Desenvolupant la tesi Jordi Font

En una recent entrevista, Jordi Font explicava que el PSC d’avui era el mateix que havien fundat Joan Reventós i altres líders al principi de la transició política, i que tenia per objectiu principal evitar la divisió comunitària de Catalunya a través d’un catalanisme progressista i integrador.

Aquesta afirmació, que comparteixo, venia a rebatre la insídia que ha circul·lat els últims anys coincidint amb el Procés, impulsada per cercles independentistes i acceptada per alguns comentaristes, i que el declivi (el final, segons alguns) del mateix Procés i l’accés d’Illa al Govern no ha aturat, segons la qual el PSC ja no era “aquell partit catalanista”… És una insídia que és el mirall de l’oposada, que també circul·la en altres cercles, segons la qual el PSC seria un partit (quasi) separatista. Ambdues insídies comparteixen per cert una gran ignorància sobre com era de complex el PSC a principis dels anys 1980, que és quan jo em vaig afiliar.

Francesc Esteva ha explicat en un també oportú article al Diari de Girona, quines són les arrels i els principis ideològics del socialisme català, basats en el lema del Moviment Socialista de Catalunya de 1945, que segueix sent el lema de l’Endavant, l’òrgan escrit del PSC actual: “Federació, Democràcia, Socialisme”.

Esteva remarca que el món d’avui és molt diferent del de 1945, però que aquests principis es mantenen inalterables. I han servit perquè avui el PSC sigui el primer partit de Catalunya, i que els seus adversaris, malgrat totes les insídies (i tots els recursos humans i materials esmerçats per aconseguir-ho), hagin estat incapaços d’acabar amb ell. Es podria afegir que la Catalunya d’avui també és ja molt diferent de la dels anys 1970s, quan es va unificar el socialisme català en la seva forma actual. I malgrat això, els mateixos principis han servit per representar, amb el mateix èxit, la societat d’avui.

El PSC ha comès errors i ha tingut i té defectes (el risc d'“un partit de càrrecs públics i aspirants a càrrecs públics” va dir una vegada Raimon Obiols). Però segueix sent fidel a la prioritat de combatre la divisió de Catalunya en blocs comunitaris, i ho és en cada assemblea d’agrupació, en cada trobada d’amistats unides per la seva militància o “simpatiçància”. Ho recordava fa poc en un dinar al Districte Administratiu de la Zona Franca (el lloc on treballem diferents departaments de la Generalitat) amb Xavi Menéndez, nou Director General de Memòria Democràtica, i amb qui vaig coincidir a la JSC als anys 1980. Vam repassar errors i encerts de la nostra modesta trajectòria.

Aquesta fidelitat a la idea fundacional, i al tríptic del lema del MSC, ha permès adaptar-nos a una societat canviant, canviar amb ella i pel que sembla al mateix ritme. Avui, una mica increïblement (perquè moltes de les persones ja no són les mateixes), i em sembla que excepcionalment a la socialdemocràcia europea, el PSC treu els mateixos resultats per barris, per seccions censals, que al 1980 (a les eleccions de 2021) i el 2003 (a les darreres eleccions al Parlament de Maig de 2024).

En algunes coses el PSC sí que ha canviat: avui hi ha més dones en posicions de lideratge, avui es parla més en català a les agrupacions, s’acumula experiècia institucional, es fan servir les noves tecnologies, s’està encara més implicat en la integració europea, té encara més pes en el PSOE. Per cert, gràcies a no buscar perquè sí la diferenciació amb el PSOE, sinó la col·laboració i la influència –i també gràcies al pes de la realitat-, avui Pedro Sánchez diu que cal avançar en la federalització d’Espanya… Com farem una Espanya federal si busquem diferenciar-nos del PSOE? Però és un partit que ha estat capaç de renovar-se diverses vegades, i avui està liderat per quadres relativament joves a tota la geografia.

El PSC ha estat capaç de portar una majoria de dones al Consell Executiu de la Generalitat, entre elles la Consellera d’Economia i Finances. Una economista doctora per MIT nascuda al barri de Prosperitat és la Consellera de Drets Socials i Inclusió; una economista del barri de la Mina (que porta orgullosa la identitat de “gitana economista” a les xarxes) és la portaveu a la Comissió d’Economia del Parlament. El PSC no és exactament el mateix perquè Catalunya ha canviat i segueix canviant. Però sembla que el partit que ha canviat a un ritme i d’una manera més semblant a com ho ha fet la societat catalana, ha estat el PSC, a la llum dels resultats. Els que se’n van anar dient que el partit ja no estava en la nova centralitat mereixen tot el respecte. Però sisplau que s’abstinguin de donar lliçons.

El que no ha canviat són les acusacions de sucursalisme i quintacolumnisme que segueix rebent el PSC, tan semblants a les dels anys 1980. A mi em diuen botifler des de tercer de BUP. Malgrat tot, seguirem (molts i moltes) aportant el nostre gra de sorra perquè el partit que lidera Salvador Illa es consolidi com a principal partit a la societat i al govern, amplïi encara més la seva base electoral, dialogui amb tothom, i dongui fruits en forma d’una Catalunya rica i plena, justa i descarbonitzada, igualitària i feliç.