Congrés rellevant, però insuficient (per Francesc Trillas)

Felicito a tots aquells que van fer possible un congrés del PSC viu, amb debat i crítica, especialment a les plataformes critiques que van aconseguir que es parlés de reforma de les formes de fer política. No per fer un partit assembleari, com volen caricaturitzar alguns, sinó precisament perquè deixi de ser un partit assembleari, on el poder està esbiaixat en favor dels que dominen l'art de l'assemblea (i el congrés)  i tenen tots els incentius i el temps per no predre-se'n ni una. En el futur será difícil justificar els falsos consensos i les votacions a mà alçada. En el futur serà difícil que no avancem cap a un partit més modern, que sigui un bé col.lectiu eficaç al servei dels sectors més vulnerables de la societat. Ells, els col.lectius crítics, són els autèntics guanyadors del congrés, encara que també hauran vist el molt que costa fer avançar dos centímetres una roca pesada. Caldrà seguir empenyent-la. Se m’escapen molts detalls, perquè els dies del congrés estava un oceà enllà, tot i que m’he implicat força, com a militant de base, en el procés pre-congressual. M’han arribat per e-mail i SMS les impressions de diversos companys, i he llegit algunes cròniques periodístiques. M’han recordat un llibre que vaig llegir una vegada sobre com els diferents protagonistes d’un partit de futbol històric entre la URSS i Xile recordaven l’esdeveniment. Resulta que aquell enfrontament es va jugar uns dies després del cop d’estat de Pinochet, a l’any 1973, i no es guarden imatges televisades d’un partit que tenia connotacions polítques especials. Resulta que amb el pas del temps, diferents jugadors, periodistes i testimonis recordaven el mateix partit de formes totalment diferents. Ara no han hagut de passar ni tan sols unes hores perquè diferents testimonis t’expliquin almenys sensacions molt diferents. Una cosa que a mi em preocupa, veient la llista de la nova direcció, és la gran quantitat d’amics i coneguts que hi tinc (per cert, que els felicito, si és que estar en aquesta executiva els fa feliços). Em preocupa perquè en la seva majoria els conec des de fa més de vint anys, i em sorprèn que malgrat el temps que ha passat, i malgrat que jo vaig passar 7 anys a l’estranger entre mig (jo hauria esperat que alguna cosa nova passés durant aquest temps), tantes cares conegudes segueixen fent el mateix, encara que un esglaonet més amunt. Bé, almenys suposo que encara passen per joves. Crec que cal seguir treballant molt per fer que el PSC s’obri i vagi en busca de nous talents, més enllà dels bons minyons que s’han format en despatxos d’òrgans del partit i institucions, com deia Enric Company en un article recent. La nova direcció pot comptar amb la millor forma de lleialtat per part dels que tenim per máxima aspiració ser uns modestos però actius militants de base de l’esquerra catalana: la nostra veu crítica i el nostre compromís per un socialisme millor (per cert, l’eslògan del congrés, la darrera genialitat de la direcció sortint, va estar a punt de superar les previsions lampedusianes per endinsar-se en el món imaginat per George Orwell).