Més com Juanjo Ferreiro

L’altre dia es va celebrar al barri de Bon Pastor de Barcelona un homenatge a Juanjo Ferreiro, que ens va deixar fa tres anys. Estem parlant d’un dels fundadors del PSC, una persona que va venir a millorar Catalunya i ho va aconseguir. Va ser líder obrer, activista veïnal i regidor de l’Ajuntament.

A l’acte hi van parlar algunes de les persones que li van ser més properes, companys de lluita i familiars, dirigents polítics i sindicals (incloent el líder de la UGT, Pepe Álvarez).

L’actualitat política quedava en un rerefons molt apartat en una trobada on es parlava de valors que es van sembrar fa mig segle. Però al sortir de l’acte, allò que es va sembrar i les paraules que es van pronunciar, sonaven com un tro que esberlava l’actualitat més recent.

Vaig conèixer a Juanjo Ferreiro quan vaig ser regidor de l’Ajuntament entre 1991 i 1995, jo era molt jove, i després em vaig dedicar més a l’activitat acadèmica. Va ser el darrer mandat de Ferreiro, i l’únic mandat meu. Igual que hi havia altres fundadors del PSC de famílies més patrícies, també hi havia regidors del’Ajuntament suposadament de més pedigree. Eren els anys olímpics, i la política atreia fins i tot a l'arquitecte Oriol Bohigas, que era regidor de Cultura. Però hi havia un “caucus” de regidors diguem-ne normals, que per cert estava representat a l’acte, amb Enric Truñó, Joan Fuster i servidor ocupant amb altres de peu dret (perquè a l’acte no s’hi cabia) un dels passadissos de la sala on es feia.

Encara que altres regidors-presidents de districte volien que anés amb ells, Pasqual Maragall em va enviar a curtir-me de vice-president a Nou Barris, on en Juanjo era president. Vice-president, i comissionat de la Zona Nord del districte (Torre Baró, Ciutat Merdiana, Vallbona). No ens va caldre esperar a la pel·lícula per conèixer la peripècia de Manolo Vital i l’autobús, i moltes d’altres. El meu adjunt seria Josep M. Palomas. El Palomas i el Juanjo eren respectats per tothom, com ho era Jaume Tomàs, el coordinador del districte (que també estava a l'acte), l’home del rigor i el servei públic, avui jubilat en plena forma fent de voluntari al Banc dels Aliments. Hi havia enormes problemes, però crec que no exagero si dic que la gent els veia com uns dels seus. El Juanjo i el Palomas havien estat detinguts durant el franquisme.

Durant uns mesos, en Juanjo va estar malalt i el vaig haver de sustituir als plens de districte com a President. Potser per això em costa molt posar-me nerviós ara, molts anys després, davant dels contratemps polítics o les posades en escena.

Juanjo Ferreiro, com es va dir a l’acte, era un obrer culte i intel·ligent, seriós i divertit a la vegada. L’associo al millor de la política. Semblava que estigués en campanya permanent contra el pitjor d’aquesta: contra les intrigues, contra les actituds anti-intel·lectuals (per exemple, hagués estat molt fàcil enriure-se’n de mi, que era un pipiolo de la política, més familiaritzat amb les aules que amb les assemblees de veïns), contra els egos. Era un jugador d’equip.

Suposo que planava damunt l’acte la pregunta de què diria avui en Juanjo sobre l’actualitat política. Potser no diria gran cosa, més que insinuar un somriure desconfiat. No me l’imagino creant una consultora, francament. Tampoc no es sorprendria de l’existència de conspiracions de la dreta (com va dir el seu fill Carles, no era marxista, però era marxià: no ha nascut la dreta per conspirar contra tot allò que pugui perjudicar els seus interessos?). I s’escandalitzaria sentint a Aznar, el de les mentides de l’atemptat d’Atocha, el que no va votar la Constitució, dient que les properes eleccions han de ser constituents perquè la democràcia està en perill a Espanya.

Potser diria el que va dir una vegada Xavier Soto, que era un altre de l’escola de Juanjo Ferreiro, i a qui també trobem a faltar: que alguns creuen que la humanitat és un vaixell que s’enfonsa, i tenen pressa per fer-se amb les barques de salvament, impedint que hi pugin els altres. Del que es tracta és de construir un transatlàntic perquè ens salvem tots. Hi ha més Juanjos del que sembla, en moltíssims ajuntaments i altres institucions. Tant de bo que n’hi hagi molts més. Els necessitem.

És Catalunya un poble decadent?

Al 1935, molt abans que la Sra.Orriols s’esgarrifés quan agafa el tren per anar de Ripoll a Barcelona, l’estadístic català Josep A. Vandellós va escriure el llibre “Catalunya, poble decadent”. En ell, expressava el seu pessimisme pel futur de Catalunya, perquè aquesta pràcticament només creixia demogràficament per l’arribada d’immigrants procedents del Sud d’Espanya. Concretament, el Sr. Vandellós estava molt preocupat perquè entre 1921 i 1930 havien arribat a Catalunya 322.000 immigrants, en una Catalunya que no arribava als 3 milions d’habitants.

L’autor del llibre temia que Catalunya acabés assemblant-se al “melting pot” dels Estats Units, amb la degradació moral i cultural que això implicaria. El futur de la llengua catalana el veia molt amenaçat: “Plana damunt la gent de llengua catalana una fonda amenaça, la importància de la qual ningú no ha de desconèixer perquè pot representar l’anul·lació d’una cultura”. L’amenaça no venia segons ell d’una imminent dictadura centralista, sinó de la invasió migratòria. Vandellós només considerava catalans els nadius, i en cap moment es plantejava la possiblitat, ni molt menys el desig, d’integrar a la societat les persones nouvingudes.

El llibre de Vandellós va ser reeditat per Edicions 62 el 1985, amb pròleg del gran historiador econòmic Jordi Nadal i annex de Jordi Pascual, que havia fet una tesi doctoral sobre Vandellós. A la contraportada del llibre, l’editorial introdueix un comentari habitual quan una personalitat de prestigi intel·lectual emet opinions que es poden considerar extremes o sorprenents: “Es pot estar o no d’acord amb les tesis de Vandellós, però és ben cert que el seu treball és un treball seriós, molt bon documentat, que ens ofereix unes dades interessants de conèixer”.

En el pròleg, Jordi Nadal és menys diplomàtic. Titlla el llibre de Vandellós de “pamflet” i diu que el seu autor és el “Gini català”. Però no és un elogi. Corrado Gini, el de l'índex de Gini que tots els progressistes ens hem preocupat de saber què mesura (la desigualtat) i com interpretar-lo, no només va ser un gran estadístic, sinó que també va ser un intel·lectual feixista que va treballar al servei de Mussolini. Gini no va ser l’única influència de Vandellós, sinó que, sempre segons Nadal, també ho va ser Spengler, autor del llibre “La Decadència d’Occident”, i inspirador de les idees nazis a Alemanya.

Afortunadament, el catalanisme no va evolucionar d’acord amb les tesis de Vandellós. L’any 1976, quan Catalunya avançava cap als 6 milions de la mà de la gran onada migratòria dels anys 60 i 70, Jordi Pujol publicava “La immigració, problema i esperança de Catalunya”: Pujol aportava una ampliació de la definició de catalans (qui viu i treballa a Catalunya) i deixava clar l’objectiu d’integració (amb afirmacions lamentables, tot s’ha de dir, sobre la pobresa espiritual dels andalusos i discutibles sobre la importància de la noció de poble). Pujol elogiava Paco Candel i el PSUC i no s’auto-enganyava sobre la possibilitat de frenar la immigració.

El proper objectiu no hauria de ser tornar a Vandellòs, sinó aprofundir en els aspectes positius del discurs de Jordi Pujol i dels sectors d’Església que avui escolten al Papa Prevost, junt amb el conjunt de l’esquerra (partits i sindicats: queda poc rastre del “lerrouxisme” que temia Pujol) que avui vol integrar la immigració de forma humana i ordenada, reforçant els serveis públics.

Com es pot apreciar al fantàstic document “Catalunya en xifres”, que publica l’Idescat, Catalunya té avui, 91 anys després del llibre de Vandellós, més de 8 milions d’habitants, quasi 2 milions dels quals han arribat de l’estranger les darreres dècades. D’aquests, un 80,4% parla català, i un 93,4% l’entén. No només no és un poble decadent, sinó que el seu creixement demogràfic és el primer indicador del seu potencial. És una potència científica, industrial, esportiva, gastronòmica… en bona part gràcies a l’aportació de persones vingudes d’altres terres, complementària del talent local. També és un poble amb enormes reptes: educatius, productius, d’infrastructures, i sobretot d'habitatge. En el mateix document de l’Idescat, la comparació amb la mitjana d’Espanya i d’Europa és sovint positiva (en joves amb estudis de nivell superior, o esperança de vida al néixer), però destaquen dos dèficits que cal corregir: la inversió en energies renovables i, sobretot, l’injustificat (tenint en compte els recursos existents) risc de pobresa: el 24,8% de la població està en risc de pobresa o exclusió social segons indicadors estàndard utilitzats internacionalment.

Avui, Catalunya, lluny de ser un poble decadent, és una part de l’Europa més integrada, és a dir, de l’única superpotència democràtica que hi ha al món en aquests moments. És un poble que té recursos i en pot tenir més: amb un autogovern notable amb quasi 50 mil milions d'euros de despesa en el pressupost acabat d’acordar, amb un acord de finançament i de condonació del deute llest per ser aprovat al Congrés. No és d’estranyar, pel potencial, per la situació geogràfica, pel clima, que Catalunya pugui ser el millor lloc per viure, treballar i invertir. Els reptes als quals s’enfronta la humanitat (i Europa) són enormes, però no estem en un mal lloc ni en un mal moment per fer-los front, ni és massa tard per fer de Catalunya una societat millor amb prosperitat compartida, oberta i cohesionada en la diversitat.

El diario federador

Desde hace décadas, ya no recuerdo desde cuándo exactamente, leo El País todas las mañanas. Desde que existe una edición online y estoy suscrito, es lo primero que hago cuando me levanto: lo leo en pijama mientras me tomo el primer desayuno, normalmente a las 6 de la mañana, antes de hacer ejercicio. Leo u ojeo otros diarios y muchas otras cosas, pero El País ha sobrevivido como mi primer diario.

Es donde escriben los principales intelectuales progresistas (o los mejores intelectuales, a secas), regularmente o de modo esporádico. Es donde hay los mejores periodistas. Es donde puedo leer a Vila-Matas, a Javier Sampedro, a Cristian Segura o a Jordi Llovet. Cuando lo leía en papel, me sentía universal al empezar por las más de diez páginas de la sección internacional.

Solo por haber sido el único en haber defendido la democracia el día del golpe de estado de 1981, cuando su desenlace era incierto, merece seguir siendo mi primer diario. Pero además en general ha pasado con nota la prueba de ser el diario de la izquierda democrática en España durante años, y está al nivel de los grandes diarios progresistas del mundo. Hoy es donde hay que leer para saber de las denuncias a los casos de pederastia en la Iglesia Católica, como el Boston Globe en Estados Unidos. Lo cual no significa que no cometa errores y no se pueda criticar (a mi me surgen críticas todos los días).

Com ha dicho Cercas en su libro, El País es el periódico de la democracia. También ha sido un diario federador: como dijo Illa en la celebración del 50 aniversario, ha tendido puentes cuando estos eran más necesarios, entre Barcelona y Madrid, entre españoles que ven las cosas de forma distinta.

El País, en sus editoriales y en la palabra de sus principales colaboradores, criticó el “procés” independentista, defendiendo el federalismo, y lo hizo educadamente y con moderación. El tiempo ha dado la razón a esos editoriales y esos artículos de Xavier Vidal-Folch, de Lluís Bassets o de Javier Cercas. Recuérdese “El creador de caos” o “Pesadilla en Barcelona”, que se quedaron cortos.

Hay quien todavía no perdona la crítica de que el “procés” era la versión catalana de la ola nacionalpopulista. Por eso todavía proliferan las listas negras (un gran honor formar parte de ellas), los linchamientos virtuales y las fatuas a escritores que solo hacen que aumentar sus ventas a raíz de ellas. Ignoro qué definición de nacionalpopulismo impide asociarlo a lo que vivimos en Cataluña.

El País ha ido más allá de defender la conllevancia. Aunque tiene su sede principal en Madrid, nunca lo he sentido como un diario lejano o ajeno a Cataluña. Gracias por dejarme asomar humildemente a sus páginas, especialmente en los años del "procés", y para defender la idea federal.

Como con la selección de los futbolistas que tienen que ir al Mundial, todos tenemos mejores ideas que el seleccionador, y por tanto todos haríamos un País mejor. Mi lista preferida de reproches radica en reprimirse en las críticas a la gran empresa, en defender dirigentes corruptos del fútbol y en la selección de columnistas a quienes se perdona haber metido la pata hasta el fondo. La defensa que ha hecho de “celebrities” del mundo del altruismo corporativo o de la “ciencia populista” huele a intereses del grupo empresarial, cuando el rigor y la ciencia estaban del lado de su cuestionameinto (a Bill Gates y a Yuval Harari, por ejemplo). Las ciencias sociales de vanguardia también podrían estar mejor recogidas.

Hoy sigue siendo el diario que mejor refleja la diversidad de España y que más defiende una Europa federal. Lo seguiremos leyendo, queriendo y criticando. Doblar la apuesta por la democracia, por una Europa federal y por una izquierda ética, como dice Cercas al final de su libro, es más necesario que nunca.