La Sra.
Pilar Rahola, a la columna del diumenge 14 de juliol, critica que el Sr. Raimon Obiols alertés al programa “8 al Dia” sobre el risc d’un xoc d’identitats a
Catalunya. El Sr. Obiols té una llarga trajectòria democràtica i catalanista,
una llarga experiència internacional com a Eurodiputat i ha viscut suficient
per ser amic entre altres d’Ernest Lluch, de Marta Mata o de l’actual president
de la República italiana, Giorgio Napolitano. Sap de què parla quan pot
comparar els riscos del nacionalisme i el populisme sobre la convivència en una
o altra societat. Rahola diu que aquest
risc no existeix, perquè l’actual onada independentista a Catalunya es basa en
interessos compartits de carácter racional, i no en identitarismes, i té un
profund caràcter democràtic. No sé si aquest carácter democràtic està en l’intent
(sembla que en vies de reforma) de crear un registre d’adhesions (que la pròpia
columnista va denunciar) o en la manca de pluralisme en els mitjans públics de comunicació.
No sé si eslògans com “Espanya contra Catalunya” li sembla que no tenen un
petit germen de xoc d’identitats. Ignorar que a Catalunya hi ha identitats
diverses, i que tenen diferents sentiments sobre la relació entre Catalunya i
Espanya, i que hi ha sectors que, intencionadament o no, treuen avantatge d’aquestes
diferències, i potencialment podrien inflamar-les, em sembla desafortunat. Tancar-se a aprendre les lliçons que ens ensenyen “vells” amb la
dimensió moral i el full de serveis al catalanisme del Sr. Obiols (vegeu per exemple les seves memòries "El mínim que es pot dir"), em sembla
una manera de ser “jove” que ja va denunciar Stefan Zweig en el seu fantàstic llibre “El Món d’Ahir”.
Amb la lectura de l'article de Pilar Rahola,
ResponderEliminarhttps://www.facebook.com/pages/Pilar-Rahola/355158457911717
i del seu escrit comentant-lo, m'adono que vostè cau en allò que ara està tant de moda expressar com "fer-se trampes al solitari". Francesc Trillas tergiversa el missatge de Pilar Rahola i a partir d'una interpretació esbiaixada, intenta donar sentit a la seva tesi en defensa de la d'Obiols.
Ella argumenta:
"...l'AUGMENT ACTUAL (les majúscules són meves) del sentiment català no es deu a cap romanticisme èpic, ni tan sols és cultural-lingüístic, sinó que s'ha activat davant el risc real que Catalunya s'enfonsi políticament i econòmicament."
Pilar Rahola no parla de "l'actual onada", com vostè escriu, sinó de "l'augment actual", per tant s'està referint no al moviment independentista en global sinó específicament als que s'hi han afegit darrerament i és d'aquests que atribueix motivacions més exclusivament racionals, pràctiques i econòmiques, que no pas les emocionals i essencialistes que també hi són presents però de fa molt més temps.
En cap moment afirma que l'independentisme actual sigui només racional. Jo entenc que Pilar Rahola minimitza el dramatisme que suggeria Raimon Obiols, en el sentit que la barreja de raons i emocions dins el moviment independentista, desactiva el potencial xoc d'identitats a què es refereix Obiols, ja que la composició mateixa d'aquest moviment, per raó d'aquestes incorporacions, és multi-identitària!
A més tampoc pot suggerir que Rahola en el seu escrit ignori l'existència d'identitats diverses, ja que precisament ella hi argumenta:
"...a diferència de molts nacionalismes etnocèntrics, el català s'ha plantejat sempre en termes d'integració i pluralitat, i ha defugit de manera molt notable qualsevol essencialisme"
Parafrasejant el títol del llibre de Raimon Obiols, el mínim que es pot dir, és que vostè mostra molt poc rigor, si no mala intenció, en el seu article.
Moltes gràcies pel seu comentari, malgrat que acabi amb un atac personal. Crec que el caràcter multi-identitari del sobiranisme s'exagera: jo no he vist gaires consultes sobiranistes a Llefià o a Bellvitge però sí a Arenys de Munt o a Vic. Però puc estar equivocat. En tot cas, els atacs personals a desconeguts com jo que només intentem argumentar, o el creure's que els catalans som fantàstics a diferència de tots els altres, em sembla que és el que fa patir a Raimon Obiols i a tants altres.
EliminarVaig treballar un temps amb Raimon Obiols i us puc dir que si alguna cosa el caracteritza és el rigor intel.lectual i la sinceritat en els debats ideològics. No cal dir que, sota aquesta base, suscric tant els seus plantejaments com la defensa que en fa Francesc Trillas.
EliminarEm sap greu que ho vegi com un atac personal. Potser al final no he medit prou bé les meves paraules. La meva intenció era de ressaltar el que em semblava una mala interpretació del text de Pilar Rahola. No pretenia un atac personal, sinó a la manera com vostè enfocava la crítica.
ResponderEliminarRespecte a la percepció del caràcter multi-identitari, evidentment el grau varia molt depenent de l'entorn on la concretem. Segur que en força barris del cinturó de Barcelona i en les perifèries de ciutats mitjanes hi ha una important identitat espanyola. Però em sembla evident també que el creixement de l'independentisme no només es justifica per la radicalització del catalanisme moderat, sinó per molta gent de qualsevol classe social i situació geogràfica, que sense adoptar una identitat clarament definida ni tan sols antiespanyola, s'ha convençut que les raons de l'independentisme, tenen una base real, lluny del recurs fàcil d'atribuir-les al victimisme tàctic.
Sobretot després de l'experiència del dos tripartits, on governs d'esquerres han topat amb les mateixes intransigències envers Catalunya que els anteriors del catalanisme conservador. S'han adonat que els greuges, incomprensions i difamacions, tant econòmics com polítics com culturals i mediàtics que pateix el país on viuen, en relació a la resta d'Espanya i agreujats per la crisi i els darrers contratemps polítics, formen part d'un encaix impossible i forçat, fruit d'uns interessos aliens, que minven de manera directa i constant la seva qualitat de vida i expectativa de progrés.
Eren ben visibles a la manifestació multitudinària del passat 11 de setembre, es troben disseminats arreu del país, preferentment on la convivència multi-identitària ha pogut ser més permeable i en les noves generacions fruit de la vella i nova immigració que encaren plenament el seu futur arrelats en aquest país.
Tot i que en aquest cas em considero més pròxim a Pilar Rahola, no vull pas menystenir el bagatge i el rigor que en general pugui tenir Raimon Obiols, tal com per proximitat Siscu Baiges li atribueix i la mateixa Rahola també li reconeix! Sense adherir-me incondicionalment ni a l'un ni a l'altra que no conec personalment, reflexionava sobre l'entrevista i els dos articles, basant-me en les paraules dites i escrites.
Com Rahola, la referència que fa Obiols al que ha experimentat d'identitats dramàticament excloents en cafeteries del País Basc, per raons òbvies, la considero un error per extemporània i molt fora de lloc, aplicada a la convivència de les diverses identitats a Catalunya.
En els extrems de qualsevol dels bàndols polítics al nostre país, l'autoestima i l'autocrítica, ben necessaris, sovint es confonen amb el cofoisme i el rebentisme o l'auto-mutilació.
A mi, això també em fa patir i procuro no caure-hi. Per això no em sembla pas que en qüestió de convivència a Catalunya ens hàgim de posar ni mala nota, ni molt menys considerar-nos fantàstics.
Només cal fixar-se en el curiós "Concert per la llibertat": es fa al camp del FC Barcelona, es glorifica Lluís Llach. Constantment ens repeteixen la metàfora d'Ítaca... a quin sector sòcio-cultural s'està aludint, i quis sectors queden deliberadament exclosos? És una estratègia que em resulta incomprensible. O potser cal anar a la psicoanàlisi per comprendre-la, un estrany desig inconscient de perdre un possible referèndum, i de tenir les excuses per explicar la pèrdua i acusar els culpables.
ResponderEliminar