Ucronia interessada (per Francesc Trillas)

Ahir el periodista Enric Juliana, al número especial per commemorar un aniversari del suplement "Cultures" del diari "La Vanguardia" plantejava una ucronia: com podria ser la Catalunya (i l'Espanya) de l'any 2050. En aquesta fabulació, el partit governant en una Catalunya que no seria independent però que tindria un estatus especial dintre d'Espanya i Europa, seria el Partit Català d'Europa, resultat de la fusió de la "vella CiU" amb sectors socialistes i d'ERC. L'oposició seria la Taula de Canvi, sorgida de les CUP. No explica massa per què descarta altres opcions, com la consolidació d'una força populista tipus Lliga Nord al voltant de sectors de l'actual CiU, l'ERC dels presentadors de reality shows i el senyor Laporta. Juliana incorre en un biaix típic de determinats comentaristes polítics, els quals, com molts afeccionats al futbol, confonen les preferències amb els pronòstics. És a dir, incorren en allò que en anglès s'anomena "wishful thinking". No és el primer que ho fa. De fet, molts ho vam fer no fa ni vuit anys, quan pensàvem que l'experiència del tripartit acabaria amb CiU i donaria lloc a una dreta catalana agrupada entorn d'un PPiU. És a dir, les ucronies moltes vegades tenen una vigència molt curta. És interessant que, en aquesta fabulació de Juliana, Catalunya supera de llarg l'horitzó del 2014 sense ser independent (una ucronia habitual dels sectors independentistes, que a mida que s'acosta la data van brandant amb menys força, és que Catalunya serà independent el 2014). Però siguem clars, Juliana no fa un pronòstic racional, perquè és impossible fer-ho. Juliana expressa les seves preferències, les del diari on escriu, i les de sectors poderosos de la societat catalana. Volen que la confrontació dreta-esquerra desaparegui a Catalunya (i a altres llocs), i que hi hagi un partit seriós, que defensi l'estatus quo social i econòmic, i que l'oposició siguin grups de joves mig indignats i mig civilitzats. Alguns ja no estem per moltes ucronies, però (sense tenir instruments tan poderosos com el diari de la burgesia) defensarem democràticament i amb força les nostres preferències: que hi hagi una força política social-demòcrata i federalista que ens acosti al somni d'una Catalunya igualitària que conviu amb pau i harmonia amb la resta de pobles. (En el que estic d'acord amb Juliana és que La Vanguardia seguirà existint el 2050, passi el que passi, puix que ja en el passat ha demostrat la seva versatilitat, passant de ser La Vanguardia Española al diari bandera de la dreta nacionalista catalana).