Seguir pedalant (amb la nostra bicicleta)

Tinc per costum fer d'apoderat a les eleccions, cosa que em permet no veure en directe els discursos de la nit electoral, perquè estic en el recompte de vots en un col·legi o portant les actes a la seu del meu partit. Els dilluns tinc moltes classes, cosa que em fa llegir algun diari de pressa. Els dimarts tinc la sort de tenir una mica més de temps, cosa que coincideix amb les primeres anàlisis relaxades que apareixen als diaris. Les meves conclusions:
-El llegat d'Artur Mas és devastador: Catalunya dividida i tensionada, l'autogovern paralitzat i segrestat. Com certa burgesia catalana ha deixat caure a Unió és per a mi quelcom que em fa petar el cervell quan hi penso.
-Per aconseguir estar a la candidatura més votada (ni tan sols encapçalar-la) ha creat un artefacte de mecano mal muntat que té el suport del 30,6 per cent del cens electoral. Això li permet potser (si no a ell ja, als seus aliats) controlar les institucions, però no avançar en res, molt menys en la independència, que per primera vegada la majoria dels diputats al Parlament de Catalunya recolza amb un programa explícit (encara que siguin independències diferents les de la CUP i Junts...).
-Seguir en l'estratègia de dedicar les nostres institucions (les de tots) al servei d'una independència que a tothom li costa d'imaginar, depèn d'aquests xicots tan simpàtics de la CUP, un grup euroescèptic que vol que sortim de la UE.
-Als barris obrers de Catalunya guanya un partit de centre-dreta nacionalista (espanyol), molt modern això sí, molt simpàtics i guapos també. Gràcies, amics que ereu d'esquerres que heu recolzat a Artur Mas.
-El PSC salva els mobles, sobreviu a la "fàtua" dels darrers anys, i és la primera força de l'esquerra, única bona notícia de la nit. Iceta podrà dirigir el proper congrés, i tindrà el meu suport si es posa les piles a modernitzar l'estructura interna del partit, cosa que fins ara no ha fet, espero que per falta de temps.
-Pedro Sánchez també surt relativament ben parat (aquesta vegada va encertar amb les banderes i la seva mida), però necessita dotar de més força el seu discurs federalista. La socialdemocràcia i l'europeïsme, no només a Espanya, necessiten un relat més potent, sense el qual Europa es desfarà per la força de les bicicletes nacionalistes. Sánchez ha de guanyar, però el PP també s'ha de civilitzar, encara que no guanyi.
-TV3 i mitjans afins van batre noves cotes de vergonya democràtica. Les seves enquestes a peu d'urna, que jo anava rebent per whatsapp al meu col·legi electoral, no estan fetes per informar a la població, sinó que estan al servei de l'inici de la propera campanya electoral.
Amb les bicicletes pagades per nosaltres voldran seguir pedalant (si no, el procés es cau), tensionant al màxim la societat catalana, fent-nos anar a votar tan sovint com calgui fins que treguin el 50% (no del cens electoral, sinó dels vots emesos) i diguin: aquí s'ha acabat. Quan passi això, de manera semblant al que li va passar a Varufakis, aniran a negociar a Brussel·les i, si els rep algú, els diran que tornin quan tinguin pactada una Espanya federal. Mentrestant, la Catalunya de les "fàtues" (ara li ha tocat el torn al director d'El Periódico, Enric Hernández) fa pena.

Quin "nivellàs" al balcó de l'Ajuntament de Barcelona!

La darrera vegada que vaig veure al senyor Alfred Bosch va ser fa uns mesos a l'acte d'aniversari de la massacre de Srevrenica que Manel Vila va organitzar al costat del Born a Barcelona. Em va causar una mica d'estranyesa veure allà a aquest dirigent partidari de la independència de les petites nacions d'Europa, tenint en compte les conseqüències que aquesta creença havia tingut precisament a Srevrenica. Però no vaig dir res perquè potser el Sr. Bosch té dret a portar en privat els seus problemes de dissonància cognitiva (com els del Sr. Romeva, que també va viure de prop les desgràcies associades a la fragmentació de Iugoslàvia). Avui aquest mateix senyor, en Bosch, ha tornat a donar mostres de la seva capacitat de desubicació, desplegant una estelada al balcó de l'Ajuntament en plena festa de la Mercè, cosa que crec que no havia passat mai. Li ha respost amb una bandera espanyola un regidor del PP, com si allò fós el balcó d'un petit poblet d'Euskadi en els anys de plom de la violència i la guerra de les banderes. És lamentable que un balcó que representa el millor de la nostra democràcia, el balcó d'en Pasquis, acabi d'aquesta manera. Però és útil que es confirmin les hipòtesis de Xavier Roig sobre ERC i el ridícul que suposa el seu intent d'apropiació del maragallisme. Si poguessin també s'intentarien apropiar d'altres. Per exemple, si en Raimon Obiols estigués fora de combat, m'imagino que alguns estarien dient que l'Obiols també recolzaria Junts pel Sí. Per sort en Raimon està en perfecte estat de revista, i ha deixat ben clares les seves posicions (ho sento Toni Comín, no serà perquè no hi hagis dedicat hores). La reacció pueril de l'Albertito també és ben il·lustrativa del molt que els hi agrada a alguns que Barcelona i Catalunya arribin a aquests nivells. Jo també penso com Xavier Vidal-Folch que Espanya forma part de Catalunya, no només pel que diu l'articulista del País, sinó també i senzillament perquè la cultura espanyola és part de la nostra societat. Però no ho demostrarem amb banderes, no cal demostrar-ho, senzillament el que cal és fer propostes raonables per veure com Espanya i Catalunya tal com són contribueixen a fer d'Europa el gran subjecte polític del segle XXI. Alfred, Alberto; Alfredo, Albert (veieu com us assembleu tant que ja no sé quin és quin?), lectors i lectores: entre Rajoy i l'abisme, federalisme!!! I aquest diumenge, cal votar!

Tongoy, Snyder y el voto de los europeos

La semana pasada en uno de mis entrenos corriendo por las calles de Barcelona pensaba en cuál debería ser mi actitud si alguien me pedía alojar en mi casa a refugiados sirios. Solucioné mi dilema mental de pequeño burgués acomodado del mundo rico acordando conmigo mismo que, bueno, en mi casa no, pero que apoyaría que los niños encontraran acomodo inmediato en el colegio de mi hija. Al día siguiente, Tongoy sufrió un tsunami. En mi parte del mundo casi nadie sabe qué es Tongoy. Sólo conozco a otros cuatro catalanes que hayan estado en Tongoy: mi hija, dos señoras que hablaban mi lengua que me encontré por ahí, y el escritor Enrique Vila-Matas, a quien debía gustarle el lugar y dio el nombre de Tongoy a un personaje suyo en "El Mal de Montano". Tongoy es una aldea de pescadores y turistas en el norte chico de Chile, junto al Pacífico, donde mi suegra tiene una modesta pero bella casita no muy alejada de la playa. Para mi, es lo más lejos que he estado de todo, y por ello quizás es donde me he sentido mejor del mundo. Varias personas perdieron su casa por el tsunami, y por unos metros mi suegra salvó la suya, que ahora aloja a una familia que se quedó sin hogar. Mientras tanto, el historiador Timothy Snyder, discípulo del malogrado Tony Judt, publicaba un artículo en The Guardian ("El mundo de Hitler podría no estar muy lejos") donde decía que el cambio climático pondrá a prueba nuestra capacidad para demostrar que realmente el nazismo partió de comportamientos muy alejados de nuestros cimientos éticos. Dice mucho más: explica cómo Hitler se aprovechó de la destrucción del estado en el este de Europa para poner en marcha el exterminio de los judíos, partiendo de la idea de que en el mundo los recursos son finitos e insuficientes para el bienestar de todos y por lo tanto había que luchar por ellos entre grupos raciales. La destrucción de los estados del este le permitió a Hitler dirigir los incentivos hacia el odio, canalizando y personalizando las tensiones de la globalización. Dice Snyder: "los estados no son estructuras que haya que dar por garantizadas, sino el fruto de un largo y paciente esfuerzo (...). El pensamiento político no es ni destrucción ni crítica, sino la imaginación informada de estructuras plurales -una labor del presente que puede preservar la vida y la decencia en el futuro." Supongo que es muy ambicioso pensar que los europeos deberían leer el artículo de Snyder antes de decidir su voto y enfrentarse a otros dilemas morales de nuestros días.

No n'hi ha prou amb dir que no

La principal raó per votar a Miquel Iceta no està en els envejables moviments de les seves caderes ni en la seva cintura dialèctica, sinó que ha articulat l'única alternativa a la paràlisi sobiranista basada en un discurs positiu. Les dificultats perquè aquesta alternativa es faci sentir o sigui escoltada són evidents, però crec que constitueix la base sobre la qual construir en els propers temps una proposta que ens allunyi del clima plebiscitari, de "moros contra cristians" actual. Els líders del moviment independentista mereixen moltes crítiques i alguns dels seus hooligans també. Jo durant els darrers dies m'he hagut d'enfrontar (ho he intentat fer amb la màxima calma possible, no sense dificultats) a persones que deien que amb "aquesta gent" és impossible entendre-s'hi, o que els socialistes catalans "no havíem entès res". Però és evident que hi ha una barrera, que molts han deixat d'escoltar. Crec que a mig i llarg termini pot ser més fèrtil seguir insistint amb una proposta positiva, que no pot ser altra que una proposta federalista, basada en una millor articulació d'Espanya en l'horitzó d'una Europa federal sense fronteres. Iceta té els aliats amb qui fer-ho (la presència l'altre dia de Massimo D'Alema i el suport de la Fundació Ebert del SPD han estat bàsicament ignorats pels mitjans)  i mereix el suport dels que poden sospitar que altres candidatures serveixen per dir que no, però que no saben a què dir que sí. També té una proposta de com fer-ho democràticament viable: una reforma constitucional fruit d'un gran acord pel criteri de les grans majories, que pugui ser refrendat per l'electorat. És un mecanisme democràtic, viable, legal, que no produeix incertesa i que no té cap risc d'accidents monetaris o financers (com va dir en el debat d'ahir, no per als banquers, sinó per als dipositants i la gent normal). La lògica plebiscitària porta a una dinàmica perversa, per fer-hi front cal una proposta en positiu. Alguns s'han arribat a pensar que "comptar-nos" és normal. També ho és comptar el ramat, però quan un pot sospitar que podem quedar partits en dos, millor construir quelcom que garanteixi la convivència, que pugui ser compatible amb els valors del 70% de la societat. Es diu federalisme. Aquest sí que serveix per canviar-ho tot, no com les propostes d'aquests xicots tan simpàtics (i bons minyons, en el fons) de la CUP, que proclamen que amb la independència canviarà tot: sóc tot oïdes perquè m'expliquin com canviarà el canvi climàtic i el frau fiscal organitzat internacionalment amb la independència de Catalunya.

La socialdemocràcia europea aposta pel federalisme

Aquest divendres té lloc a Barcelona la primera Convenció Federalista, que a partir d'ara se celebrarà anualment a la nostra ciutat, organitzada per la Fundació Rafael Campalans i la Fundació Ebert, el think tank de l'esquerra alemanya i un dels més importants centres de pensament polític a Europa, que va jugar ja un paper molt important a la transició espanyola influint poderosament en la consolidació i unitat del socialisme a Espanya i a Catalunya. La jornada serà clausurada per Massimo Dalema, ex-primer ministre italià i ex-màxim dirigent del partit hereu del Partit Comunista Italià, i actual president de la Fundació d'Estudis Progressistes Europeus (FEPS), el think tank oficial del Partit Socialista Europeu. La primera Convenció també comptarà amb la presència de dos ex- presidents del Parlament Europeu, Enrique Barón i Josep Borrell. També hi participaran destacats membres de la comissió d'experts per la reforma constitucional del PSOE, com Alberto López Basaguren i Gregorio Cámara. La idea dels promotors és que després de la primera convenció funcioni un Observatori del federalisme que dongui continuïtat als esforços de prospecció que va iniciar Miquel Iceta quan era President de la Fundació Campalans, i que progressivament es converteixi en el gran think tank del federalisme europeu, amb col·laboració amb altres grups i amb relacions amb grups de fora d'Europa com la canadenca Idea Federal. Aquesta aposta decidida del principal corrent de l'esquerra europea, i en especial dels seus principals think tanks, la Fundació Ebert i la FEPS, pel federalisme, posa de manifest que les propostes de reforma federal tenen importants aliats internacionals i per descomptat a la resta d'Espanya. El que ens juguem a Catalunya i Espanya els propers dies, setmanes i mesos, és triar entre federalisme o paràlisi. El principal corrent de l'esquerra europea ja ha triat.

Aspectes econòmics de la necessària acceleració federal

(Text editat de la meva intervenció a l'Ateneu Barcelonès el 15 de setembre de 2015) 

El que vam escriure fa aproximadament un any i mig en el llibre sobre economia i federalisme els cinc autors i autores que hi participàvem està totalment vigent. Avui podem afegir algunes coses a la llum del que ha passat i de les nostres reflexions. Dèiem en aquell llibre que el federalisme forneix les millors idees per aportar un marc institucional que resolgui els grans problemes socials i econòmics del segle XXI. Avui la major part de ciutadans que viuen en democràcia al món ho fan en federacions, i encara més ho faran si aconseguim accelerar (encara que sempre serà un procés inacabat, com als Estats Units)  el procés per fer de la Unió Europea una autèntica federació.

En la meva opinió, la qüestió clau des del punt de vista econòmic és com reformar el marc institucional actual perquè un marc institucional reformat compleixi una sèrie d’objectius:

-Regular millor en l’abast geogràfic òptim.

-Redistribuir més i millor la renda, la riquesa i el poder.

-Donar estabilitat i seguretat jurídica per facilitar inversions i altres decisions irreversibles.

-Ser acceptat democràticament perquè actuï amb legitimitat i no sigui vist com un aparell tecnocràtic al servei d’interessos llunyans.

-Ser consistent amb valors ètics, universalistes d’igualtat, justicia i llibertat, i amb una realitat de creixent barreja i diversitat cultural.

No es tracta només de fer un Estat federal espanyol, sinó de construir una arquitectura institucional federal per al segle XXI; la prioritat és fer l’estat federal europeu (que Europa sigui com un país, però probablement més complexe que qualsevol país que hagi existit fins ara), i veure com Espanya i Catalunya hi poden contribuir i encaixar.  Dos “trilemmes”, els de Rodrik i Milanovic, ens ajuden a entendre per què els principis del federalisme són els més apropriats al món del segle XXI, caracteritzat per la globalització i l’emergència de grans problemes que superen totalment la forma estat.

Si donem per irreversible la globalització, aquests trilemmes ens diuen que la democràcia no és compatible amb l’estat-nació, perquè els grans problemes són globals, i un exemple d’això són les migracions: donades les grans diferències de renda entre països, aquestes són inevitables i s’han de gestionar en l’escala òptima, que com veiem aquests dies depassa totalment els vells estats.

La reforma de les institucions a Espanya s’ha de produir en aquest marc. Per descomptat que hi ha coses que es poden fer sense esperar que Europa, i en especial la zona euro, acceleri la seva federalització. I si s’avança en aquest sentit (cosa que no està garantida) es farà per la via del vot, el pacte, la negociació i les grans majories, buscant solucions adaptades al nostre context. Una cosa que per cert hauríem de copiar dels canadencs és no tant les seves solucions concretes, sinó la seva lucidesa per buscar solucions originals, adaptades a la seva dotació institucional (per exemple, ells no comparteixen moneda amb ningú ni venen del franquisme).

Altres intervencions avui aprofundeixen en tot el que es pot fer des del punt de vista de la fiscalitat i el finançament autonòmic a Espanya. Altres coses més enllà de la fiscalitat també es poden fer sense esperar la federació europea (tot i que aquesta les reforçaria):

-Supressió de les diputacions provincials, reforma de l'administració central de l’estat, supressió de ministeris amb competències transferides.
-Claredat competencial i financera, criteris objectius d'inversió territorial.
-La llengua com a bé col·lectiu, també d'Espanya i d'Europa (pluri-lingüisme com a Canadà i Suïssa).
-Més i millors òrgans de govern compartit i sobirania compartida, incloent la reforma del Senat.
-Distribució de seus d’organismes federals pel territori.

Són reformes importants, que facilitarien la legitimitat i l’acceptació democràtica, però que de totes maneres no resolen totalment el problema d’adaptar la democràcia als àmbits geogràfics on es prenen les grans decisions ni ajuden per si sols a resoldre alguns dels grans problemes de la humanitat, que també afecten als catalans i catalanes: frau fiscal, concentració creixent de la riquesa, inestabilitat financera, canvi climàtic.
Les propostes sobre com organitzar les sobiranies (el que jo anomeno “debat federal”) no poden obviar qüestions com la defensa, la seguretat i la moneda. Aquests béns públics són aspectes claus de l'organització col-lectiva del que fins ara s’ha conegut com estat sobirà, i que avui està mutant cap a noves formes de sobirania compartida. Qualsevol reforma institucional ha d’aclarir com els resol; els ciutadans tenen dret a ser tranquil·litzats sobre això. La importància de les qüestions monetàries, bancàries i financeres, és una qüestió de la qual parlàvem al llibre, però que s’ha vist confirmada amb escreix amb el debat a Escòcia i el que ha passat després a Grècia.

Els ciutadans tenen dret a ser tranquil·litzats perquè prenen decisions irreversibles al llarg de la seva vida donant per segures institucions com: les pensions, els títols acadèmics, la moneda i els caixers automàtics, les polítiques lingüístiques, la seguretat, els contractes i institucions laborals, la propietat o el contracte de lloguer del seu habitatge, el seu passaport… No són només els grans inversors els que pateixen per la incertesa, qualsevol de nosaltres té dret a sentir-se preocupat quan comença a pensar en aquestes coses. La nova economia institucional de Coase, North, Williamson i Aoki ens ensenya la centralitat d’aquestes qüestions institucionals en el desenvolupament econòmic, qüestió que està totalment absent del debat a Catalunya. També és difícil per cert entendre el que passa a Catalunya sense dues altres branques de l’economia moderna i les ciències socials: la teoria de l’elecció social (que explica les dificultats de les regles de votació)  i l’economia del comportament (que explica les bases psicològiques del comportament individual i col·lectiu i les seves implicacions econòmiques i polítiques).

Però tornant a la qüestió institucional, és a dir, a la necessitat de “commitment” (d’institucions que es comprometin de forma creïble a respectar les decisions irreversibles), avui el nostre marc institucional, formal i no formal, necessita una reforma en profunditat, per adaptar-se a la realitat del món d’avui, i per superar la crisi a la qual l’ha sotmès la recent davallada econòmica i financera. El nostre paquet constitucional (format per la constituciò espanyola i els tractats europeus, i un marc mental informal encara massa basat en la noció de “sobirania nacional”) és com una vella infrastructura, com els estadis de futbol o els cotxes cubans. Ha prestat grans serveis, i pot seguir funcionant, podem allargar la seva vida útil posant pedaços, però correm seriosos riscos si no el reformem en profunditat i no el canviem per un de millor. Però no convé abandonar-lo sense la garantia que és substituit per quelcom millor. Seguir amb ell és l’autèntic Pla B. El Pla A, la primera via, és reformar-lo en profunditat per quelcom millor, amb un suport semblant al que va tenir el paquet constitucional actual, quelcom millor que avui encara té perfils borrosos, però que cal començar a perfilar, abans que patim accidents irreversibles.

I en aquest començar a perfilar és crucial entendre per quines raons hi ha col·lectius importants que es mobilitzen per la independència en determinades regions d’Euorpa. És important entendre-ho perquè a la llarga no avançarem, sinó que seguirem en la paràlisi de l’enfrontament sobiranista, sense convèncer alguns independentistes que hi ha idees millors que la de crear nous estats sobirans. Hi ha moltes raons d’aquestes mobilitzacions. Una raó és que ja hi ha “estats” petits perfectament viables (tot i que només solucionen els seus problemes, no els dels altres, i sempre en agregats més grans) i alguns es pregunten: ei, i per què nosaltres no? La millor resposta, no l’única, és que és massa tard i tindria grans costos de transició; això s’havia d’haver fet al 1914.  Una altra raó és que les regions inquietes són regions relativament riques (amb diferències persistents) amb un autogovern que gestiona recursos importants que en part es posen al servei de la construcció d’un relat sobiranista que grinyola amb el relat de fer d’Europa el “país”. La seva riquesa relativa per cert fa pensar que el dèficit fiscal d’aquestes regions en una Europa federal (la desitjabilitat de la qual alguns independentistes lúcids no neguen) seria encara més gran que l’actual si el pressupost de la UE creix als nivells que serien desitjables.

En aquest esforç per perfilar els detalls d’una proposta federal, que sigui un marc institucional sòlid que substitueixi l’actual, les coses haurien d’apuntar cap a una Europa sense fronteres amb molta llibertat per sota (en la línea de les jurisdiccions funcionals proposades per l’economista suís Bruno Frey: euro-regions, “instituts” Ramon llull, instruments per objectius que no depenguin necessàriament de les delimitacions existents).

Per aquestes raons, els intents de resumir els efectes d'un cert canvi institucional amb un número no tenen cap fonament. El que és necessari es analitzar com, en el marc d'una Unió Europea que necessita integrar-se més i ser més democràtica, s'organitza el poder des de baix i la cessió necessària de sobirania des dels actuals estats al nivell comunitari, especialment en la zona euro. No hi ha un federalisme espanyol i un federalisme europeu, hi ha una reflexió federal que afecta als diferents nivells de govern. No hi ha dos federalismes.

El nou federalisme és la millor eina per resoldre els problemes socials. És una fal·làcia que hi hagi dos eixos, un de “social” i un de “nacional”. Les propostes que es fan respecte a les qüestions federals (jo prefereixo parlar de fet federal abans que fet nacional) afecten directament a les qüestions socials. L’eix social del Sr. Mas és consolidar amb mutacions diverses una elit en el poder utilitzant el relat nacional. Però avui dia no es pot lluitar contra les desigualtats, el frau fiscal, el canvi climàtic, la inestabilitat financera, en el marc de l'estat nació. No té cap sentit ser agnòstic en la qüestió federal i dir que s'és d'esquerres (com fa una candidatura), o ser agnòstic en la qüestió social i dir que s'és independentista (com fa la candidatura oficial), o dir que s’és anti-independentista (com fan altres “agnòstics socials”). Els projectes socials i econòmics requereixen un marc institucional, no tot es pot combinar amb tot (per exemple, el lema "independència per canviar-ho tot" desafia la lògica més elemental). Els responsables polítics tenen el deure de presentar projectes on explicitin en quin marc institucional viable i realista faran possible els seus projectes socials, siguin liberals, socialdemòcrates o d’esquerra radical, perquè poguem avaluar-ne la viabilitat i implicacions ètiques. Com pensen combatre la desigualtat i el frau fiscal des d’un estat independent que inicialment estaria desconnectat de la resta i no seria reconegut, i que en el millor dels casos s’hauria de plegar als grans moviments de capital?

Una economia estable i pròspera requereix avui institucions estables i legitimitzades, recolzades per grans majories que poden discrepar en les polítiques concretes. El federalisme pot contribuir a la regeneració democràtica perquè en un sistema federal cada nivell rellevant de govern rendeix comptes directament a la ciutadania, a diferència d’una confederació. La democràcia és més que votar, és no abusar de les institucions, és combatre la corrupció, i això és més fàcil quan cada nivell de govern té responsabilitats clares.

Crear un nou estat-nació no garanteix una millora institucional. El federalisme no la garanteix tampoc, no és una panacea, però crea un marc contrastat per fer-la possible. I no és una panacea perquè el seu principal problema és la deslleialtat federal, que pot venir de diverses direccions.

Però és necessari un combat polític per passar d'una lògica plebiscitària i frontista a una lògica de pacte i diàleg: vot, diàleg i acord a refrendar pel criteri de les grans majories (i si això no funciona seguim amb el cotxe cubà -millor dit, per sort espanyol i europeu- del nostre desgastat paquet constitucional).

No crec que pugui haver-hi una solució al "problema català" que afecti només a Catalunya. En la mesura que s'accepta que Catalunya forma part d'un agregat més gran (sigui Espanya o Europa) que s'ha de reformar i que queda afectat, el que es faci amb els impostos catalans i la capacitat de decisió catalana, afecta als veïns i per tant aquests també han d'entrar a l'equació. Això no vol dir que la proposta hagi de venir de "Madrid", com es diu sovint. La proposta ha de sortir dels sectors il·lustrats i progressistes de diversos llocs dels pobles d’Espanya, i com sempre que hem avançat, amb una forta presència catalana, i amb ajuda europea.

I per a mi, tres haurien de ser els ingredients fonamentals d’aquesta proposta:

-Reforma federal a Espanya associada a una reforma més general de les institucions entre altres coses per limitar el poder polític dels rics i poderosos: transparència real, supressió de les diputacions provincials, reforma del finançament territorial, reforma administrativa, i dels òrgans reguladors amb una millor combinació d’expertesa i democràcia.

-Acceptació del valencià-català i altres llengües com a bé col·lectiu a potenciar com a llengües europees, oficials que no obligatòries al conjunt d’Espanya i a l’administració central.

-Compromís constitucional de les institucions catalanes i espanyoles a favor d’una acceleració del procés d’integració europea, avançant cap a la unió fiscal, social i política de la zona euro, amb un pressupost digne d’aquest nom que permeti invertir, redistribuir i estabilitzar a escala europea, respectant el principi de subsidiarietat i el federalisme multi-nivell.

Crec que aquestes propostes no creen cap incertesa, satisfan un desig molt compartit de canvi i reforma, i poden servir perquè les polítiques públiques en el terreny econòmic s’adaptin al seu abast geogràfic òptim, permetent un grau ampli de flexibilitat, innovació institucional i control democràtic.

Aquest Artur Mas dels cartells no és el mateix que...?

Hi ha un cartell penjat de les faroles de la Diagonal a Barcelona amb una foto d'un tal Artur Mas, presentat com "Candidat número 4 per Barcelona", sense cap més al·lusió. Però, un moment... Aquest senyor de la foto no és el mateix que presideix la Generalitat, la instititució per la qual van lluitar els nostres pares i els nostres avis, incloent molts nouvinguts d'altres terres d'Espanya? No és també el secretari general del partit Convergència Democràtica de Catalunya, que té les seus embargades i que en els últims anys (i abans) ja dirigit pel mateix senyor, està acusat de cobrar comissions i de participar en el saqueig del Palau de la Música? No és aquest el partit que durant molts anys va aplaudir un defraudador fiscal del qual encara no s'ha distanciat? Aquest senyor dels cartells, no és malgrat tot el candidat a presidir la Generalitat si el seu partit guanya les eleccions? No és aquest el senyor que manté a Boi Ruiz al capdavant de la conselleria de sanitat, el conseller responsable de les retallades i privatitzacions sanitàries per les quals els nostres malalts arrisquen la vida perquè les operacions s'endarrereixen, les pròtesis fallen, les plantes d'hospitals es tanquen? No és aquest el senyor que no ha governat, i que ha convertit els mitjans de comunicació públics en un xiringuito partidista i fanàtic? No és el mateix que fa tres anys presidia una cartells mesiànics tan diferents dels d'ara? Del que es tracta en aquestes eleccions és de decidir si la nostra màxima institució segueix sent instrumentalitzada per aquest senyor i els seus seguidors per reforçar el seu poder polític i social, o si pel contrari volem posar la institució al servei de les persones i de projectes de reforma institucional que una gran majoria, ara sí, pugui recolzar, i que tingui aliats més enllà de Catalunya per a fer-la viable. Però el talent del senyor Mas supera ja el del senyor Ripley de la pel·lícula protagonitzada pel gran Matt Damon. I la baba dels que venen de l'esquerra i li fan l'onada servirà per cobrir la vergonya que passem la resta.

L'economia de la proposta federal, en positiu

El proper dimarts, dia 15 de setembre, tindrà lloc a l'Ateneu Barcelonès, un acte de debat sobre els aspectes econòmics de les propostes federalistes (que no són una tercera via, sinó la primera). Crec que és necessari que passem dels debats teològics (que s'acabarien aviat si acceptéssim que tot territori és avui plurinacional per petit que sigui) a les propostes concretes, viables i en positiu. Aprofito el meu blog per fer una mica de brainstorming sobre coses que penso dir en aquest debat (s'accepten idees):
-El que vam escriure fa aproximadament un any i mig en el llibre sobre economia i federalisme els cinc autors i autores que hi participàvem està totalment vigent. El federalisme forneix les millors idees per aportar un marc institucional que resolgui els grans problemes socials i econòmics del segle XXI.
-Algunes coses que dèiem al llibre han quedat confirmades amb escreix, com que els arguments que diuen que un estat independent permetrà crear institucions de major qualitat no estaven ben fonamentats (quan vam escriure el llibre no teníem cap informació reservada sobre el cas Pujol ni sobre el cas Sumarroca).
-És una fal·làcia que hi hagi dos eixos, un de social i un de nacional. Les propostes que es fan respecte a les qüestions federals (jo prefereixo parlar de fet federal abans que fet nacional) afecten directament a les qüestions socials. Avui dia no es pot lluitar contra les desigualtats, el frau fiscal, el canvi climàtic, la inestabilitat financera, en el marc de l'estat nació. No té cap sentit ser agnòstic en la qüestió federal i dir que s'és d'esquerres, o ser agnòstic en la qüestió social i dir que s'és independentista, per exemple. Els projectes socials i econòmics requereixen un marc institucional, no tot es pot combinar amb tot (per exemple, el lema "independència per canviar-ho tot" és absurd).
-Els intents de resumir els efectes d'un cert canvi institucional amb un número no tenen cap fonament. El que és necessari es analitzar com, en el marc d'una Unió Europea que necessita integrar-se més i ser més democràtica, s'organitza el poder des de baix i la cessió necessària de sobirania des dels actuals estats al nivell comunitari, especialment en la zona euro. No hi ha un federalisme espanyol i un federalisme europeu, hi ha una reflexió federal que afecta als diferents nivells de govern.
-No crec que pugui haver-hi una solució al "problema català" que afecti només a Catalunya. En la mesura que s'accepta que Catalunya forma part d'un agregat més gran (sigui Espanya o Europa) que s'ha de reformar i que queda afectat, el que es faci amb els impostos catalans i la capacitat de decisió catalana, afecta als veïns i per tant aquests també han d'entrar a l'equació. Això no vol dir que la proposta hagi de venir de "Madrid", com es diu sovint. La proposta ha de sortir dels sectors il·lustrats i progressistes, i com sempre que hem avançat, amb una forta presència catalana.

Felipe y Cataluña

Este bloguero nunca ha sido felipista, sino un socialista crítico. Si alguien se aburre y pone mi nombre en la hemeroteca de La Vanguardia, puede comprobar como siendo concejal del Ayuntamiento de Barcelona, en un acto público pedí su dimisión en 1995. Esto no tiene ningún mérito, más que haber contribuido quizás a tener la suerte de una carrera efímera como político profesional, lo cual me ha abierto muchas otras puertas (no lo digo porque eso preocupara, ni llegara en absoluto a González, sino porque alguien debía intuir una cierta inclinación al espíritu crítico). Mi espíritu contra-corriente no sólo no ha mermado, sino que se ha agudizado con los años, y me da una especial sensibilidad para distinguir a los críticos honestos de los oportunistas. Y me permite ver con cierta gracia como muchos de quienes siempre le hicieron la pelota en Cataluña ahora no aceptan una elemental declaración de amistad. Ha habido incluso alguien que hasta hace poco estuvo en la ejecutiva del PSC, pero que ahora está bien aposentado en la candidatura de Artur Mas, y que ha llamado "burro" a Felipe González, y ha dicho que sus declaraciones le daban algo así como repelús "intelectual". Uno está tentado de comparar las trayectorias políticas e intelectuales del acusador y el acusado cuando se dicen tales cosas, pero también lo dejo para quienes se aburran y tengan tiempo. Felipe González en su carta en El País cayó en la tentación en la que muchos estamos a punto de caer cada día, la de relacionar el proceso independentista con el fascismo. Es una tentación que hay que evitar, por supuesto. En realidad se refería exclusivamente, como ha clarificado hoy en La Vanguardia, al uso de los votos para desafiar un marco legal democrático. Pero es evidente que es un error lamentable, del que se ha disculpado, en una carta por otra parte amistosa con Cataluña, donde criticaba al gobierno del PP, y donde pedía reformas que reconocieran la singularidad de Cataluña en un marco federalizante. Otras veces, Felipe González defendió el concepto de España como nación de naciones, y hoy se ha mostrado abierto al reconocimiento de Cataluña como nación en la Constitución española. Por supuesto, los dirigentes que gobiernan o lideran el movimiento en Cataluña tienen derecho a elegir a sus amigos. Por ejemplo, pueden decidir que sus amigos son la Liga Norte italiana, o el antiguo ministro de economía griego Varufakis (que han expresado su apoyo al "proceso"), que se enfrentó a los gobiernos europeos y que acabó dimitiendo del suyo propio, y ahora encabeza una escisión de extrema izquierda a un gobierno de izquierda radical. Pero Felipe González es el primer ministro que firmó la adhesión de España a la Unión Europea, gracias al cual los catalanes también somos miembros de la Unión, y sigue siendo uno de los políticos con más prestigio en Europa (aparte de haber ganado varias elecciones con un apoyo mayoritario en Cataluña). Según la hoja de ruta independentista, tras una inmediata declaración de independencia, los dirigentes de este movimiento piensan pedir la admisión inmediata en la Unión Europea y en el euro. ¿Con qué aliados? ¿Qué pasará cuando reciban el no por respuesta? ¿Podremos ir a los cajeros a sacar dinero, o habrá que pedir asesoramiento al respecto a Varufakis? Insisto en que hay que evitar la tentación de la acusación de fascismo, porque nada nos autoriza a banalizar el crimen y el holocausto. En Cataluña no hay fascismo y gracias entre otras cosas a que estamos ya en Europa (y a Felipe, y a mucha gente que ya no está), no lo habrá. Pero en Cataluña se producen anomalías democráticas: abuso de la televisión y otros recursos públicos, la proliferación de uniformes y banderas, "fátuas" a los discrepantes (la última, al admirable arqueólogo glamoroso), persecución de candidatos según el origen de su apellido, abuso del espacio colectivo... Hay que añadir a esta lista la presión social, que hasta esta tarde yo creía que se limitaba a los pueblos. Pero en la librería de la cooperativa Abacus de la que soy socio, en un centro comercial de Barcelona, hoy he tenido que pedir el libro de reclamaciones para denunciar lo siguiente:"Hoy en la tienda Abacus de la Illa he visto carteles diciendo "Solicita tu camiseta Via Lliure en nuestro mostrador de información". Me parece un acto de propaganda política inaceptable como socio y cliente y un abuso del espacio colectivo". "Via Lliure" es el nombre la manifestación independentista del día 11 de septiembre, que aparte de ser el Día Nacional de Cataluña es este año el primer día de la campaña electoral. Otra anomalía democrática. Cataluña es libre de decidir sus amigos, y la calidad de su democracia.

La idea federal, esperança d'Espanya i Europa

Avui Federalistes d'Esquerres ha fet públic un document que ha adreçat als presidents autonòmics progressistes i als líders dels partits d'esquerres espanyols, demamant-los suport per crear un gran moviment federalista, i fent una crida per un debat serè sobre el millor model federal per a Espanya i Europa. Entre altres coses, el document diu el següent: 

"Creiem que els principis del federalisme proporcionen les pistes per avançar simultàniament a Espanya (que ve de ser un estat centralitzat) i a Europa (que ve de ser una institució intergovernamental o confederal) en la solució dels problemes de regeneració democràtica, de crisi econòmica i atac a l’estat de benestar. La majoria de ciutadans que viuen en democràcia ho fan ja en federacions.

Federalisme implica diversos nivells de govern (des del local al global) rendint comptes democràticament als ciutadans (el que facilita la transparència i el combat al clientelisme i la corrupció), amb instàncies de govern compartit, claredat competencial, i reconeixement de la diversitat. El federalisme, en la mesura que permet anar més enllà de l’Estat-nació, és la forma de govern ideal per al món del segle XXI: identitats múltiples, migracions, globalització, canvi climàtic. A Espanya té arrels profundes que l’associen a les millors tradicions il·lustrades i progressistes. Implica unió i solidaritat en la diversitat.

Existeix un ampli consens acadèmic entorn de les virtuts del federalisme: per exemple, entre els experts constitucionalistes a Espanya, o per exemple entre els economistes, politòlegs i filòsofs a Europa. Però la idea del federalisme és abstracta i ha estat objecte de tot tipus de distorsions per part dels seus adversaris nacionalistes i conservadors. No avançarà sense un gran esforç de pedagogia. Per aixònecessitem que els nous agents es comprometin en la difusió de les idees federalistes, en els seus discursos i als seus programes i actuacions."