers.

Qui està ensorrant el món en la misèria, en la pobresa, en la fam, en la desatenció social no són tant els empresaris que fan cotxes, neveres o ordinadors, sinó els que han fet dels diners un element de mercat. I ara crec que la posició més sensata i útil per part dels partits i les opcions socialitzants és la d’atacar el cor de la bèstia. La via per combatre-la és prohibir tota operació especulativa amb els diners. Els diners han de ser un simple element d’intercanvi. Ara que hem descobert que estem tots interconnectats i despullats davant l’especulació financera, l’hem de tallar d’arrel.

Si l’esquerra vol guanyar credibilitat ha de començar a tancar bancs, empreses d’inversió en Borsa, fons d’inversions, borses on es conrea el xantatge als governs (democràtics o no). Ja no es tracta de posar una taxa a les transaccions financeres sinó en prohibir aquestes transaccions, o, potser, i en una fase de transició, fer-les innecessàries.

No és que s’hagi de salvar l’euro. És que, mentre calgui monedes, amb una ja en tindrem prou pels 7.000 milions de persones que poblem el Planeta.  L’esquerra s’obrirà camí quan parli de tancar Borses, Citis i Walls Streets. Quan els policies entrin a les empreses que especulen “a futurs” amb el preu dels aliments, causant la desnutrició i la mort de la canalla al Sahel o allà on sigui.

L’economia de mercat no m’agrada, però, primer, cal tancar l’economia dels mercats financers. No regular-los. Tancar-los! Què en dius Francesc?

Per cert, mentretant, i posats a tocar de peus a terra, us animaria a entrar al “esdeveniment” que he creat al facebook: “Europeus per Hollande / Européens pour Hollande”. François Hollande li ha cridat l’alto a la senyora Merkel i li ha dit que no pensa agenollar-se davant la seva imposició de la política d’austeritat a Europa. Una cosa és tocar de peus a terra i l’altra tocar-la amb els genolls. Us hi apunteu?

El plafó de Sarrià i la rendició provisional de P.O.C. (per Francesc Trillas)

A la sala d’assemblees del PSC de Sarrià  hi ha un plafó de Pablo Iglesias presidint la sala. Ahir vaig fer arribar a la nova comissió executiva de l’agrupació tres idees per al seu pla de treball, que inclouen la de reformar aquest plafó i, mantenint Pablo Iglesias, afegir-hi altres referents de les diverses i profundes arrels del socialisme català (les altres dues idees eren mobilitzar els militants perquè col.laborin en tasques de voluntariat social i implicar experts politòlegs en l’assoliment dels objectius de l’agrupació; totes les idees van ser rebudes amb simpatia per la primera secretària, Sara Jaurrieta, i pel president de la Federació de Barcelona, Jordi Hereu, que participava en el debat).

Tot això és anecdòtic, però il.lustra fins a quin punt em sento  ben lluny de la proposta que ha fet un amic meu, Pere Oriol Costa (P.O.C.), publicada en el diari “Ara” sota el títol “El PSC s’ha d’independitzar”, de tornar a la situació de 1977 on hi havia dos partits socialistes catalans (tot i que proposa que es presentin en coalició). La meva profunda discrepància ja li he expressat a ell dues vegades, i ja es veu que estem molt lluny de convèncer l’un a l’altre (tot i que com es desprèn del títol d'aquesta entrada, no perdo totalment l'esperança), així que, una mica trist, faig pública la meva argumentació.

Com va dir una vegada Jordi Font, la fusió d’ànimes del PSC ens ha canviat a molts i aquesta és la gran virtut (alguns poden pensar que potser l’única) d’aquest partit. A mi certament em va canviar: gràcies al PSC vaig conèixer a Xavier Soto i les ciutats i barris de la Barcelona metropolitana, i com a regidor de Barcelona vaig ser vice-president de Nou Barris i vaig tenir durant quatre anys un despatx a Ciutat Meridiana. No canvio això per res del món ni per cap dels molts títols universitaris que tinc. El PSC és l’únic partit seriosament inter-comunitari de Catalunya. Per això alguns seguim pensant que és la gran esperança de Catalunya. No el partit com està avui, noquejat i debilitat, però sí la idea de partit que hi ha en la seva fundació. Cap dificultat cojuntural, ni cap idea simplista sobre “el dret a decidir” o la “sobirania” poden pesar tant com la gran virtut de fer un partit on l’important no sigui d’on es vé o quina llengua es parla, sinó on anem i per quin món lluitem. Per cert, no acabo d’entendre com “el dret a decidir” o una visió simplista de la sobirania (que crec que hi ha darrera l’article de P.O.C.) ens poden treure d’alguns dels grans problemes de la humanitat: el canvi climàtic, el control global de les finances, la corrupció de sectors importants de la classe política, les immenses desigualtats. Jo crec que el PSC ha de tenir un projecte més clar per a Catalunya i l’ha de fer valdre davant del PSOE, però mai al preu de retrocedir 35 anys en allò millor que hem aconseguit, que inclou que els nostres companys a l’àrea metropolitana de Barcelona se la juguin cada dia per la immersió del català. Perquè el futur del nostre derivat del llatí no es juga a les comarques rurals de Catalunya, sinó a Cornellà o a Llefià.

Construir partits identitaris, equiparables a ètnics, constitueix una idea ben poc socialista, en la línia dels identitarismes (no només nacionals) que tan de mal han fet a la socialdemocràcia segons el llegat de Tony Judt en els seus darrers llibres.

Tornar a tenir dos partits socialistes seria una solució molt fàcil en realitat, que no resoldria cap problema del socialisme català. Més aviat crec que serien dos partits igual d’escleròtics: en comptes d’un partit a canviar de dalt a baix en tindríem dos. El que s’ha de fer és un nou PSC que respecti els valors fundacionals de fer un nou relat de Catalunya des de la convivència de persones amb fidelitats nacionals complexes, solapades i sovint diferents (com de fet passa en tants països d’Europa, Pere, i si no ho creus així potser hauries de llegir, o rellegir si és el cas, “El Danubi” de Magris).

No passarà, però si es tornés a la situació inicial, si la teva proposta tingués èxit, cosa que combatré democràticament amb totes les meves forces, jo no formaria part de cap dels dos partits: jo vull un partit socialista (obert a col.laborar amb tots els socialistes espanyols i europeus i de més enllà), modern, democràtic, fort i renovat.

Dues suggerències (per Siscu Baiges)

Dues coses. Si teniu una estona, no deixeu d'informar-vos sobre com recolzar La Plataforma, un documental de denúncia aplicat a la qüestió de l'habitatge:

http://www.verkami.com/projects/972-laplataforma

I us convoco a recolzar

EUROPEUS PER HOLLANDE / EUROPEENS POUR HOLLANDE

François Hollande és, ara per ara, l'única esperança per aturar ja la bogeria insolidària que està ensorrant Europa. Ajudem-lo! François Hollande es, ahora, la única esperanza de parar ya la locura insolidaria que está hundiendo Europa.¡Ayudémosle! François Hollande est, maintenant, la seule espoir pour arrêter la follie insolidaire qui évie l'Europe. Aidons-le! François Hollande is, now, the only hope to stop the insolidarian foolishness that's sinking Europe. Help him! François Hollande ist, denn jetzt, die nur zu hoffen, den Wahnsinn zu stoppen, denn das ist unkooperative bröckelnden Europa. Wir helfen Ihnen!

Mega-Proyectos (por Pedro Alas)

Buen reportaje de Pere Ríos hoy en El País sobre el proyecto Eurovegas. Realmente es sorprendente como en pocos días tanta gente se ha formado rápidamente una opinión sobre un proyecto tan importante. Parece que todo el mundo se ve obligado a tener una posición al respecto. Es una lástima, dado el sesgo que todos tenemos a defender con uñas y dientes nuestras opiniones pre-concebidas. Quiero decir que una vez uno ha decidido (parece que sin que haga falta mucha evidencia) en qué lado de la polémica está, ahora probablemente uno se va a aferrar a esa opinión, porque como es sabido rectificar quizás sea de sabios, pero no es algo que suceda con naturalidad. El reportaje de hoy en El Pais debería servir para recordar que los mega-proyectos suelen exagerar los beneficios e infra-valorar los costes. Hay además un aspecto legal importante: vivimos en un estado de derecho y las leyes y las reglas deben cumplirse. Y un aspecto económico adicional: existe un riesgo de carrera hacia abajo (“race to the bottom”) entre jurisdicciones. Dicho esto, si existe un proyecto que acepta las reglas existentes y que va a crear muchos puestos de trabajo sin comprometer las posibilidades de crecimiento y desarrollo a largo plazo, bienvenido sea. ¿Es el proyecto Eurovegas un proyecto de estas características?